Manuel Cuyàs sobre Josep Pedrals a ElPuntAvui (18.11.18)
“Celdoni Fonoll, Josep Pedrals, Borja de Riquer… la fira completa
Entrar en els dietaris que va publicant Celdoni Fonoll és com fer-ho a la Fira de Sant Ponç. Estic a mitges del volum que acaba de treure, Amb senyera d’esperança, que abraça els anys 2015 i 2016. En segueix el transcurs dia a dia: visita parcs, ensuma olors, s’encanta amb el vol d’un ocell, segueix el calendari festiu. És com un Joan Amades amb anotacions i poesies al marge. Moltes corresponen a la política, de la qual aquests dos anys han estat rics. Hi ha de tot, com a la fira. Em decanto per la de Sant Ponç no només perquè en Fonoll es recrea amb el significat del seu cognom sinó pel to general. Cada ram està lligat amb la bandera catalana, “senyera d’esperança”, però no tot són flors i violes i romaní. Entre la farigola per perfumar les sopes i el llorer de l’estofat la meva àvia guardava a l’armari unes solucions protegides amb una calavera elaborades amb productes de ca l’herbolari que servien per als cops o per als trencaments. Celdoni Fonoll em fa pensar en aquell armari. Quan treu el geni perquè les maniobres polítiques no són del seu gust o no convergeixen cap als seus ideals independentistes el fonoll es torna càustic o s’esbrava, en el doble sentit corrent de la paraula esbravar-se.
Deixo el llibre d’en Celedoni per assistir a la presentació d’Els límits de Quim Porta, a càrrec del seu autor, el poeta i rapsode Josep Pedrals. Quina presentació més estranya. Pedrals recita, canta, fa comèdia, sembla que no s’acabi de prendre seriosament el seu llibre… És un llibre o en són dos? És una novel·la? Un assaig? Un aplec de poesies? Primer em desconcerta, després m’enganxo en el joc. En aquest país hi ha de tot, les fires són diverses, en podem estar contents.
La revista Destino que llegia de jove, com que no podia dedicar totes les pàgines a l’actualitat i a la política perquè la censura ho impedia, es va empescar uns números més o menys monogràfics dedicats a fets històrics. Com que anaven a càrrec de Nèstor Luján, Luis Bettonica, Josep M. Ainaud de Lasarte, Martí de Riquer o Joan Perucho, s’entén que eren escrits de forma divulgativa, amena, amb la pipa a la boca i com si fos un club anglès. La revista Historia y Vida en té l’origen. Més cap aquí, Sàpiens i Descobrir, també. Ara surt Història mundial de Catalunya, un llibre de mil pàgines dirigit per Borja de Riquer que presenta els “moments estel·lars” del país, des de les pintures rupestres del Priorat fins al “procés”, passant per l’expansió mediterrània, els encerts i disbarats diversos, el 0-5 del Barça i Floquet de Neu. L’equip que l’ha redactat és dels millors, la divulgació s’imposa, es pot llegir seguit o saltat. Fuma la pipa, Borja de Riquer, o només era el pare? El llibre n’està impregnat. Realment, al país hi ha i hi ha hagut de tot.
Manuel Cuyàs, ElPuntAvui (18.11.18)
