Més enllà de la festa
Segurament, la millor forma d’acostar-se a un clàssic —tant si és (molt) antic com si és (més o menys) modern, com si és (més o menys) contemporani és oblidar-se que ho és, és perdre-li el respecte.
Perdre el respecte (quasi) reverencial que acostumen a tenir a aquestes obres. Respecte que ens du, o bé a llegir-les d’una manera especial, o bé, en el pitjor dels casos, a no llegir-les, intimidats. La qual cosa ens priva del goig que ens podrien aportar.
El Gran Gatsby (The Great Gatsby), de Francis Scott Fitzgerald, publicat per LaBreu Edicions, en traducció de Ferran Ràfols Gesa, és un d’aquests llibres que, tot i que encara no ha complert els cent anys, els complirà el 2025, s’ha convertit en un clàssic.
O el que és el mateix, en un llibre d’aquells que tothom hauria de llegir. I que, per tant, gairebé ningú no llegeix. Que tan sols és llegit per obligació, quan algun institut l’incorpora com a obra prescriptiva.
(Fins i tot, en aquest cas, no acostuma a ésser llegit, atès que sempre és més fàcil veure’n la pel·lícula que llegir-lo).
Per què l’hem de llegir?
La pregunta, doncs, potser seria: per què l’hem de llegir? I la resposta no pot ésser més senzilla: no l’hem de llegir. No l’hem de llegir, perquè no hi ha, no hi pot haver, cap llibre que hàgim de llegir, cap llibre que ens calgui llegir per obligació.
Els llibres —com tot el que paga la pena en aquesta vida— els hem de voler llegir. Ens ha de venir de gust fer-ho. Hem de sentir-nos-hi cridats. Han de formar part del nostre lleure, del nostre goig lúdic. Hem de (voler) gaudir-los.
Comunicatiu d’un manera callada
Dit —més exactament, establert— això, el primer que crec que convé dir d’El Gran Gatsby és que és un llibre que ens diu molt més del que no sembla dir-nos. Ja ens ho adverteix el narrador en primera persona, Nick Carraway, al tercer paràgraf: “[el meu pare i jo] sempre hem sigut inusualment comunicatius d’un manera callada[1]” (p. 15).
Si no anem amb compte, si no li prestem l’atenció que mereix, si no llegim com s’ha de llegir, tenint ben i ben present que en la literatura literatura —i és ben lamentable que calgui que ens hi referim així, per entendre’ns— si no aprenem a llegir o a veure entre línies, si no som capaços d’anar (molt) més enllà del que s’escriu o se’ns diu —per (provar d’)expressar-ho amb més precisió, del que sembla que se’ns diu— de la missa (literària) ens n’estem perdent, almenys, la meitat. I no pas la meitat menys important o destacada.
Les festes (no) ho són tot
En entrar en el món del Gran Gatsby, en aquest món de festes i de trivialitat, on les aparences ho són tot, on hi predomina el dolcce far niente, on l’ociositat més desacomplexada i desvergonyida fa la impressió de dominar-ho tot —on “[la mansió d’en Gatsby] era colossal des de tots els punts de vista[2]” (p. 19), on les fetes i l’ostentació són el centre de tot, on “la música de casa del veí m’omplia les nits d’estiu[3]” (p. 53), on “homes i noies anaven i venien com papallones nocturnes als seus jardins blaus, entre xiuxiuejos, xampany i estrelles[4]” (Íd., els subratllats són meus)— no podrem sinó pensar que no en traurem res, d’aquest món tan superficial i que sentim tan poc nostre.
Una idea que se’ns farà encara més present si anteriorment hem vist la pel·lícula de l’any 1974, protagonitzada per Robert Redford o la del 2013, per Leonardo DiCaprio, on, sobretot en la segona, el substrat que dóna força i pes a la novel·la s’ha deixat, expressament, de costat.
És per això que , de la mateix manera que ja advertia, al començament, que el que més convenia era oblidar-se que es tracta d’un clàssic, també convé, en llegir-la, deixar de costat qualsevol imatge preconcebuda que en pugem tenir i deixar-se seduir pel que llegim.
Si ho fem, si ho aconseguim, ens adonarem que Fitzgerald no és, en absolut, un autor superficial. Que, tot parlant-nos de les festes de Gatsby ens està parlant de l’únic que compta: de la vida. D’aquesta vida que tots els éssers humans, siguem com siguem, compartim. De la vida que ens fa ser com són. D’aquesta vida que ens fa ésser, alhora, tan iguals i tan dissem dissemblants.
[1] “[my father and I] we’ve always been unusually communicative in a reserved way”. “[el meu pare i jo] sempre hem estat excepcionalment comunicatius, bé que d’una manera reservada”, segons la traducció de Ramon Folch i Camarasa, Edicions 62, 1972, p. 7)
[2] “[Gatsby’s mansion] was a colossal affair by any standard”. “[La mansió de Gatsby] era un edifici colossal, qualsevol que fos el patró amb el qual es volgués comparar”, p. 11).
[3] “There was music from my neighbor’s house through the summer nights”. “Les nit d’estiu, de la casa del meu veí brollaven onades de música”, p. 43).
[4] “In his blue gardens men and girls came and went like moths among the whisperings and the champagne and the stars”. “Als seus jardins blaus, homes i noies anaven i venien com papallones nocturnes entre els xiuxiueigs i el xampany i les estrelles”, Íd.).
