Marguerite Duras per Blanca Llum Vidal a El Temps (19.02.19)

Després de llegir i de traduir al català, amb Arnau Pons, La douleur (1985), de Marguerite Duras (1914-1996), que publicarà properament LaBreu Edicions, llegeixo Yann Andréa Steiner (1992) de la mateixa autora, aquest traduït per Jaume Subirana i publicat per Proa el 1993.

El dolor és la reescriptura del diari que Duras va escriure mentre esperava Robert Antelme, deportat al camp de concentració de Dachau, d’on, un cop els aliats ja havien arribat, Dionys Mascolo i un altre company el van poder treure perquè s’havien vestit amb uniformes d’oficials francesos i perquè portaven amb ells tiquets de gasolina, mapes d’Estat major i salconduits que els havia facilitat François Morland (nom de resistència de François Miterrand). Per la via reglamentària haurien fet tard. Antelme era un ‘muselmann’ a qui Duras i Mascolo van fer sobreviure. L’Antelme de L’espèce humaine i el Mascolo d’Autour d’un effort de mémoire, dues obres escrites després d’aquest esdeveniment del qual Duras considera que s’ha d’anar molt en compte de no situar-lo en l’ordre de les coses extraordinàries.

El dolor també és la reescriptura del diari que Duras va escriure mentre esperava el seu marit i s’enamorava de l’íntim amic d’aquest, que és el mateix que el va treure d’allà, el receptor i el dipositari del llegat d’aquesta frase, pronunciada poques hores després d’haver sortit del camp: «Quan em parlin de caritat cristiana, diré Dachau». El dolor és també aquest triangle entre tres afiliats al Partit Comunista que, fins i tot abans de ser-ne expulsats, van maldar per preservar la literatura de la influència vomitiva del partit. El dolor és també aquesta història d’amor no exclusiu. Aquest amor que també desboca el dolor i aquest dolor, com l’altre, també reclama el seu lloc.

Després llegeixo Yann Andréa Steiner, publicat quan Duras gairebé tenia 80 anys i, com explica a La vie materielle (traduït per David Ilig i publicat per Club Editor el 2018), ja havia estat a punt de morir de borratxa unes quantes vegades. Llegeixo Yann Andréa Steiner i aquella sensació de boira estranya que m’havia deixat La douleur, de boira que t’abraça i t’expulsa gairebé a la vegada, aquella sensació es comença a fer clara. El que em costa de capir d’aquesta obra és exactament el mateix que el que em meravella: la profunda capacitat de barreja. Duras, com crec que no gaires, és capaç d’enllaçar en un sol llibre l’extermini de sis milions de jueus amb la seva pròpia vida i amb la inventiva més boja i més dolça.

A Yann Andréa Steiner Duras parla de la trobada amb Yann Andréa, l’amant homosexual i molt, molt més jove que ella, amb qui va compartir els últims anys de la seva vida. Andréa és un lector que, de tant que li agrada, delira amb Duras. I si l’estiu del ’80 es presenta a casa seva és, diu ell, per parlar de Théodora Kats, la filla, gasejada pels nazis, de la senyora Katz de La douleur (la mare porta la grafia alemanya, mentre que a la filla, ja nascuda a França, degué ser inscrita segons la grafia francesa). Andréa s’hi presenta, més aviat, per retreure-li que no hagi seguit escrivint sobre ella. Duras s’explica al principi i al final del llibre: va començar a escriure l’obra que li demana Andréa, però la va interrompre i aquesta interrupció és alhora el silenci de l’escriptura i el silenci de les dones i dels jueus. Al seu torn, Steiner és el cognom d’Aurélie, la protagonista de l’últim dels quatre capítols diguem-ne independents que clouen La douleur. Una criatura jueva abandonada per qui l’autora sent, diu, un amor foll. Una criatura, diu també, inventada. I una criatura, torna a dir, que és ella mateixa escrivint. I per si aquest laberint d’identificacions no fos prou embullat, a Yann Andréa Steiner l’escriptora i l’amant miren per la finestra i allò que veuen és una platja amb gavines i el naixement d’un amor (no de pell, sinó de tragèdia i de conte) entre un nen jueu de sis anys i una noia jueva de divuit (que també és allò que són ells, amb la distància temporal que els separa, que és una distància bestial, tendre, irreverent, tristíssima i feliçment exagerada). Ella és una de les monitores que cuiden els nens orfes de la Segona Guerra Mundial. Ell té els ulls grisos. Ploren molt, parlen poc i es diuen les veritats més lúcidament infantils que s’hagin dit mai. Al final, Duras, vella i decrèpita, gairebé no els pot veure de cega. Però Andréa els mira per ella.

Amb tot, què vol dir què Duras dediqui una obra a barrejar dolors, dolors viscuts en carn pròpia, dolors en massa, dolors projectats, dolors potser desitjats? I per què dit així, amb aquesta llengua que aconsegueix estranyar de tan senzilla i oral com sap ser i que alhora basteix un univers expressiu que fa l’efecte que no trobaràs enlloc més perquè crea un llenguatge, una manera concreta de moure la llengua, una relació particular amb el món? Què busca aquesta obra en què el testimoniatge i la memòria es barregen amb una corrua de fantasmes cadascun més inquietant, més escandalós i més obsedit pel que sigui que l’altre? Per què m’interpel·la, per què m’agrada tant de llegir-la? Per què sí? Perquè no tinc manies? Perquè m’he desempallegat de tota mena d’escrúpol? Perquè la literatura és això? És això, la literatura? Per què em sembla tot al contrari d’una banalització? Perquè sense apropiar-se del mal, s’hi apropa tant que és capaç de furgar-lo per dins i, un cop a dins, desflorar-se tota ella sense arribar mai a fondre-s’hi? Quin és el miracle que fa que això no sigui un pastitx?

 

Blanca Llum Vidal, ElTemps (19.02.19)

Free Download WordPress Themes
Free Download WordPress Themes
Free Download WordPress Themes
Free Download WordPress Themes
udemy paid course free download
download xiomi firmware
Download Best WordPress Themes Free Download
lynda course free download

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter