“matèria de mirar” NEU NEGRA de Marc Romera al Culturas (21.05.16)

MARC ROMERA Neu negra

MATÈRIA DE MIRAR

            Quan el gran poeta Francesc Garriga assajava de dir un aspecte de la seva poètica en un dels textos de temps en blanc ho feia així: “aquesta és la sentència: / plantar paraules. / regar-les amb paraules, / collir-les amb els dits de pell més tendra”. Una idèntica manera de fer d’un dels seus amics més ben dotats per a l’escriptura, el poeta, novel·lista i editor de LaBreu, Marc Romera (Barcelona, 1966), el qual aposta per una mirada de parafina sense garbellar les rostes. Neu negra és un sepulcre escrit i sentit que edifica un doble dol literari i vital –cap al pare-Arbre i cap al mestre-Far Garriga–, i proposa que la mort, entesa com a absència sobtada i irremeiable, també pot ser una experiència de llenguatge il·luminador i de descens cap a una foscor de la qual només en pot sortir la llum de la paraula: “Així es va fer de llum / el dol sintàctic”. Quan s’han extingit les restes, aquells qui romanem en el desert erm de sensacions en devorem els rastres per tal de sobreviure. A Neu negra la mort no és cap destí que sadolla a la manera oriental, sinó més aviat la nuesa de l’hivern continu, el ressort d’una “mirada blanca cap enrere”, invàlida, ara que “sense Arbre l’aire és buit”.

            Som al terreny del calvari. La sisena nafra del Criador és, a Neu negra, “l’estampa de blauet que porta als llavis”, la boca negra que besaries, la nansa que es fa carícia amb voluntat de permanència que no esborri la veu del pentagrama. El llenguatge il·luminant, adobat i prodigiós de Marc Romera fecunda l’absència –que ara és centre– i dispara directament al fetge. Comprimeix sense símbols ni abstraccions l’emoció compacta de la pèrdua, una nosa invariable que entrebanca, angoixa, ofega i finalment esgota. El poeta, desorientat i desert d’amor, s’aferra al botó buit de la memòria per concentrar “aquell deliri mòrbid del dolor” en un llibre-homenatge on, ara sí, el pare i el mestre es desfan per transformar-se vívidament en l’aigua anhelada i en la llum més blanca. Èxtasi pur.

Anna Carreras, Culturas de La Vanguardia (21.05.16)