Minotaure, de Fiedrich Dürrenmatt a Llibres Oberts (10.10.20)

Minotaure, de Fiedrich Dürrenmatt.

El revisionisme mitològic em fascina. Repensar la tradició em sembla la manera més sana i natural de, precisament, mantenir la tradició viva (perquè viva vol dir que viu els temps actuals i, per tant, la mirem amb els ulls actuals, no els del seu temps, que per nosaltres és impossible per molt que alguns erudits ho pretenen).

Així que Dürrenmatt agafa el pobre Minotaure, fill “abominable” de Pasifae, castigat a viure en un laberint construït per Dèdal, aquí fet íntegrament de cristall, i l’aboca a veure’s reflectit mil-i-una vegades en les parets, sempre aïllat de l’exterior i, per tant, abocat a no entendre l’arribada de l’Altre, ja sigui una donzella, uns joves atenencs sacrificats com a ofrena, Ariadna i el seu fil o Teseu armat i amb ànsies d’assassinar-lo.

Dürrenmatt li dóna veu al “monstre”, però no l’humanitza. Perquè humanitzar-lo voldria dir que entén el que és ser humà, i el Minotaure, de nom Asterió, en realitat no ho pot pas copsar. I, de pas, ens explica com un joc de miralls ben disposats desactiva qualsevol alteritat, qualsevol senyal d’individualitat que ningú mostri. Asterió, en veure’s reflectit en multitud de rèpliques instantànies, creu formar part d’un tot, d’una societat. Hi veu, en els seus reflexos, tant amics com enemics (també multiplicats). I així s’oblida de si mateix.

 

https://llibresoberts.tumblr.com/post/631775479775559680/minotaure-de-fiedrich-d%C3%BCrrenmatt-el-revisionisme

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter