Paul Celan al Culturas (30.01.13)
Paul Celan Una abundant oferta editorial ens retorna la figura d’aquest poeta en llengua alemanya, cada més reconegut i mític
Manuel Guerrero Brullet Culturas de La Vanguàrdia, 31.01.13
El 1995 el poeta Arnau Pons publicava la seva versió del cicle Atemkristall. de Paul Celan (Txernivtsí, Ucraïna, 1920-París, 1970), amb el títol de Cristall d’alè, en una edició limitada, a l’editorial Negranit. Des d’aleshores no ha deixat d’aprofundir en l’estudi de l’obra de Celan. Conèixer el filòleg francès Jean Bollack, amb qui col·labora de del 2001, ha estat fonamental per consolidar i ampliar aquesta investigació. De Jean Bollack, un dels màxims coneixedors del peota, Arnau Pons ha traduït i editat en castellà l’estudi Piedra de corazón.Un poema póstumo de Paul Celan (2002). També ha traduït Estudios sobre Celan (2005) de Peter Szondi, i és autor de Celan, lector de Freud (2006).
És amb aquest bagatge i, després d’una extensa obra com a traductor de Luiza Neto Jorge, Jacques Dupin, Herberto Helder, Maurice Blanchot o Dino Campana, que Arnau Pons s’enfronta ara a la traducció de tota l’obra poètica de Paul Celan al català. El primer llibre que ha aparegut, De llindar en llindar, és excepcional. Estampat el 1955 a Alemanya, De llindar en llindar (Von Schwelle zu Schwele) és el llibre que consolida Celan, que ja havia publicat Amapola y memoria (Mohn und Gedächtnis) i havia obtingut un gran ressò amb el poema Fuga de la muerte, com un dels grans poetes alemanys, de la segona meitat del segle XX.
L’acurada i extraordinària versió d’Arnau Pons de De llindar en llindar, publicada per LaBreu, conté acarada l’edició original del text alemany i, al final del volum, una extensa secció de notes bibliografia relacionada. No es tracta d’una edició crítica, sinó d’una completa proposta raonada de reflexió i de lectura dels poemes del llibre. Arnau Pons il·lumina el significat dels textos, suggereix possibles connexions dins de l’obra del poeta i justifica les seves versions dels versos. No només comenta o millora les versions d’Antoni Pous o de Karen Müller i Andreu Vidal dels pocs poemes del llibre ja traduïts al català, sinó que també es fixa i critica algunes de les solucions que han utilitzat Jesús Munárriz o José Luis Reina Palazón, en la traducció castellana, o en les versions franceses de Valérie Briet o Jean-Pierre Lefebvre, o en la italiana de Giuseppe Bevilacqua.
Dedicat a Gisèle, la seva dona, el llibre De llindar en llindar conté quaranta-set poemes dividits en tres seccions. S’obre amb la secció titulada Set roses més tard, on abunden els poemes d’amor que recorden la seva relació amb la poeta Ingeborg Bachmann, que enllacen amb l’última secció del llibre anterior, Amapola y memoria. Des de l’admiració del cos femení, “Callat el cos,/damunt l’arena jeus al meu costat,/sobreestelada” del poema Resplendiment, fins a la celebració de la unió amorosa a Del mar: “Hem celebrat l’u i silent,/ ens hem llançat dins la fondària/ amb què l’escuma de l’eternitat es va teixint-/ No la teixírem, no nosaltres,/ les nostres mans no eren lliures”.
L’abisme i l’èxtasi de l’acte sexual, en la poesia de Paul Celan, mo estan mai tan allunyats de la pulsió de mort, de la memòria de l’extermini. La segona part del llibre, titulada Amb clau que canvia, s’inicia i es tanca amb dos poemes escrits en record del primer fill de Paul i Gisèle, François, que va morir l’endemà de néixer. Es titula Epitafi per a François, ben explícit.
L’última secció, Envers l’illa, conté alsguns dels seus poemes més comentats, com Xibbólet o Parla tu també, que expressa la necessitat que el poeta, després d’Auschwitz, malgrat tot, escrigui, parli: “Parla tu també,/ parla el darrer,/ digues el teu judici./ / Parla-/ Però no decantis el no del sí./ Dóna també sentit al teu judici: / dóna-li l’ombra”. El llenguatge no és innocent.
Més enllà d’Adorno, contra la banalització del llenguatge cal que el poeta escrigui des d’una mirada crítica, sense oblidar la memòria de les paraules, dels morts, sense oblidar les ombres del llenguatge. Hi ha un vers del poema bastant eloqüent: “Wahr spricht, we Schatten spricht”. “Qui ombra parla veritat diu”, en la versió de Pons. No sempre és fàcil interpretar els versos de Celan i les seves fosques imatges, per això a l’hora de llegir-lo i traduir-lo amb propietat és molt necessari el rigor hermenèutic.
No hi ha cap dubte que, després de l’aparició de De llindar en llindar, gràcies a Arnau Pons l’obra de Celan ressona d’una manera més clara i precisa en català. És important que l’obra d’un dels més grans poetes del segle XX, que ha interessat pensadors tan destacats com Heidegger, Gadamer, Derrida, entre molts d’altres, estigui traduïda al català. Esperem poder gaudir, i ben aviat, de les versions d’Arnau Pons de llibre capitals com Cascall i memòria, Reixes del llenguatge, La rosa de ningú o Gir d’alè. De moment, en espera de poder llegir un dia l’obra completa de Paul Celan en traducció de Pons, no us perdeu les paraules nòmades de De llindar en llindar.
Jordi Carrión [Publicado en Cultura/s. 30/1/2013]
Aunque editoriales como Arena Libros, Herder, Siruela, Fragmenta o Lleonard Muntaner estén participando decisivamente en la recepción española de Paul Celan, publicando lecturas muy distintas de una de las poéticas fundamentales del siglo XX, no hay duda de que está siendo Trotta la responsable decisiva de su difusión. En su catálogo encontramos tanto la útil traducción de la totalidad de su obra a cargo de José Luis Reina Palazón –que incluye los poemas de juventud y los póstumos– como muchas interpretaciones hermenéuticas, algunas complementarias, la mayoría irreconciliables, de esos mismos poemas. Junto conPoesía contra poesía. Paul Celan y la literatura, de Jean Bollack, que no sólo es el libro más importante que se ha publicado sobre el escritor, sino también uno de los ensayos literarios más incisivos que existen, y un título absolutamente afín como es Estudios sobre Celan de Peter Szondi, encontramos trabajos que tratan de vincular acríticamente la obra celaniana con el misticismo cristiano o judío y con la tradición poética germánica, casi siempre sin reconocer la importancia de esos dos autores y sin respetar los títulos mencionados u otros también de referencia, como Sentido contra sentido y Piedra de corazón, que el mismo Bollack publicó en Arena Libros, o como Celan, lector de Freud, que su traductor Arnau Pons publicó en Lleonard Muntaner Editor. Porque tampoco hay duda de que la persona que más ha hecho por una interpretación compleja del poeta en lengua alemana es Pons, cuya reciente traducción de De llindar en llindar (Labreu) es sencillamente histórica.
Por la importancia de esos títulos, a los que tenemos la suerte de poder acceder en nuestras lenguas, no se entiende que sean ignorados en volúmenes que intervienen activamente en el mismo contexto de recepción. Me refiero, por ejemplo, a Tres poetas del exceso. La hermenéutica imposible en Eckhart, Silesius y Celan o a Passió, meditació i contemplació. Sis assaigs sobre el nihilisme religiós (ambos en Fragmenta Editorial) de Amador Vega. En términos de debate y de conocimiento, que se inscriba al poeta en la tradición religiosa y poética que combatió desde sus propios versos, porque la veía en sintonía con la celebración y la violencia que acompañaron al nacionalismo alemán desde el romanticismo hasta el exterminio (“se inscribe en la tradición de una religiosidad cósmica que, como el autor de los salmos, halla lo sagrado en las piedras, en el agua y en el aire”; “es veia a si mateix com l’hereu de la gran tradició mística jueva”, “a través de l’autosacrifici y l’autonegació del llenguatge, convoca constantment el Déu absent”), me parece menos grave que se esquive la confrontación, que se oculte la firme interpretación de Bollack y sus colaboradores, que se oblitere la bibliografía que mejor ha leído a Celan. De ese modo Vega se sitúa en la línea de George Steiner, que también trata de llevar a cabo una lectura directa, forzando los textos para que encajen en el ámbito de los intereses personales. En La poesía del pensamiento. Del helenismo a Celan (Siruela) habla de lo “intimidatoria” que es “la zona de exclusión en torno a Celan”, donde “los hechos se disuelven en charlatanería”. Después del enésimo acercamiento a los versos que resultaron del encuentro entre el poeta y Heidegger, Steiner concluye: “El pensamiento filosófico soberano, la poesía soberana, uno al lado de la otra, en un silencio infinitamente significativo, pero también inexplicable”. Para llegar a semejante conclusión tal vez hubiera sido mejor no iniciar la escritura de ese capítulo, porque leemos para intentar una comprensión, no para renunciar a ella.
Fue Hans-Georg Gadamer el más célebre seguidor de esa estrategia en ¿Quién soy yo y quién eres tú?, donde una poesía que problematiza el legado de autores como Eckhart, Rilke o Heidegger y que recuerda en cada pieza el acontecimiento histórico del exterminio es asimilada y neutralizada. Por suerte la misma editorial Herder publicó en 2009 Gadamer, lector de Celan, de Robert Caner-Liese, donde se analizan los mecanismos con que el filósofo elimina la gran carga política de la obra celaniana y desemboca en el estancamiento del diálogo: “sólo queda el monólogo narcisista de quien encuentra lo que ya sabía antes de empezar”. Sin situarse en el frente bollackiano, pero sin ignorarlo, Caner-Liese construye su propio espacio hermenéutico en la selva de los estudios sobre el autor, para reflexionar sobre cómo leemos, para qué, por qué.
En mi opinión Escriure després parte de un gesto innecesario: magnificar un libro sin importancia como es Viure mata, de Abel Cutillas. Circulan muchos libros y demasiados textos más peligrosos e influyentes, que sí merecerían un examen minucioso y una polémica constructiva. Pero entiendo la indignación de quienes colaboran en él, porque el modo en que muchos profesores e intelectuales siguen escribiendo sobre el contexto de Celan (el que condensamos en el topónimo Auschwitz) es indignante.
