LLADRES de Joan Todó, ressenya de Lluís Muntada a L’Avenç (maig 16)

EL DIFÍCIL ART DE LA NATURALITAT
La publicació de Lladres, un aplec de relats de Joan Todó, significa la ratificació d’una veu narrativa molt potent i d’una escriptura que esbossa el retrat de l’autor mateix. Una prosa on s’entrecreuen un realisme sobri i la desfiguració pròpia de la fantasia.

LLUÍS MUNTADA

COM UN CONTE DE FICCIÓ AUTOBIOGRÀFICA. Vaig començar a llegir Lladres pel final del llibre, sense haver-me adonat encara que l’últim text d’aquest volum no era un conte, sinó que en realitat era l’epíleg. Així doncs, vaig llegir com un conte aquella última peça titulada «Breus propòsits de destrucció»: re-afirmació poètica d’un autor capaç de transformar en literatura el que podria haver estat només una recapitulació anodina d’agraïments i datació i filiació dels textos que configuren el llibre. En aquell epíleg, Joan Todó, després de resseguir el cúmul d’obligacions familiars i professionals a dotzenades que Johann Sebastian Bach va haver de fer compatible amb la seva portentosa activitat creativa, tira per terra «l’antiga teoria segons la qual un creador funciona millor en absència de tota limitació externa». Jean-Paul Sartre, per demostrar que «estem condemnats a ser lliures», s’obliga a un principi de realisme radical: només a partir de reconèixer que és «obrer, francès, sifilític i tuberculós» pot precisar les condicions de la seva (lliure) elecció. Joan Todó (La Sénia,1977) és un d’aquells joves literats que ja des dels seus inicis com a escriptor s’ha forjat en unes condicions externes limitades, unes condicions que sempre empenyen l’escriptor en català a convertir la necessitat en virtut, a abandonar la possibilitat d’una sinecura i com a molt acontentar-se amb un modest verkami, a intentar aixoplugar-se en el paraigües de l’administració pública per no ser un explotat o un saltimbanqui laboral, i a anhelar una col•laboració (para)literària i regular en un mitjà de comunicació seriós i intel•lectualment fertilitzant.
En els últims dos anys hem sentit sovint la jeremiada d’alguns escriptors catalans que lamentaven haver d’invertir tantes energies en el procés sobiranista, perquè –segons asseguraven–aquesta (noble) causa els sostreia energia i temps que, altrament, haurien dedicat de manera més profitosa a la creació literària. (No-sé, no-sé!). Està molt bé que, en aquest context, Todó ens retorni a una realitat històrica. És a dir, a una realitat condicionada, externament limitada. I està molt bé que com Borges a l’epíleg de El Hacedor, Todó descobreixi que la seva escriptura, que arrenca i persevera en la poesia, que colpeix amb l’aplec de contes A butxacades (2011), que es tonifica amb les traduccions, que ratifica la seva força en la novel•la L’horitzó primer(2013), i que ara culmina amb Lladres, … està molt bé –deia– que Todó descobreixi que la seva escriptura acaba esbossant el retrat d’ell mateix.Poques explicacions més precises queaquesta hi deu haver sobre la vocaciói el perfeccionament tècnic. Pel camí, Todó i tots nosaltres hem descobert la importància vital de l’existència d’editorials com LaBreu, o de publicacions com L’Avenç, o de revistes digitals com Paper de Vidre, que a part de solidesa cultural tenen la virtut santa de promoure obres per lliurament. Els13 contes+1 que figuren en aquesta plec han estat escrits entre el 2010 iel 2015 i publicats en diverses revistes. Ara accentuen el seu sentit orgànic en aquest volum: Lladres.

PRIMER MANAMENT LITERARI: ROBARÀS.Una de les característiques comunes dels contes d’aquest llibre és que els protagonistes hi roben o hi són robats. De vegades l’acte de robar cristal•litza en un objecte matèric, com passa per exemple al conte «Un bitllet de 20 euros», en què un bitllet d’aquesta suma es converteix en el passamà narratiu d’una sèrie de circumstàncies humanes àgilment trenades. En un altre conte, a «Les raons», el lladronici s’erigeixen el cos conceptual per decorticar –a la manera paradoxal de El banquer anarquista, de Pessoa– el concepte de propietat, i per reduir a l’absurd el càstig bíblic que allò que justifica la propietat és haver-se guanyat una cosa «amb la suor del teu front». «La propietat flueix, amic meu!», exclama seriosament jocós el lladre oficial d’aquest relat. D’altres vegades, com al conte de ciència-ficció «Jet lag», el robatori presenta una ambivalència moral irresoluble: si un lladre viatja en el temps i roba una obra d’art que va ser destruïda en el passat, «vés per on», el lladre, amb el seu acte d’apropiació, salva aquesta obra per a la posteritat. En un altre conte, «El robatori», l’acte de robar adopta una fina distància lírica, on tot és i no és ben bé el que sembla, on tan important és allò que apareix al centre de l’escena narrativa com el corrent invisible que es desplega a fora d’aquest centre però que (chapeau!) acaba galvanitzant-lo.En un altre conte, a «Regressió», el robatori és, en realitat, un autorobatori sinuós, que, més que en el pla material, opera en l’ordre de la memòria, l’ànima i les pors del protagonista.
Semblant al que passa en els relats de John Cheever o en el laconisme de Max Besora, en aquests contes JoanTodó és capaç de revelar tot un univers a través d’una enorme economia de mitjans. Per exemple, la frase sincopada del narrador no fiable de «El robatori» concentra una pluralitat d’irradiacions: «És com si s’acomiadés d’aquella vida possible». Todó té el talent de desautomatitzar i enfondir la realitat per mitjà d’imatges versàtils, on paisatge exterior i consciència interior es fusionen: «[Aquella altra discoteca] havia de ser diferent de la discoteca del poble, que havia perdut el misteri en descobrir que a dins hi havia la mateixa gent que a fora». No tots els contes d’aquest volum tenen el mateix pes. Per exemple: «El turista i l’estranger», «Una carta» i «L’escàndol», a pesar d’obrir angles narratius originals, representen, per mecànicament previsibles, una baixada de voltatgea mb relació al conjunt. «En la bellesa, res no cansa tant com l’art treballós advertit al darrere. L’esforç per impressionar resulta penós i produeix sensació de fatiga», escriu Kant, en una acotació de les Observacions sobre el sentiment de bellesa isublimitat. Les 13 peces + 1 d’aquest llibre són artefactes precisos, amb la vibració d’una prosa natural i veloç que mostra un gran domini de l’el•lipsi i una atenció constant a les exigències del ritme intern de cada conte. El llenguatge precís propi del poeta se solda amb els girs col•loquials d’una prosa vertical. A Lladres s’assoleix l’art difícil de la simplicitat: els efectes hi esclaten sense que es noti la tramoia de l’artifici narratiu.

Todó roba bé. Sap que el deure de tot escriptor és el de robar els focs sagrats i transmutar-los en bellesa. A La decadència de la mentida, Òscar Wilde lamenta que els escriptors no s’atreveixin a apropiar-se de les idees del saltres escriptors i, per aquest motiu, quedin sumits en la paràlisi imaginativa. Todó, com inspirant-se en el flux controlat d’una novel•la-riu de GiorgioManganelli, al conte «La insinuació» és capaç de posar al servei de la necessitat narrativa un monòleg de vint línies seguides sense cap punt. Al conte«Les raons», Todó sap no caure en el plagi adotzenat, sinó apropiar-se degudament de la lògica del relat de Cortázar titulat «Continuidad de los parques», en què la història llegida i la història material es (con)fonen líquidament, sense pugnes jeràrquiques. A«La samarreta», l’autor reprèn el mite de les sirenes, una veta de la literatura folklòrica de diverses tradicions i que li serveix per tornar a elaborar el vell destret d’Ulisses, subjugat pel cant deles sirenes i finalment castigat amb el seu silenci –una veta que curiosament també revisita Teresa Colom en el seu recent i magnífic aplec de contes La senyoreta Keaton i altres bèsties. En el desfibrament surrealista de plans íntegrament racionals, es nota que Todó ha llegit Pere Guixà. A «Dormir», amb una veu pròpia, Todó remodela la matèria del somni dins del somni dins del somni…, que ja Borges a «Las ruinas circulares» havia robat legalment de les Mil i una nits. La literatura és un palimpsest.
Lladres significa la ratificació d’unaveu narrativa molt potent. La prosa de Joan Todó planteja un poderós encreuament estètic entre, d’una banda,un realisme sobri, i, de l’altra, la desfiguració pròpia de la fantasia. La frontera porosa entre el real i l’imaginari esbossa en aquest llibre una hipòtesi prenyada d’intenció poètica: la suposada deformació fantàstica de la realitat no és només una deformació, sinó que es part constitutiva de la realitat. Com a escriptor, amb una lògica narrativa centrada més en suggerir que no pas en mostrar, Todó compleix ambel principal precepte del bon lladre literari: no robar emocions al lector.

Lluís Muntada, L’Avenç maig 2016