Mazoni: 31 dies de gira /31 dies tancat de Nando Cruz a El Temps (10.11.15)

Mazoni: 31 dies de gira / Mazoni: 31 dies tancat
NANDO CRUZ
LaBreu Edicions /Bankrobber, Barcelona, 2015
Llibre-CD musical, 144/99 pàgines
Mazoni // Foto: Noemí Elias

Mazoni // Foto: Noemí Elias
Mazoni i el viatge als budells i el cor d’un músic
El seguiment que fa el periodista Nando Cruz de dues experiències intensives protagonitzades pel músic Jaume Pla, Mazoni, una atapeïda gira de 31 dies i una tancada compositiva a l’Arts Santa Mònica durant el mateix temps, donen com a resultat un llibre-disc revelador que esbudella els principals processos musicals. Tot, amb una sinceritat commovedora.

El març de l’any 2010, el músic de la Bisbal d’Empordà ideà fer una gira per Catalunya de 31 dies a raó d’un concert al dia. Una experiència singular i extenuant de la qual el periodista Nando Cruz anà prenent nota a través d’una sèrie d’entrevistes amb Mazoni. El projecte acabà en un calaix, temporalment, fins a trobar el correlat en una experiència germana però centrada en una altra vessant: cinc anys després, Pla es tancà un mes a l’Arts Santa Mònica per forçar el procés compositiu, per dotar-lo d’una certa sistemàtica. Cruz, un bon coneixedor de l’entorn musical i autor d’interessants llibres sobre aquesta temàtica, tornà a entrevistar Mazoni.

De la conjunció de sengles relats sorgeix Mazoni: 31 dies de gira / Mazoni: 31 dies tancat, un llibre doble, imprès com si es tractara de les dues cares d’un disc de vinil, per dir-ho així, en el qual el músic fa el relat de les experiències vehiculat a través de les preguntes del periodista. El volum es completa amb un disc en directe que recull les set cançons compostes en el Santa Mònica més un segon bloc de temes de Mazoni i algunes versions.

Tot plegat, el llibre és amè i interessant i per al públic generalista pot resultar revelador al voltant de la vida i els impulsos d’un músic molt preat per la crítica, amb una base sòlida de fans, però que és  lluny de ser un fenomen massiu. Els lectors més introduïts en l’escena musical, mentrestant, tenen l’al·licient de l’absoluta sinceritat, gairebé commovedora, amb què Jaume Pla conta les seues experiències. Mèrit d’un entrevistador que és capaç de portar Mazoni al seu terreny i allunyar-lo de les impostures. Així, pel llibre passegen moments de glòria i plenitud, les cançons que funcionen, la sala atapeïda. Però també concerts buits, actuacions poc afortunades, interpretacions massa condicionades per l’estat físic i anímic, bronques entre músics, condicions econòmiques poc engrescadores o dificultats per cobrar. “Es té tan poca pasta que tothom s’acostuma a ser una mica cabró: tant els músics com la gent que munta coses. Sempre és a veure qui rapinya més”, diu Pla amb una barreja de resignació i recança. Transparència absoluta fins i tot a l’hora de parlar de l’impacte de la gira en les relacions de Mazoni. Moments de tendresa d’un personatge tímid però terriblement empàtic.

Com a complement hi ha el bloc compositiu, on el músic despulla procediments i referències, suggeridor per a qualsevol persona relacionada amb el món de la música. Mazoni no defuig parlar de la manera de treballar amb els acords, o amb els diferents instruments, de com trobar el compàs adequat a cada lletra, de les fonts d’inspiració en música i textos, del cansament mental que li provoca aquella marató de composició, l’antítesi del seu modus operandi habitual d’esperar que les idees vagen fluint. La descripció del caos i els dubtes, de nou amb una sinceritat brutal. Un llibre per llegir, escoltar el CD i tornar a rellegir. Ineludible per als seguidors de Mazoni. Molt recomanable per la resta.

Un doble volum que, ben mirat, genera un dubte raonable: Nando Cruz, en comptes d’optar pel format d’entrevistes encadenades, es podia haver llançat a escriure un relat a l’estil del seu molt valuós Una semana en el motor de un autobús: La història del disco que casi acaba con Los Planetas, que contenia una prosa curosa, molt narrativa. Un llibre que gairebé es llegia com una novel·la. Una hipòtesi de treball que no sabem si ha estat sobre la taula i que, en tot cas, tal vegada hauria restat espontaneïtat al llibre i emmascarat la sinceritat que conté. Amb el format escollit, es perd brillantor narrativa però el lector acaba connectant i coneixement molt millor el personatge i les seues circumstàncies, directament, sense interferències literàries. Que d’això anava (va) aquesta història.

El Temps, Xavier Aliaga  10/11/2015

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter