MAZONI: 31 DIES DE GIRA/31 DIES TANCAT a NacióDigital (23.07.15)

Era l’any 2010 quan Jaume Pla (Mazoni) emprenia l’aventura de fer una gira de trenta-un dies consecutius de concerts. Aleshores, Nando Cruz va fer el seguiment d’allò que el músic anava vivint en cadascuna de les actuacions, de poble en poble, sala a sala. Gairebé cinc anys després, el periodista va tornar-hi, però ara deixant testimoni d’uns altres trenta-un dies que Pla va passar a l’Arts Santa Mònica en procés creatiu. A la manera del cronista picapedrer, el llibre és el relat precís de les trobades i converses entre ells dos, amb un complement sonor en format CD.

576_1437648158mazoni_arts

Això fa de “31 dies de gira / 31 dies tancat” (coeditat per BankRobber i LaBreu Edicions) una globalitat de dues cares. En una d’elles trobem cançons disseccionades, una per una, com si fossin peces de taxidermista. Al revers, trobem els secrets de les actuacions, el material d’una inspecció gairebé arqueològica. El resultat és una peça sobre el detall de la creació, sobre motivacions i desmotivacions, sobre d’on surt una cançó, sobre com es toca i per què. Sense deixar d’entrar en l’obscenitat de l’entrellat: Què cobren els músics? Què mengen per sopar? Beuen durant les actuacions? Lliguen? Lliguen molt?

Honestedat brutal, a la carretera

El camí comença a la sala Bikini –amb Mazoni fent de teloners de Cornershop– i tracta d’esbudellar, des del primer moment, el geni i l’ofici del músic: d’on surt el material sensible que capgira l’ordre establert i en fa bellesa? Càmera en mà, i en primer pla, avança la gira, les cançons, el relat. A base d’una honestedat brutal, manifestada explícitament al pròleg que encapçala els dies de carretera que han de venir: “La intenció d’aquest projecte sempre va ser mostrar la vida íntima d’un músic durant una gira. Amb tots els seus moments especials, però també amb les seves contradiccions i misèries”.

Així, els primers “31 dies de gira” ressegueixen l’assumpte de la voràgine del directe, en allò que el mateix Mazoni va anomenar “la Gran Gira Americana per Catalunya”. I Jaume Pla, a base d’entrevista i interrogatoris, irradia sinceritat a través d’un mèdium que mostra les coses tal com són, amb generositat i versemblança. Cinc anys més tard, l’aventura del 2010 era rematada per un revers encara més extrem: “31 dies tancat”, amb un compositor convertit en una peça de Museu –a l’Arts Santa Mònica–, on el què s’exposen són les vergonyes de l’artista.

La pressió del creador, al Museu

Recuperant el relat de la primera part, Nando Cruz torna a ser l’altaveu de la quotidianitat d’una ment en ebullició. La conversa manté la frescor, tot conservant expressions i rèpliques en cru, fent que el document sigui part d’un procés viu: el del misteri de la bombeta que s’il·lumina, inesperadament; el de la idea que passa a ser realitat a base de forçar la màquina, amb mètode i restant obert, malgrat tot, als designis de les muses de la inspiració.

És tan íntim el retrat, que és possible arribar a saber si l’alvocat no és prou “versemblant” i ha de ser convertit en un “cereal”, o el per què d’un aeroport i d’un vol, entre moltes altres interioritats. Sempre a través de l’aventura d’utilitzar instruments nous i timbres diferents, deixant a la vista l’esquelet impúdic del no-res, deixant aflorar la immensa pressió de fer cançons que posseeix l’artista, les seves pors i les seves “neures”. Tan difícil com ser una estrella del rock, i tan cert com la veritat, impúdica, que Cruz mostra d’un Mazoni sense res a amagar.

Esteve Plantada – Nació Digital

http://www.naciodigital.cat/noticia/91438/totes/vergonyes/mazoni

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter