L’OFICI de Dovlàtov llegir per Joan Todó a L’Avenç de setembre

UN MATEIX MÓN CRUEL per Joan Todó.

Aparentment, L’ofici, el títol de l’últim llibre de Serguei Dovlàtov aparegut en català, resulta enganyós: anem llegint pàgines i pàgines sense que l’autor ens expliqui cap dels trucs d’estil, cap dels secrets de la seva feina, cap solució màgica per escriure llibres com els que ja coneixíem per les anteriors traduccions de Miquel Cabal. En lloc d’això, a més del plaer habitual de llegir Dovlàtov, hi ha una desfilada d’artistes frustrats, cartes a editorials i redaccions periodístiques; més que de l’ofici d’escriptor, Dovlàtov sembla parlar d’allò que l’envolta, la trama de relacions i obstacles amb què es troba l’autor d’un llibre un cop la seva feina estricta ja hauria d’estar, en principi, realitzada.

D’acord amb el prefaci que obre la primera part, el llibre és una confessió, unes «confidències d’un fracassat de la literatura» (aquesta admissió autobiogràfica, per altra banda, no és gaire fiable, com de costum). Tot i aquesta admissió de fracàs, es compara amb Gógol: ell ha escrit més, indica, però comparteix amb l’autor de Les ànimes mortes un dret inalienable: «El dret de publicar el que hem escrit. És a dir, el dret a la immortalitat o al fracàs.» En realitat L’ofici, més que un llibre sobre l’escriptura, és la història d’aquest dret de publicar, d’equivocar-se; especialment del munt d’obstacles que troba aquest dret, ben evidents dins el règim comunista.

Ben bé al principi, però, l’autor ens explica que, tot just néixer, quan encara era un nadó, va viure un hipotètic encontre amb Andrei Platónov, l’autor de Txevengur, cap a l’època en què aquest va perdre una maleta plena de manuscrits. Significativament, Dovlàtov aventura que en aquesta pèrdua l’escriptor hi devia veure, més que una desgràcia, una oportunitat de reescriure els textos, de millorar-los. És com una paràbola inicial per llegir el llibre: totes les dificultats per publicar La zona (que és pràcticament l’únic llibre que es menciona extensament aquí), totes les peripècies per fer-ne sortir el manuscrit de la Unió Soviètica, per vèncer la censura comunista, en obligar-lo a postergar la seva publicació definitiva, li van permetre anar refent-lo i polint-lo, i fins i tot incorporar-hi unes cartes a l’editor.

Dovlàtov no tan sols menciona La zona, sinó que en parla extensament, i fins i tot exposa les seves intencions (pel que fa a la resta, hi ha meres al·lusions a l’època d’Estònia, narrada a El compromís, o a l’etapa de guia del Parc Puixkin, que centrava El parc); és com si el llibre sobre el camp de presoners fos nuclear, com si el que va viure-hi l’autor quan feia de vigilant, a banda de distingir-lo dels seus amics escriptors, hagués determinat tota la seva obra, des de la constatació que, com diu aquí, «a totes dues bandes del filferro espinós hi ha el mateix món cruel». Una constatació a partir de la qual havia de construir la seva mirada, el seu refús a formular judicis morals.

La postergació de l’edició dels manuscrits hi incorporava un element que també intervé en l’estructura de L’ofici: el temps. Gairebé deu anys separen la redacció de la primera part, «El llibre invisible», centrada en la Unió Soviètica, de la redacció de la segona, «El diari invisible», sobre els primers temps de Dovlàtov als Estats Units. D’aquesta dilació pot derivar la depuració de l’estètica dovlatoviana, el seu art fet de sostraccions, de aconisme i de reticència, d’ironia desenga nyada i d’auto -consciència narrativa, la seva acurada imi-tació de la narració oral, esmicolada en petites anècdotes i digressions.

«El diari invisible» és un relat sobre la comunitat russa a l’exili: el mateix món absurd que més tard retratarà a La filial. És un col·lectiu que té com a proclama persistent la frase «Hem d’explicar als americans la veritat sobre el totalitarisme», però que en realitat és un circuit tancat d’impotència ressentida. Era l’espai idoni perquè Dovlàtov hi apliqués el seu particular humor, basat sobretot en l’observació de les contradiccions humanes, dels autoenganys dels seus protagonistes (el més quotidià dels quals és la promesa de deixar de beure), que a Amèrica descobriran que «la llibertat és tan procliu al bé com al mal», que la democràcia és un assumpte complicat, que els diners tenen la seva importància i que la felicitat sempre els atrapa fent cara d’enzes. Hi descobreixen, de nou, el mateix món cruel que havien deixat enrere. O, com diria un dovlatovià il·lustre, que allò tampoc no és Amèrica.

Joan Todó, L’Avenç, setembre 2018

Download Premium WordPress Themes Free
Download Nulled WordPress Themes
Premium WordPress Themes Download
Download WordPress Themes
lynda course free download
download samsung firmware
Download WordPress Themes Free
online free course

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter