Melcion Mateu existeix, Jordi Puntí ElPeriodico (20desembre14)

Jo sé que el poeta Melcion Mateu existeix perquè l’he vist i el conec. Ara acaba de publicar un llibre sensacional, que va guanyar els Jocs Florals de Barcelona 2014 i es diu Illes lligades (Labreu). Això, però, no és ben bé un senyal de la seva existència, més aviat podria ser un senyal d’absència. Jo el conec perquè l’he vist menjar, beure, fumar i parlar a casa d’una amiga comuna a Nova York -més d’una vegada-, però la prova més clara de la seva existència és que l’he vist recitar els seus poemes. L’he vist recitant-los tot sol, però també en companyia del poeta Rowan Ricardo Phillips i un quartet de jazz a càrrec del baixista Alexis Cuadrado. En totes dues ocasions, Melcion Mateu va recitar Balada de Matt Sweeney, un dels poemes importants del seu nou llibre. «Matt Sweeney, el meu company / de pis, és un poc especial. / Va tenir un amant filipí / que estava boig pels óssos. / L’abraçava i li deia teddy bear». Quan llegeix aquests versos i d’altres, MM somriu i es deixa portar per la música de la poesia que escriu. És una poesia vital, amb tocs del soul més antic, amb la saviesa i la naturalitat dels músics de ­carrer.

«Melcion Mateu és un mite inexistent, / no sabeu per on para, / no apareix a internet», escriu en uns versos de Cançó d’aniversari, però hi ha més arguments que fan creure que MM no existeix. El primer és que publica molt poc: el seu recull anterior, Jardí amb cangurs, és del 2005. El segon és que no viu a Barcelona, ni a Catalunya, i no forma part dels saraus literaris. Durant vuit anys ha viscut a Nova York, treballant a la universitat, i fa poc se n’ha anat a Florianópolis, ciutat situada en una illa del Brasil (fa enveja, ¿eh?). És a dir que va d’una illa a una altra illa i amb la seva biografia les lliga. El tercer argument és que MM és la seva poesia, és cada personatge que surt als seus poemes, del cèlebre Matt Sweeney a Adam Berger o Marco Malatesta. Al prefaci del seu nou llibre, MM defensa la «poesia desterrada» i escriu: «Un escriptor, realment, no té pàtria: crea la seva pàtria» -i jo aplaudeixo la seva clarividència-.

Jordi Puntí, El Periódico 20 de desembre 2014