Marina Porras es capbussa en els contes de ‘Lladres’ (LaBreu Edicions, 2016) de Joan Todó.

Joan Todó | Foto: Ester Andorrà.

Amb poques pàgines de Joan Todó en tenim prou per veure que és un escriptor que (almenys, literàriament) es pren seriosament a si mateix: es nota l’ambició en uns textos formalment impecables, es nota que hi ha un bagatge de lectures molt ben païdes i es nota la reescriptura meticulosa per aconseguir un artefacte perfecte. Todó és un dels millors escriptors de la seva generació, i crec que ho és no només perquè té talent sinó perquè té prou referències i intel·ligència per fer un discurs crític sobre la literatura que el fa ser molt conscient del que fa. És a dir, sap com funciona el joc i on fallen les coses. I per això sap molt bé que el conte és el seu gènere ideal.

Ell mateix ho explicava en una entrevista: “als contes (…) has de vigilar coses molt petites en un camp de joc molt acotat. En canvi, en una novel·la pots permetre’t escriure vint pàgines fluixes. En un conte, i en un poema, tot ha de ser perfecte. Si intentessis mantenir aquesta atenció, aquesta vigilància meticulosa, en un conjunt de 400 pàgines, acabaries tarat. Per això hi ha bons novel·listes que són uns prosistes pèssims”. I efectivament, Todó és un molt bon prosista: sap treballar els contes fins que queden rodons, controla el ritme i la tensió, i treu la mala llet que el fa bo en girs irònics i finals ben tancats.

Però aquest perfeccionisme té pros i contres. Todó treballa de manera que, com diem en espanyolíssim, “surge el efecto sin que se note el cuidado”. És a dir, encara que diguem que és una prosa on es nota la reescriptura en cap cas és forçada ni es veuen els mecanismes que la fan funcionar. Però de vegades en aquesta prosa hi trobem a faltar allò que Ferrater anomena en algun lloc “vitalitat animal” i que fa bons escriptors als bons prosistes. És un concepte tan ben trobat que no cal explicar-lo massa, i crec que a Todó aquesta animalitat li sortiria en un text més llarg. Sembla com si la por a fer vint pàgines fluixes li impedís de fer-ne cinquanta d’espectaculars.

I això que Todó és un escriptor amb, diguem-ne, consciència professional. El podríem tancar en una habitació i demanar-li un tema a l’atzar i tard o d’hora en sortiria un bon text. De fet, els contes que conformen aquest volum són encàrrecs per a diferents revistes i llibres col·lectius. Són relats que juguen sobre el concepte i la idea del títol del llibre – Lladres – i que s’acosten, amb estils molt diferents, a la figura del delinqüent o a la idea de robatori. Si bé n’hi ha un parell de més fluixos que la resta, el recull lliga molt bé – precisament per la diferència d’estil dels contes, que fa que siguin com una galeria de personatges contemporanis.

Una tieta queixosa que fa un complot amb les veïnes per fer fora d’un pis a la llogatera perfecta, una mare que pateix per la seva filla en un dolor compartit que les separa, un pare i un fill que cremen el taller que és la feina d’una vida per cobrar el seguro, un policia que rebenta una manifestació on hi ha el seu germà o un lladre que entra en una casa d’un barri residencial per provar com se sent això de formar part d’algun lloc. D’alguna manera, gairebé tots els personatges són estranys i estrangers (per als altres però també per a ells mateixos).

En alguns contes potser es nota massa el posat crònic de poeta underground que gasta l’escriptor: en aquest llibre els policies i els polítics sempre són més malvats i corruptes que els lladres i delinqüents. Cap sorpresa, perquè aquesta tendència antisistema sembla ser una moda general entre els escriptors catalans de menys de 40 anys. Però això són retrets ideològics que no afecten un text que exigeix que a la vocació literària de Todó no li faltin mai encàrrecs.