MIRALL DE NEGRA NIT de Jaume Pont a Poetry Spam (27.02.21)

MIRALL DE NEGRA NIT JAUME PONT

Acostumo a demanar a la poesia: finor, precisió, destil·lació. Es poden entendre de moltes maneres, aquests termes: per a mi no denoten tancament o concreció, sinó un tipus d’obertura que en lloc de donar-se en amplada es dona en profunditat. Els poemes de Jaume Pont apunten al fons de tot, a la indefinició. Les paraules que tria són paraules inicials. La seva nit és la nit dels temps. La seva mort és la unitat, final i principi.

Mirall de Negra Nit, Jaume Pont, LaBreu edicions 2021
L’experiència lectora de la seva obra em recorda a l’experiència que es té en veure els millors films de Werner Herzog: “Jeder für sich und Gott gegen Alle”, “Die große Ekstases des Bildschnitzer Steiner” o “Fata Morgana”. Sobretot aquest últim, que comparteix títol amb un poema que Pont inclou a “Mirall de Negra Nit”. “Fata Morgana”, un tipus de miratge que allargassa figures molt llunyanes convertint-les en d’altres. L’interès compartit pels miratges ve, em sembla, d’una preocupació per mirar diferent, per mirar de nou. La relació no és un invent meu: a “Jemaa el-Fna”, un poema d’“Enlloc”, Jaume Pont comença citant Herzog: “El desert és un paisatge de transició, o, si voleu, no és tampoc un paisatge, sinó el somni d’un paisatge, la seva transformació en una cosa que abans no s’havia vist encara, la imatge ‘nova’ o la realitat vista d’una manera nova…”. L’obra de Herzog gira entorn aquesta imatge nova. A “Tokyo-Ga”, un film de Wim Wenders, Herzog observa les vistes de la torre de Tokyo i confessa al seu amic: “Veient tots aquests edificis, és impossible veure’ls com a imatges úniques. Hauríem d’excavar com un arqueòleg, excavar… fins que poguéssim trobar alguna cosa pura en aquest paisatge decadent”. Per arribar a la imatge nova, s’ha d’excavar. S’ha d’anar enrere. A abans del desgast, a la primera mirada. Herzog passa la vida anant als racons més estranys del planeta, a les selves més espesses, als forats més profunds, intentant arribar a l’inici. A la imatge original en ambdós sentits.

El llenguatge que utilitza la poesia està gastat com els edificis de Tokyo, com les imatges publicitàries que ens bombardegen. En anar a comprar el pa, per dir-ho d’alguna manera, no fem saber el què volem a través d’una melodia ni d’una combinació de colors: utilitzem les mateixes paraules que conformen la matèria primera del poeta, tan magrejada. Lluís Duch parla –amb matisos una mica diferents, però no vull renunciar al terme– d’una “crisi gramatical”. Per a mi, i crec que per a molts, la missió de la poesia és precisament revitalitzar el llenguatge i, conseqüentment, el nostre vincle més profund amb el món. La ficció renova la mirada al món per una altra via, la dels fets, les històries; conserva, però, els usos més habituals del llenguatge. La poesia els pot atacar de ple.

Ara mateix, la poesia de Jaume Pont és un dels millors exemples d’aquesta lluita. Alguns dels poemes de l’autor que més m’han emocionat en el passat, “Postscriptum III” o “Vol de cendres”, excel·leixen precisament en l’estranyesa de les associacions d’unes paraules vertaderament simples. Pont tendeix a utilitzar paraules planeres: no és un rescatador d’arcaismes. Treballa amb la nit, amb el blanc i el negre, amb el silenci. Utilitza “gos”, “gat”, “núvol”, “veu”. No té por de paraules sovint esquivades com “amor” o “bellesa”.

Jaume Pont, Catarroja, 2019

Karl Rahner té un altre terme que m’agrada i que, d’alguna manera, em fa pensar en l’ús que Pont fa d’aquests mots: “protoparaula”. En cito un extens fragment per preciós: “Hi ha paraules que divideixen i paraules que uneixen. Paraules que expliquen un tot desintegrant-lo i paraules que transmeten el seu missatge com un conjur a la persona –no només a la intel·ligència– auditora. N’hi ha d’origen artificial, susceptibles d’arbitrària definició, i n’hi ha que sempre van ser recent nascudes –no fabricades– com un miracle; que ens il·luminen –no nosaltres a elles–, que ens poden, perquè són regals de Déu (fins i tot en boca humana) i no factura dels homes. Hi ha paraules que aïllen i limiten. Altres que fan transparèixer en un sol objecte la total, immensa Realitat, menudes petxines on ressona l’oceà de la infinitud. Unes paraules són clares per xates i superficials; altres, en canvi, són fosques, perquè clamen l’enlluernador secret d’allò dit. Existeixen paraules per al cap, instruments amb què dominar les coses. Però n’hi ha també que broten del cor rendit davant el misteri que ens avassalla. Unes que aclareixen allò petit, il·luminant un bocí només de realitat, i altres que ens confereixen saviesa en donar un to unànime a allò múltiple. A aquestes paraules unidores i conjuradores, senyores de nosaltres, nascudes del cor, proclamadores, regalades, a aquestes voldria anomenar jo les paraules originals o protoparaules. A les altres podríem anomenar-les les confeccionades, tècniques paraules útils” (A “Sacerdote y poeta”, dins Escritos de teología, vol. III. Taurus: Madrid, 1967. p.332). “Mirall de negra nit” inclou un epíleg titulat “Les paraules”: Pont realça d’elles l’ambigüitat, l’inabastabilitat, la foscor. “Si no desfermessin les fonts / i a les fonts més pregones tornessin (…)”, “si no llisquessin a les nostres mans” o, sobretot, “Guaita com et miren de fit a fit, / amb els ulls clivellats per la boira, / tèrboles com gossos famolencs”. “Oh mares!”, les arriba a cridar. La paraula ideal de què parla és ben bé la protoparaula de Rahner. El món s’inicia amb un dir –no només al Gènesi: també al Popol Vuh, per exemple– que el poeta busca permanentment. Els poemes de Pont van en aquesta direcció: cap a l’origen, a la primera paraula. Un procés que a moments es torna alquímic: vegin-se els vasos, tintes i colors que habiten el poemari i que culminen en l’aparició de gemmes, del mercuri o del Làudan. Però en el viatge cap al fons de tot, cap a la paraula (o imatge) nova, el poeta s’interessa, sobretot, pels estats secundaris: amb això vull dir tot allò que no és el món tal com creiem que és, tot allò que és una manera nova.

A “Jemaa el-Fna”, el nostre punt d’inici herzogià, ja hi bategava aquest interès: els ulls es taquen de blau, la barca varada al desert es mou –una barca que freqüenta els seus poemes i que sempre imagino portada per Caront, com em passava amb les de “Fitzcarraldo” o “Aguirre, der Zorn Gottes”–, qui parla és en un somni, en “l’altra terra, l’altre …”, idea que té ressò en “l’altre edat que no has viscut” de “L’edat d’or” continguda en aquest poemari. “Mirall de negre nit” insisteix en aquests estats, reafirma la idea que la poesia crea món. El primer poema brolla d’entre les aigües, “Illa escrita”, i així ho declara: “La mirada inventa el món, la llum”. A partir d’aquest inici, no cessa la insistència en aquests estats. Hi ha els somnis: les parts en què s’estructura el llibre. El primer i el darrer. El “somni covat dins un somni”. Un somni que és visió, com en Sor Juana Inés de la Cruz, a qui referencia l’autor, doncs “és quan somnies que hi veus clar”. Hi ha la mirada: els ulls (els propis, els del gat, els de Déu), les llanternes, les finestres. La llum que resplendeix i encega. Hi ha els miratges. La “Myse en abyme”. L’aigua, que tot ho deforma, el moviment líquid; el de les pintures de Turner i el de les ones bategants. Hi ha el reflex, el mirall, Narcís. La llunyania. Hi ha l’inconscient i la vida paral·lela. I, en acabar, hi ha la foscor que, com en Tanizaki, és plena, espessa –d’alguna manera Pont omple tots els buits: el cel (“El cel és un vas de tinta / per on vaguen milions d’ànimes / emmusteïdes”), la mort, la fosca (“creuen la nit /solixents / lava / lladrucs / ardències”)–. Pont es fixa en la foscor que ve abans de la primera llum, la que hi ha “sota la parpella”. “Només: / en un mar de silencis, la foscúria”, escriu, reprenent una associació de parla i foscor que ja s’havia donat més explícitament a “Ubi Sunt” (“Els vels de l’eclipsi”): “Fosc és el silenci. Fosc l’espai del món. / Més fosca, però, la llengua i la paraula”. És en la paraula fosca –en el mirall de negra nit– que es mira el poeta. Al final, totes aquestes deformacions, tots aquests exercicis lèxics que intenten mirar el món diferent, fer-ho de nou, no són més que estiraments al voltant del no-res. La idea que preval al llarg del poemari és ben clara: el llenguatge no és suficient per a dir l’inefable. Però el poeta seguirà intentant-ho.

Així, “L’edat d’or” esdevé una mena de poètica de l’autor que diu molt millor que aquest text tot el que cal saber sobre aquest poemari i l’obra de Jaume Pont en general:

“L’altra edat que no has viscut
té la flaire tendral de les pomeres.
Habita el cau ombriu d’un gos d’atura
que plora amb els teus ulls el silenci
orfe dels ramats.
Inmòbil, esperes
la paraula nova escrita al llunyedar
del temps, l’orba veu que mirant-te als ulls
et digui:
Només quan udoles
et saps senyor de la terra lluminosa
oberta al mig del cor com una nafra.

Repeteix amb mi
per sempre més:

De la font amagada en closa altura
brollen els rius on cada dia et banyes.
De la fosca, però, neix l’altra llum
i el verb balbucejant de la bellesa.”

https://revistapoetryspam.com/2021/02/27/mirall-de-negra-nit-jaume-pont/

Chantal Poch a POETRY SPAM (27.02.21)