Miquel Colomer llegeix al seu bloc NOVES IMPRESSIONS D’ÀFRICA de Raymond Roussel

Tintes de colors

Olors de flors. El que ve a continuació és del 9 de febrer del 2011. Un poc més de 3 anys, doncs. Era mentre esperava la filla petita per dinar a l’Ateneu de Sant Just. Fullejo i m’entretinc amb La bassa de les oques, de Jordi Vintró, mentre espero la Marga per dinar. La una del migdia i la soledat i el silenci del menjador. Em porten un aperitiu, deferència de la casa, moltes gràcies. No es pot fumar i ho sé i no em cal. En tinc prou amb el llibre excepcional. M’emociona com Vintró hi tracta la llengua. Que el llegeixin, si poden, els de Convivència Cívica Catalana, aquest Caja i companyia. Les arrels de la llengua. Català col·loquial encomanadís. Llegeixes els poemes del llibre i penses que és clar que és possible viure i sentir en català. A La bassa de les oques hi es tot, el català. Llibre que és una crida, un crit que va directament als sediments de més avall de l’ànima i sospiro en no poder ni imaginar què hi deu haver més avall de l’ànima. Gent que escup clofolles .Olors de flors i uns que juguen a futbol i fan un gol. Jo què sé. Hi ha Espriu, i hi ha el retaule de la parròquia, el dimecres de síndria i els molts quilowats cap a la mostra insigne del barroc. I la trona que s’embolica i molta cosa més que encara no he llegit. Gran Vintró que encara no havia descobert. Dinem bé i, després, fumem al carrer. Quina cosa!

No l’havia descobert encara, no. I vaig acabar la lectura de tot el llibre i vaig tenir l’honor fins i tot de fer-ne una presentació a Arenys. I ara és ja poeta de referència i de capçalera. I més en llegir i fullejar aquesta meravella de traducció seva de lesNoves Impressions d’Àfrica (LaBreu Ed), de Raymond Roussel, l’autor de l’enigmàtic Locus Solus. Poesia de colors i d’immenses digressions. Tintes de colors perquè no et perdis enmig de l’enigma de tot plegat. Enigma per designar aquell Roussel que tant influí Joan Miró i Salvador Dalí. I no només llur pintura, també el pensament. Roussel m’interessa, però encara m’interessa més el català de Jordi Vintró. Vintró, traduint, crea i recrea. Segueixo ara el color verd (esperança) al llarg de les pàgines disperses d’aquest enigma: “…amb el dit i l’ull fa respectar els seus consells / als nebots, tant si són sensats com esotèrics / -a uns nebots que, en sentir-li un esternut, histèrics, / somien amb crespons i amb fuita lacrimal-) / (blans salons on així que hi toquen pirandons / frontalment / el diner fa que marxi amb ell el privilegi; / el dandi obtús segur que eclipsarà al col·legi / la llumenera, a qui d’un sorgiment proper / n’avalen la promesa els colzes de becari; / tot suïcida ric té ofici funerari: és dur tocar sense un De Profundis el dos)…” Incisos de 12 pàgines per seguir el fil del color i el rigorós sistema de rimes (rimes com gàbies) d’aquesta immensa prosa en vers. I els parèntesis incomptables. I com sempre que es tracta de poesia, aquest llibre deurà ser poc llegit, em temo. Malauradament ni l’art en general, ni la poesia, no ocupen espais centrals d’aquestes nostres societats. I com més va menys, i potser així ens va. I tant és, en aquest cas, l’esplèndid i clarificador aparell de notes que Jordi Vintró, mestre de mestres, ha inclòs a les darreres 110 pàgines del llibre enigmàtic. I aquelles barrejades olors de flors del jardí “de fullatge tofut, de fruits i de fulgors”.

del bloc de Miquel Colomer  http://miquelcolomer.cat/2014/04/06/tintes-de-colors/    (06.04.14)

IMG_5962

a la imatge, el poemari a la Llibreria Laie Pau Claris

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter