LLADRES de Joan Todó, l’art per encàrrec (30.01.17)
Joan Todó (La Sénia, 1977) arreplega en Lladres (Labreu, 2016) diversos relats esparsos fruit de col·laboracions en diverses publicacions i llibres col·lectius. Tot i la construcció a partir de materials que responen a reptes i contextos diferents, Todó aconsegueix lliurar un llibre cohesionat per la destresa narrativa i l’empremta literària de l’autor.
Joan Todó, poeta, narrador i traductor, va eixamplar els seus lectors a través d’una novel·la d’estructura narrativa suggeridora, L’horitzó primer (L’Avenç, 2013), un artefacte literari que aconseguia atrapar tot i la lleugeresa (que no banalitat) de la trama central: un jove escriptor que ha tornat al seu poble rep l’encàrrec de fer el ban de les festes. Al voltant d’això, un garbuix de reflexions sobre la societat, el paisatge o el desarrelament -entre moltes més- enriquides amb una irrenunciable voluntat d’estil.
El retorn editorial de Todó ha adoptat la forma d’un llibre de relats curts, Lladres, que es construeix a partir dels textos esparsos per publicacions o volums col·lectius, molts d’ells amb temàtiques marcades. L’encàrrec literari no té bona premsa. Hom suposa que els escriptors han de partir de projectes i idees personals per aportar el millor de la seua creativitat. Però els textos a demanda tenen també la virtut d’engegar una maquinària de vegades dormida, de traure els autors de la zona de confort i fer-los assaltar terrenys verges i, en ocasions, inhòspits.
Fet i fet, Todó, en una mena d’epíleg del llibre, “Breus propòsits de destrucció”, recorda que Johann Sebastian Bach, “un home que treballava per encàrrec i havia de mantenir una família”, erigí un descomunal monument musical. “Cosa que ens permet desconfiar d’aquella antiga teoria segons la qual un creador funciona millor en absència de tota limitació externa”, rebla. Una altra cosa són els resultats. Una altra cosa és que, amb aquells materials, es puga configurar un llibre amb la solidesa i la coherència de Lladres, amb el grau de maduració que ha assolint la narrativa de l’autor.
Pel llibre de Todó hi desfilen turistes accidentals, mares culpables, viatgers en el temps, lladres singulars, usuaris de biblioteca irats, ancianes tòxiques, bitllets de 20 euros que canvien de mà, agents anti-avalots infiltrats, adolescents esvalotats, sirenes i artistes conceptuals. Una fauna que respon a la diversitat de temàtiques que, al seu torn, tenen reflex també en distintes maneres d’afrontar el relat: l’humor col·loquial de la divertida (i inquietant) “L’escàndol”, el joc oníric de “Dormir”, la ciència-ficció irònica (o distanciada) de “Jet lag”, l’esquema clàssic de final-sorpresa contingut a “El turista estranger” o la senzillesa amb remor de fons de “L’Herència”, un d’aquells contes que t’interroga després de llegit, com també ho fa “La insinuació”.
Malgrat la diversitat, tots aquells personatges, totes les situacions, deixen la sensació de pertànyer al mateix univers. Potser pesa la decisió encertada de fer-los conviure i interactuar. Amb tot, allò decisiu és la destresa de Todó per arrimar els relats a la seua concepció literària, per deixar empremtes dactilars en cada rengló. Uns més que altres, tots els contes funcionen, cadascun a través de mecanismes diferents: per la ironia, per trencar les expectatives del lector, per la qualitat de la prosa, per plantejar situacions que ens sacsegen o sorprenen. Tots els relats aporten alguna cosa, ens interpel·len. I en ells podem ensumar l’estil de l’autor, el treball rigorós, la voluntat de no resoldre les demandes de manera rutinària, estirant de l’ofici.
A còpia d’afrontar amb bon esperit col·laboracions diverses, Todó ha aconseguit activar-se en diferents fronts narratius i eixamplar la seua valuosa producció amb un grapat de relats en absolut banals o de circumstàncies. Ben al contrari: a l’art de l’encàrrec li devem un llibre breu però dotat d’una molt meritòria entitat pròpia.
Xavier Aliaga (30.01.17)
