“ON ARA? QUAN ARA? QUI ARA?” Julià Guillamon escriu sobre «Vulcano», de Max Besora, al Cultura/s de La Vanguardia!

Narrativa. Un poblet costaner, Sant Pancraci del Paradís, devastat per una erupcó volcànica: Max Besora recull les reflexions d’un supervivent.

ON ARA? QUAN ARA? QUI ARA?

Julià Guillamon

La gran majoria d’obres dimissionàries són llibres desesmats i neulits. Vulcano de Max Besora (Barcelona, 1980), en canvi, és un text amb molta mala llet, escrit per un “no sabria on anar, no sabria a qui seguir”, un que, davant del caos que governa el món, té clar que no hi ha cap altre heroi, ni mite, ni ídol més que ell mateix. Amb aquesta convicció ho fa saltar tot pels aires. Com L’Aquila o La Restinga, Sant Pancraci del Paradís és a punt de patir una catàstrofe natural devastadora. El protagonista llegeix Sota el volcàde Malcom Lowry i, mentrestant, el poble tremola, el terra s’esberla, la gent abandona les cases, un tsunami arramba amb tot, la lava fa bullir l’aigua i fa passar avall tota la seva vida d’abans: la feina al banc, la dona que el va deixar, els veïns sempre amatents a vigilar-lo i criticar-lo. Vulcano és un estat mental, una creació de l’esperit, la projecció del món interior en un paisatge, com el desert dels tàrtars de Dino Buzzati o com l’estuari de Miquel Bauçà.

El llibre de Besora és tragicòmic, delirant, provocador. En les pàgines inicials el protagonista encara es relaciona amb els amics que el venen a veure per acomiadar-se’n o el volen convèncer que marxi amb ells: la tieta Eulàlia que fa ganxet, la poetessa Teresa Coliflor, els amics Joan i Alfons –l’un mut i l’altre sord-mut–, que semblen personatges de Beckett. El narrador entra en una farmàcia, roba la dentadura postissa d’un vell i se l’amaga a la boca. Més endavant, els únics personatges que hi apareixen duen llengües de foc als cabells. El llenguatge crea el món. El monòleg del protagonista arrossega tota mena de materials, com la colada que surt del cràter del volcà: col·loquialismes que constitueixen un dels trets característics de la seva manera de parlar (comquidiu, petiquipeti, xispa, brîtat), cultismes que estableixen la mesura del seu refinament: per dir que mira les cames d’una noia, Besora parla d’una catàbasi òptica, una baixada als inferns visual. Al mateix temps, traça unes lletres a mà, amb una cal·ligrafia infantil, fa un dibuixet d’un gos o d’una calavera que anuncia perill de mort, omple dues pàgines amb una imprecació a Vulcano, o capgira la pàgina (un recurs no gaire original, tot s’ha de dir) i obliga el lector a posar el llibre cap per avall. Quan està més bé, descriu l’angoixa d’un atac epilèptic. El personatge que n’ha estat víctima descobreix una nova manera de veure el món. Veu les rajoles de terra, la porqueria de les escletxes, un escarabat que passa. Veu la mà que tremola i es pregunta quina mà és, la dreta o l’esquerra. El cos es refreda, es perd la vista i només queda el neguit i el cor que batega descontrolat. Aleshores comencen les convulsions.

La temporada ha començat forta, amb anuncis del Jo confesso de Jaume Cabré enganxats al cul dels autobusos, però també amb la sensació que, si cal tenir tant d’èxit i vendre tant, hi haurà una colla d’autors i llibres que la ballaran magra. Els dos primers volums de narrativa de LaBreu Edicions (el de Max Besora i A butxacades de Joan Todó que va sortir per Sant Jordi) indiquen un camí possible per a l’edició literària en català: breus volums de nous autors, molt ben escrits, ficcions que interroguen el present des de la trinxera individual, amb una modernitat insubornable