Què aporta Virginia Woolf a la seva poètica? Per què hi torna a jugar?
Per a mi, Woolf marca un abans i un després, sobretot com a crítica literària. Per a mi, ella és un far, sovint mal entès. La seva poètica m’interessa molt. Hi ha escriptors que et marquen. A mi, per exemple, Alejandra Pizarnik. O Felícia Fuster, quan vaig descobrir que a Catalunya es feia una poesia d’aquest nivell, bastant desconeguda, per cert, com tantes coses. Hi ha una mena de ceguesa saramagoniana, que només estem pendents de les coses que són modernetes i venen. Virginia Woolf era molt coherent amb els seus principis, amb tot el que feia, amb tot el que escrivia, amb la seva recerca.
El simbolisme del riu Ouse propicia una immersió contundent en l’obra.
No havia tractat mai la mort. La sensació d’apropament a la mort, però amb distància i respecte, l’havia tractat una mica en 5 cm, però mai d’una manera tan clara. Vaig tornar a llegir biografies de Woolf i, quan vaig veure la dada dels 21 dies fins que la van trobar, em va colpir molt. Vaig pensar que entrar amb un cop de puny era una manera de despertar el lector.
Com explica l’emparentament d’aquest llibre amb Orlando natural?
Orlando natural el vaig publicar el 2010, però la “Suite Virginia” (una de les parts d’Ouse) va ser escrita cinc anys després. Entre que acabo un llibre i el publico passa temps. La connexió és seguir amb l’univers woolfià. Sempre en tinc coses a dir. És una escriptora molt recurrent.
Què diria que és el més desconegut de Woolf?
El vessant assagista. Perquè la gent s’ha quedat amb l’anècdota, entre cometes —que no ho és— d’Una cambra pròpia, i llegida d’una certa manera. D’aquest llibre falta una relectura una mica més orlandiana del concepte. Ella no defensa aferrissadament només que una senyora ha de tenir una habitació. També defensa que una senyora s’ha d’oblidar que és una senyora per escriure i per escriure amb una certa qualitat. I, d’això, ningú en parla. Ella no volia ser considerada una escriptora. Ella es considerava un escriptor.
Al llibre hi ha més referències…
Apareix Chantal Maillard, que, per a mi, també és una autora de referència, viva, viva físicament, però sempre està molt a prop de la mort i del dolor. També viu molt al marge. Malgrat que no hauríem de tenir en compte les biografies per analitzar un text literari, és molt difícil separar en certs escriptors la seva vida de la seva obra. No entenc el que escric, el que llegeixo sense aquest concepte d’enllaç amb altres autors. És una manera de situar-te en la literatura. Suposo que és un defecte formatiu de la comparativa literària.
També sobta la depuració de les formes i els tocs d’ironia esmolada.
Aquest treball intensiu de depuració de formes ve de bastants llibres enrere. Suposo que és una mena de colador i a cada llibre vaig fent un pas més cap a la podada general. No em considero una poeta narrativa ni ho sé fer. Crec que és molt difícil fer-ho bé, així com una Anne Sexton o una Jorie Graham. És buscar l’essencialitat del que vull dir amb les mínimes paraules possibles perquè el llenguatge està tan intoxicat…
L’epíleg d’Antònia Vicens situa molt bé la seva poètica. Per què li va demanar que l’escrivís?
Per a mi, és com si l’Alejandra Pizarnik fos contemporània i tingués la sort que em fes un epíleg. Aquesta senyora serà una de les grans poetes de la literatura universal. És com tenir en Màrius Sampere o el Paul Celan i ser contemporani d’ells. El nostre deure com a intel·lectuals o escriptors és saber mirar al nostre voltant. Ens falta que soni a estranger, perquè Antònia Vicens és tant la senyora del forn que no ens ho creiem.
