“Nus que som i nus que amaguem”, extraordinària ressenya de Víctor Obiols sobre “Conill de gàbia”, d’Anna Ballbona [diari Ara]

Amb aquest vers ja quedaria justificat el llibre. De vegades la poesia, com un miracle, avança per inducció. És a dir, per desplaçament. I, afegiria, per condensació, i tot això, esclar, cal entendre-ho metafòricament. Sí, com Freud, que explicava els somnis des de la via de la ciència però no tenia cap altre remei que anar a cercar eines expressives en el llenguatge de la poesia. La d’Anna Ballbona, per inducció, ens emmena a alguna cosa. Dirà algunes parts, però no el tot, queresta enigmàtic, tot cuinant metaliteratura. El que farà és “fugir cap al no-guió dins la gàbia /de conill…”

El llibre, ordenat en cinc seccions ben delimitades pel to i l’argument, “Nus que som i nus que amaguem” però alhora ben travades per un fil invisible, que deu ser el que en diem estil, ens fa còmplices de seguida que hi entrem. La concepció “dramàtica” de la veu que parla és evident: màscares, titelles, diàlegs “esbotzats”, guions ja coneguts, trames d’opereta, un putxinel·li retut, tramoies i bucs… Recorda, en part, el que explicava el professor J.M. Valverde del “teatrillo del yo”. Dialoguem amb nosaltres mateixos en diferents veus i des de perspectives canviants. El diàleg interiori fecund està objectivat en personatges. ¿Som el que representem, o representem el que som? Tot un teatre del món psíquic que ens conforma. Podríem resseguir el tema en T.S. Eliot, en Salvador Espriu i el seu teatre de titelles, en Pirandello… Ballbona s’hi afegeix. Artefactes sònics d’eficàcia torpedinal que designen conglomerats conceptuals, síntesi de filosofia perenne: “Guixa flaixos de vida retallada”.

A partir d’anècdotes minúscules o de llambregades reflexives d’una inanitat existencial pregona arriba a bastir catedrals poètiques de nou, deu, onze versos. Té aquesta qualitat diàfana de la mirada femenina que esparvera per la pulcritud verbal i l’ancestral saviesa, per la manera singular d’acostar-se a l’expressió de la realitat idela irrealitat. Una manera que recorda Marianne Moore, escodrinyant-ho tot des d’un angle privilegiat: ull nu i net de retòriques, o, entot cas, usades amb guant de seda. El llibre compta amb un pròleg de luxe de Francesco Ardolino, el crític més competent de la catalanística internacional.

Categoria: Alabatre, Diaris  |  Etiquetes:

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter