Després d’A butxacades (2011), Joan Todó torna als contes amb un recull que s’aixopluga en la figura del lladre i la idea del furt. La matèria és vasta i les narracions tan diverses que fa de mal generalitzar. Podríem dir, però, que els contes es mouen entre l’ocurrència simpàtica (un bloc format per tot de iaies que volen foragitar una veïna massa jove i massa simpàtica, aquesta idea d’excloure l’altre), peripècies força exquisides (el viatge circular d’un bitllet de vint euros) i certes narracions d’aire polític (“La insinuació”, tot i que pot trontollar pel que fa al to, és una denúncia espaterrant del masclisme contemporani; i “La kufiyya” ataca tota la problemàtica policial).

La força narrativa de Todó, però, es fa palesa en la seva capacitat de crear atmosferes amb vida pròpia, una habilitat d’el·lipsi i de suggestió visible en contes com “Les raons” (on es passa de l’incident ferroviari a l’atmosfera postapocalíptica amb una naturalitat envejable), el furt intangible d’”El robatori” o “Regressió”, exemple fantàstic i futbolístic de la petjada del passat.