“Paper de vidre.Una nova polida” vist per Jordi Puntí
Arriba el Sant Jordi i des de fa un mes el món editorial viu en plena taquicàrdia de novetats. Contra aquesta pressa, ara mateix un bon antídot pot ser la lectura de Paper de vidre. Una nova polida (Labreu edicions), una antologia polifònica coordinada per Guillem Miralles iTina Vallès. Paper de vidre és una revista literària, de format digital, que va fundar-se fa 10 anys (www.paperdevidre.net). Amb el temps s’ha consolidat com a espai de diàleg creatiu a partir de «discursos, pretextos i textos».
La cosa va així: en lloc de buscar col·laboradors fixos, s’estimen més proposar temes, entrevistes, reptes literaris, i demanar als amics, coneguts i saludats que hi participin, si en tenen ganes. Així, des de l’individualisme, s’acaba creant un cor de veus que sovint dóna pistes sobre l’estat de la cultura catalana actual.
L’antologia que ara es publica en paper fa exactament això: obre debats en territoris com el de la literatura, el periodisme o la música. El gruix del volum el formen una sèrie d’entrevistes a fons amb gent com Núria Folch, Biel Mesquida, Josep M. Espinàs o Joan Miquel Oliver. Entremig hi ha textos sobre la literatura de Joan Sales i de Mercè Rodoreda, sobre «la cuina de l’escriptura periodística» o sobre Santiago Rusiñol, entre d’altres.
No és, per tant, un llibre per llegir-lo d’una tirada, sinó per anar freqüentant a estones i descobrir-li els cops amagats. A mi, per exemple, m’ha divertit la idea de reescriure en cinc línies les grans obres de la literatura -n’hi ha uns 60 exemples.
Un altre moment revelador, que potser caldria repetir amb altres autors, és l’enquesta entre escriptors joves sobre la seva relació amb l’obra de Rodoreda. Hi ha opinions per a tot, des de l’amor-odi (Anna Carreras) fins a l’anàlisi estètica (Borja Bagunyà) o la sensació d’empatx (Gerard Guix).
Un bon resum de l’esperit obert de la revista Paper de vidre podria ser la intervenció feliç deMartí Sales, que troba una filiació musical entre la Cecília C d’El carrer de les camèlies i l’atmosfera d’aquella cançó tèrbola de PJ Harvey que es diu Down by the water.
Jordi Puntí , El Periodico, Dissabte, 20 d’abril del 2013
