monográfic dedicat a UNA DONA MERAVELLOSA de JoanJordi Miralles Núvol (08.05.14)

Joan Jordi Miralles aprofundeix en la solitud d’una dona que se sent desorientada i es deixa endur pels seus instints més salvatges. Un viatge cap a la incomunicació, les addicions i el camí d’entrada cap a una espiral autodestructiva. ‘Una dona meravellosa’ (LaBreu, 2014) no us deixarà indiferents. A Núvol recollim les crítiques de Salvador CompanyNúria Juanico i aquesta de Laura Basagaña.

 

Una dona meravellosa és la tercera novel·la de Joan Jordi Miralles, un autor que es caracteritza per la seva manera descarnada de descriure uns personatges isolats, que es deixen endur per les seves febleses i que tot sovint es rebolquen en la desesperació. Miralles tracta la violència diària com un element més normalitzant-la o denunciant-ne el seu ús constant en el nostre dia a dia: la violència dels estereotips, la violència de les relacions humanes, la violència de la soledat o la violència cap a un mateix. Trobem en els personatges de Miralles una força autodestructiva que fa avançar la narració a cops de curiositat malsana. I hi identifiquem molts comportaments habituals: la por a demanar ajut, la feblesa de qui necessita ser ajudat i no vol reconèixer-ho, l’orgull de qui no vol acceptar que s’ha equivocat i tantes d’altres covardies i valenties barrejades.

La incomunicació és un dels leitmotivs de Joan Jordi Miralles, que sovint retrata diàlegs on es diu justament el contrari del que es vol dir i on els personatges actuen només per l’art d’aparentar, fent el que s’espera d’ells sense mostrar-se realment. Un dels temes que explora Miralles amb total mestria és la insatisfacció de dones i homes alienats per rutines, malentesos i un món que gira sense escrúpols. Una manera d’acarar-nos amb les emocions humanes d’una cruesa esparverant, sense cap mena de pudor ni cap filtre i fins a fer quedar el lector exhaust: esbudellant personatges i insatisfaccions a cop de tecleig.

La protagonista d’Una dona meravellosa es disposa a baixar cada cop un graó més en la seva carrera cap a la pèrdua de dignitat: la impaciència és violenta i ho esquitxa tot, i la fa entrar en un bucle de vulnerabilitat, terror i conductes addictives. La recerca desesperada del jo a través de torrentades de sexe esporàdic només serveix per accentuar la miserable condició de mendicant d’afecte. La protagonista és una indigent sentimental: es perd en el desànim, s’instal·la en una apatia famolenca i toca la melodia del patiment amb totes les tecles del piano.

La por i el desfici units formen un còctel explosiu: un personatge que s’aferra cada cop més als silencis i a les mentides per sobreviure. La Neus és una persona que té un magnetisme especial cap a la solitud i que es troba inhabilitada per deslliurar-se del patiment. A través de frases curtes i simples absorbim el ritme del tedi que ella pateix. Hi ha moltes dones meravelloses, que com la Neus conjuguen patiment i resistència. ¿La felicitat era gris, Neus? La resiliència és l’altra cara del patiment més cru.

Laura Basagaña

Només es pot conèixer la veritat de la vida llançant-s’hi de cap. Res de límits ni barreres: els instints prenen les regnes quan les pròpies constriccions deixen d’estrènyer la llibertat. Com una goma elàstica cenyint el canell, Una dona meravellosa escanya la idea de felicitat i l’estampa contra els extrems carnals per extreure’n les pors, els dubtes i la desolació de qualsevol ésser humà. No hi ha espai per a les lamentacions a la novel·la de Joan Jordi Miralles, sinó una història crua i trasbalsadora que clava arrels ben profundes a la ment i es resisteix a marxar.

Qui pateix és la Neus. Casada amb un home que ronca, mare d’una filla emancipada, infermera a la planta de neurologia d’un hospital. En només un primer capítol, la Neus se separa del marit, s’enamora d’una jove (i odiosa) companya de feina i tasta el sexe amb un professional. A partir d’aquí, una espiral de depravació la xucla cap a una dimensió que desconeixia, governada per la luxúria i la fam de tot. La Neus neteja els culs dels malalts, però també s’afarta de pizzes i deixa que desconeguts se li escorrin a la cara mentre prova de trobar-se a sí mateixa en una fugida cap endavant.

La confusió emocional i el desconcert avancen in crescendo en una novel·la sense fre de mà ni sistemes de seguretat. Els intents per entendre la filla i una angoixa opressiva provocada per petits accidents envaeixen la història i l’asfixien cada vegada més, convertint la lectura en una cursa dolorosa però plaent, que encongeix l’estómac i el sacseja de dalt a baix.

De fet, aquest joc de pols oposats també irromp en la veu narrativa, que utilitza una fredor impersonal gens propera a les experiències de la protagonista. Les vivències de la Neus emanen una estranya empatia que, com la densa boira d’hivern, difumina les il·lusions i despulla la societat. Tan sols amb un llibre així es pot tocar el moll de l’os de la vida. I, malgrat que el viatge estigui ple de sotracs, el pòsit que deixa s’ho ben val.

Núria Juanico

Dibuix

Aquest és el mot més precís que se m’acut per a definir tant la peripècia de la protagonista d’Una dona meravellosa com l’experiència que, anava a dir patiran amb plaer, però fóra més exacte dir que gaudiran dolorosament els lectors d’aquesta novel·la. I això per diversos motius que espere explicar, tot i que la coincidència del mot del títol d’aquesta ressenya amb una famosa novel·la de Thomas Bernhard no és casual: tant l’escriptor austríac com el seu compatriota, el cineasta Haneke, em semblen dos referents inexcusables per a parlar de l’obra de Miralles. Dos referents, cal matisar, tant per l’excel·lència com per la contundència d’allò que narren, de la manera que tenen de fer-ho.

Si existeix una manera de resumir el llibre de Miralles (cosa que sens dubte és impossible, com amb qualsevol narració que paga la pena de llegir o de veure), hauria de contenir el substantiu abisme i, tot seguit, l’adjectiu quotidià: en aquest cas, l’abisme de por, solitud i misèria moral que s’obri davall dels peus d’una infermera de mitjana edat que viu a Gavà i treballa a la novena planta de l’hospital de Bellvitge, al departament de neurologia, quan decideix, farta de la seua vida quotidiana, com la de tants altres éssers humans en aquesta part del món que anomenem occidental, separar-se del marit i emprendre, a través del sexe, una recerca desesperada d’un sentit a l’existència que vaja més enllà de la hipocresia i l’embrutiment col·lectius. També es podria dir que aquesta infermera, la Neus, és una MILF farta i assedegada de passió i de plaer que intentant realitzar-se com a dona cau en una fonda depressió de conseqüències incalculables i imprevisibles, però això fóra simplificar massa les coses… De fet, el paral·lelisme amb La pianista de Haneke és inevitable (com tampoc no estaria fora de lloc comparar la Neus amb el Brandon addicte al sexe de Shame, si no fos perquè ell, al capdavall, és un pijo novaiorquès…), però també molt relatiu: ací no hi ha una mare que és l’encarnació de la passivo-agressivitat i que dóna com a conseqüència lògica una filla trasbalsada i autolesiva tot i la seua genialitat musical (o a causa d’ella, com en el cas de El malaguanyat de Bernhard); ací, de fet, a penes hi ha presència de la mare de la protagonista, però Una dona meravellosa comparteix amb el film de Haneke molt més: el to i l’estratègia narrativa.

 

Una estratègia, val a dir, d’allò més fàcil d’explicar i d’allò més difícil d’executar: un narrador en tercera persona i totalment impersonal, amb un to molt distanciat i cru, que accedeix quan ho considera oportú a la ment de la protagonista; i aquesta barreja, dosificada gairebé sempre amb una perfecció prodigiosa, d’uns fets realment colpidors narrats d’una manera realment distanciada, sense cap concessió, amb la tempesta interior, sentimental i vital, de qui els pateix és el que fa d’aquesta novel·la una gran obra literària. Fins i tot les descripcions i gran part de (si no totes) les reflexions de la Neus estan perfectament ajustades per a comunicar l’efecte de desolació i, alhora, d’interès màxim en el destí d’aquell ésser. Per exemple, poques vegades un paisatge suburbà ha merescut una fal·làcia patètica més punyent i efectiva que en les descripcions dels viatges quotidians amb cotxe o amb tren d’aquesta infermera separada. Heus ací una mostra entre moltes altres:

Mentre condueix per l’autovia pot notar al paladar la textura amarga dels paratges que travessa. El mateix recorregut de sempre amb els mateixos arbres morts de fàstic, els restaurants buits o tancats, els tendals recollits i plens d’immundícia d’ocells marins, els edificis esgavellats amb les persianes desencaixades i els rengles ensutzeïts, els cartells publicitaris torts i descolorits, les primeres putes matineres a peu dret amb les mitges foradades o assegudes a les cadires de càmping arran d’asfalt, sota els para-sols, amb cert aire domesticat, les tetes de plàstic i els cuixots a l’aire, anhelant clients direcció Tarragona.

Pel que fa a la història en ella mateixa (si és que una expressió com aquesta té algun sentit més enllà d’intentar aclarir de què parlem; com he dit, la narració d’aquesta novel·la s’ajusta tan perfectament al que conta que no se’n pot separar, ja que de fet mai no xerrica) m’agradaria destacar un aspecte que en les dues novel·les anteriors de Miralles, tot i així molt recomanables: L’Altíssim i  L’úter de la balena, no m’acabava de convèncer: el final. El d’Una dona meravellosa és amb diferència el millor final de totes tres, totalment obert a qualsevol possibilitat després d’un viatge de la protagonista, més que no iniciàtic, odisseic, però d’un Odisseu sense Ítaca. D’altra banda, i per a no fer de spoiler, només diré que el recurs del manuscrit trobat, al darrer tram del llibre, poques vegades ha estat més encertat i millor aprofitat.

També cal indicar, per últim, que tant per l’estil, per moments d’una nitidesa dolorosa sense renunciar a un humor molt fosc i matisat, descarnat, o en algun moment hiperbòlic, bernhardià, com per la fauna que hi pul·lula: la cara més amargant, sòrdida i brutal, quotidiana i amagada, però, si bé empíricament comprovable, d’aquesta societat on vivim, que és d’una veracitat que tomba d’esquena, així com per la manera de narrar, és a dir, de dosificar i presentar la informació, i pel desenvolupament de l’argument, Una dona meravellosa és, sens dubte, i encara més dins del nostre àmbit, una novel·la extraordinària, un esdeveniment que cap lector interessat en el millor que es cou hui dia a la narrativa catalana que parla del present no s’hauria de perdre, tot i el risc de patir un trasbals.

Salvador Company

 

Categoria: Blogs, Cicuta, Col·leccions, Premsa  |  Etiquetes:

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter