“L’home contra els seus límits” L’ESFERA INSOMNE de Màrius Sampere al Quadern d’ElPaís (06.10.16)

Màrius Sampere ( Barcelona, 1929) és capaç de parlar de metafísica en el to del català emprenyat que malparla del món sencer cada tarda al bar; en el to, sovint amb l’humor càustic del qui està desenganyat de la vida però contina qüestionant-la sense esperar obtenir cap resposta convincent.

Des del primer moment, reconeix ser un dels “metòdics observadors de la cendra animada”. Segons Ludwig Wittgensteisn, la filosofia serveix per ensenayar a la mosca a sortir del got de vidre on està empresonada; Sampere reprèn l’analogia a la seva manera: “ En néixer sortim de la caverna per occupar la vitrina on, abans del món, s’hi ha ficat una mosca engelosida”. L’existència és un parèntesi de la consciència, contínuament, omple d’interrogants. L’esfera insomne, un llibre dens, intens i dels més unitaris que ha fet, se centra en la perplexitat de la criatura davant l’absència de contestació: “Déu no existeix, el silenci absolut omple el Crit”.

Per aquest llibre li han concedit fa pocs dies el premi Lletra d’Or corresponent al 2015. A part la singularitat del text, representa també un premi a tota una trajectòria, que va començar a destacar amb el premi Carles Riba, que el 1963 va guanyar per L’home i el límit; (va tenir un punt d’inflexió amb l’antologia Si no fos en secret (1999), que el va projectar a la primera lìnia de l’atenció del públic, i ha estat especialment prolífica els primers anys del segle XXI, amb la publicació de molts poemaris que havien restat inèdits.

I el Lletra d’Or, que en les seves bases estableix que “s’espera que l’editor faci ús i abús del guardó”, també representa un premi a LaBreu Edicions, empresa especialment activa i combativa pel que fa a la poesía. Els llibres de Sampere han anat apareixent en diverses editorials, i a hores d’ara bastants deuen ser introbables; estaria bé pensra a reunir-los en una obra completa que serviria per posar ordre a un conjunt que, encara que no és tan heteròclit com pot semblar a primera vista, pateéis de tanta dispersió.

L’esfera insomne ve acompanyat d’un disquet que conté vuit passatges de l’obra recitats per l’autor, en tota un quart d’hora, que permet copsar el to solemne, com de profeta d’un culte íntim, que imprimeix als seus cants. Com és habitual, requereix lectures successives per arribar a treure’n l’entrellat; cal avesar-se a la peculiar manera que té Sampere de desenvolupar els seus temes, amb canvis de perspectiva, sorprenents variacions d’estil, i la ironia, sempre a punt d’aparèixer per treure ferro o solemnitat a proposicions que estàvem a punt d’agafar massa seriosament. La ironia és el recurs per suportar la convicció que tot plegat no és més que un joc basat en regles desconegudes. Com diu en la novel·la El gratacel (2010), “Si no es pot fer broma amb Déu, que és l’invulnerable, doncs amb qui”; i, podem afegir-hi, si es pot fer broma amb Déu, o més ben dit amb el silenci de Déu, doncs amb què no?

En alguna entrevista, Màrius  Sampere anunciava que aquest seria el seu últim llibre, i en ell ho reitera: “Veig, ho veig, es fa fosc,/ potser un llibre més/  i tanco la barraca”. Tant si ho és com si no, restarà com un dels més importants i, encara que això és una mera suposició, més pensats i arrodonits, com si hagués volgut fer una recapitulacio´del que sempre ha estat la seva preocupació primordial: l’enfrontament de l’home contra els seus límits.

sampereelquadern

Manuel Castaño, Quadern d’ElPaís (06.10.16)

 

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter