LLADRES de Joan Todo llegit per Julià Guillamon (Culturas, 21.05.16)

Els lladres o la literatura emmascarada

L’amistat del llibre A butxacades (2011) de Joan Todó és un dels contes que més m’han agradat dels darrers anys. Explica la relació entre dos amics d’un poble. Es coneixen de petits. L’un ha estudiat a Barcelona i el dia en què es desenvolupa l’acció ha de fer la presentació d’un quadre d’un pintor famós que l’Ajuntament ha comprat. L’altre, que fa una feina manual, no entén el canvi que experimenta l’amic quan li toca fer el paperot artístic. En tot això hi ha una distància real que la història ajuda a superar. L’estil és dialogat i àgil, amb un toc de costumisme.

A L’horitzó primer (2013) ja s’ha produït un canvi: l’escriptor protagonista, que ha de fer el pregó de la festa major, se sent estrany al poble. No hi ha aquella proximitat del conte, aquella sensació de nedar en dues aigües: la vida de la gent i la vida dels llibres. El protagonista potser ens diria que la vida dels llibres és autèntica i que també és la vida de la gent.

En una entrevista que n’he llegit no fa gaire, Todó explica que mentre escrivia L’horitzó primer li anaven degotant contes de Lladres. En un llibre furgava a la nafra: ser de la Sénia. En l’altre se’n distanciava fins al punt que el protagonista de la primera història, El turista, l’estranger, rep la notícia que després d’una sèrie d’explosions nuclears s’ha quedat sense poble, Catalunya sense Tarragona i el País Valencià sense Castelló. Todó ha acabat de fer el camí cap a una literatura d’obrador potencial, en què les històries es desenvolupen com experiments de química. Hi ha un element que provoca la reacció, que és un encàrrec de fora (generalment d’una revista digital o d’algun llibre col·lectiu). La imaginació de Todó fa saltar valències i enfila cadenes. Anem endavant i endarrere del temps, ençà i enllà de la realitat planera. Llegim la història d’una noia model en un pis d’estudiants (els veïns la fan fora tot i ser tan bona nena), el cas d’un polícia que rebenta manifestacions, assistim a un partit de futbol de ganàpies i a la primera escapada d’uns vailets a una discoteca. De cadascuna d’aquestes històries en traiem una moralitat ambigua, una lliçó desconcertant.

De vegades, s’allunya de la realitat i ens condueix a una ficció apocalíptica. D’altres cops ens acompanya al món dels contes de fades amb una sirena que torna al mar, d’altres és un viatge en la màquina del temps, dues vegades és un somni, un altre cop és la il·lusió d’un lladres que ha entrat en una torre i ha passat pel cloroform la parella que hi viu. Durant unes hores es pensa que és casa seva: hi entra, es dutxa, es fa una truita, mira una pel·lícula. Surt de matinada, lladre sentimental, amb les emocions dels altres i els deixa escurats de tendresa i benestar.

 

La idea de la pèrdua plana en tots els contes del llibre, no sempre amb el mateix sentit sentimentral de la història del lladres a la torre ( Calders hi hauria posat una ironia que hi amanca, de la mateixa manera que el Monzó del conte Splassshf d’Olivetti… hauria deixat amb el cul a l’aire els nens que s’enamoren de la sirena a La samarreta). En Todó hi ha sempre un punt d’ingenuÑitat satisfeta. De vegades la pèrdua provoca una gran alegria, com en el cas del pare i fill que cremen el taller de torneria on s’han guanayt la vida una pila d’anys: per cobrar l’assegurança, i passi-ho bé. Què passarà d’aquí uns anys amb les nostres ambicions artístiques? – es pregunta en el darrer contes del llibre, que es titula Dormir-. El protagonista s’imagina despullat entre un grup d’adolescents amb monopatins i samarretes de Justin Bieber que es foten cerveses als porxos d’un museu i que, saberuts, critiquen el conte que tenim a mig llegir ( massa surrealista, però subtil, però primari). Quan deixa anar la vena visionària – a Dormir o a Les raons– Todó pica ben amunt. Literatura per als amants de la literatura.

L’autor: Joan Todó (la Sénia, 1977) ha publicat els llibres de poesia Los fòssils (al ras) (2007) i El fàstic que us cega (2012). EL 2011 va debutar com a narrador amb A butxacades. És autor d’un llibre a mig camí de la ficció autobiogràfica i la novel·la , L’horitzó primer (2013) , i traductor d’Els homes de la terra i el mar de Sebsatià Juan Arbó.

IMG_4544

Julià Guillamon (Culturas, 21.05.16)

 

 

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter