Manuel Cuyàs sobre Josep Pedrals a ElPuntAvui (18.11.18)

“Cel­doni Fonoll, Josep Pedrals, Borja de Riquer… la fira com­pleta

Entrar en els die­ta­ris que va publi­cant Cel­doni Fonoll és com fer-ho a la Fira de Sant Ponç. Estic a mit­ges del volum que acaba de treure, Amb senyera d’espe­rança, que abraça els anys 2015 i 2016. En segueix el trans­curs dia a dia: visita parcs, ensuma olors, s’encanta amb el vol d’un ocell, segueix el calen­dari fes­tiu. És com un Joan Ama­des amb ano­ta­ci­ons i poe­sies al marge. Mol­tes cor­res­po­nen a la política, de la qual aquests dos anys han estat rics. Hi ha de tot, com a la fira. Em decanto per la de Sant Ponç no només perquè en Fonoll es recrea amb el sig­ni­fi­cat del seu cognom sinó pel to gene­ral. Cada ram està lli­gat amb la ban­dera cata­lana, “senyera d’espe­rança”, però no tot són flors i vio­les i romaní. Entre la fari­gola per per­fu­mar les sopes i el llo­rer de l’esto­fat la meva àvia guar­dava a l’armari unes solu­ci­ons pro­te­gi­des amb una cala­vera ela­bo­ra­des amb pro­duc­tes de ca l’her­bo­lari que ser­vien per als cops o per als tren­ca­ments. Cel­doni Fonoll em fa pen­sar en aquell armari. Quan treu el geni perquè les mani­o­bres polítiques no són del seu gust o no con­ver­gei­xen cap als seus ide­als inde­pen­den­tis­tes el fonoll es torna càustic o s’esbrava, en el doble sen­tit cor­rent de la paraula esbra­var-se.

Deixo el lli­bre d’en Cele­doni per assis­tir a la pre­sen­tació d’Els límits de Quim Porta, a càrrec del seu autor, el poeta i rap­sode Josep Pedrals. Quina pre­sen­tació més estra­nya. Pedrals recita, canta, fa comèdia, sem­bla que no s’acabi de pren­dre seri­o­sa­ment el seu lli­bre… És un lli­bre o en són dos? És una novel·la? Un assaig? Un aplec de poe­sies? Pri­mer em des­con­certa, després m’enganxo en el joc. En aquest país hi ha de tot, les fires són diver­ses, en podem estar con­tents.

La revista Des­tino que lle­gia de jove, com que no podia dedi­car totes les pàgines a l’actu­a­li­tat i a la política perquè la cen­sura ho impe­dia, es va empes­car uns números més o menys monogràfics dedi­cats a fets històrics. Com que ana­ven a càrrec de Nèstor Luján, Luis Bet­to­nica, Josep M. Ainaud de Lasarte, Martí de Riquer o Joan Perucho, s’entén que eren escrits de forma divul­ga­tiva, amena, amb la pipa a la boca i com si fos un club anglès. La revista His­to­ria y Vida en té l’ori­gen. Més cap aquí, Sàpiens i Des­co­brir, també. Ara surt Història mun­dial de Cata­lu­nya, un lli­bre de mil pàgines diri­git per Borja de Riquer que pre­senta els “moments estel·lars” del país, des de les pin­tu­res rupes­tres del Pri­o­rat fins al “procés”, pas­sant per l’expansió medi­terrània, els encerts i dis­ba­rats diver­sos, el 0-5 del Barça i Flo­quet de Neu. L’equip que l’ha redac­tat és dels millors, la divul­gació s’imposa, es pot lle­gir seguit o sal­tat. Fuma la pipa, Borja de Riquer, o només era el pare? El lli­bre n’està impreg­nat. Real­ment, al país hi ha i hi ha hagut de tot.

Manuel Cuyàs, ElPuntAvui (18.11.18)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter