“Pepe Sales, el poeta mal dit” Diari Ara (09.02.20)

Pepe Sales, el poeta mal dit

Heroi de la contracultura catalana de la Transició, el genial artista torna a l’actualitat vint-i-sis anys després de la seva mort amb ‘Amor etern alt grup de risc’, un disc amb vint-i-dues cançons inèdites

La nit que el desaparegut escriptor Francisco Casavella va recollir el premi Nadal, l’any 1998, va deixar dit que no hi ha res que sigui blanc o negre perquè tot és blanc i negre. Pepe Sales (Barcelona, 1954 – Vallclara, 1994), poeta, pintor, músic i milers de coses més, era una paleta de colors sencera. De matisos, capes, tonalitats. De gammes infinites. Sales va ser un esperit lliure al qual li van faltar 23 dies per arribar als 40, però del qual ha sobreviscut l’essència. Tot el contrari que bona part de la seva obra, efímera i pensada en i per al directe. El seu llegat és la persistència a no desaparèixer després de marxar a descansar per sempre a la Conca de Barberà. Vint-i-sis anys després, va tornant: en una cançó dels Surfing Sirles, en el nom d’un festival d’art independent a Girona, com a protagonista d’un assaig sobre contracultura catalana de la Transició. Maleït i indomable, sobretot indomable. Mai li va importar si perviuria o no, però ja fa un quart de segle que va morir, malalt de sida, i perviu més que mai.

Som a mitjans dels anys 70 i a Barcelona comença a sonar el nom d’un Sales que no és Joan Sales, escriptor d’ Incerta glòria, una de les grans novel·les de la literatura catalana i fundador de l’editorial Club Editor. És el Pepe, nebot del cabdal autor, vuitè d’onze germans i poeta. Va estudiar a la Salle Bonanova, escola de classe alta i ortodòxia catòlica, massa intransigent per a un noi que descobriria ben aviat que era gai. En acabar la secundària, i educat en una família que no plantejava cap sortida que no fos la universitat, començaria arquitectura. Va durar-hi tres mesos. La seva escriptura va forjar-se, en part, poc després, durant l’estada a la Model, on va passar una temporada entre el 1973 i el 1974, condemnat per traficar amb haixix. Allà viuria la tràgica nit de la mort de Salvador Puig Antich i seria on trobaria el que necessita tothom que vol escriure: la veu.

“La seva obra comença seriosament a la presó. Barreja català i castellà, utilitzant un llenguatge molt caló. És allà que troba la veu de la seva obra, perquè sense l’estada al talego probablement el Pepe hauria anat per altres bandes”. Parla qui el va conèixer més i millor, la periodista i cineasta Lulú Martorell. Amiga intimíssima, confident, companya de pis i de batalles, i fins a cert punt mecenes, va topar-hi per primera vegada poc després de començar a sortir amb el seu germà. “Va ser a casa dels seus pares. Portava un fulard preciós, i quan vaig dir-li que m’agradava, me’l va regalar amb tota la seva fatxenderia”. La relació entre el Pepe i la Lulú duraria tota la vida.

La figura de Pepe Sales ha estat oblidada per la cultura oficial

Seguidor de la versatilitat del vers de Bob Dylan, de la part urbana, canalla i d’heroïna de Lou Reed, dels beatniks, de Pasolini, Bambino, Rimbaud i dels Stones. El que no va preocupar gens Sales va ser deixar constància del que feia, ja fos amb la ploma, el pinzell o la guitarra. No tenia un plantejament que inserís la seva obra en el mercat artístic: “Era una persona massa lliure per a l’establishment”, recorda Martí Sales, poeta i nebot de l’artista. L’obertura al món del Pepe serien les peces audiovisuals que faria a finals dels anys vuitanta a Glasnost, un programa laboratori de TVE Catalunya pensat per Martorell i que l’agafaria en plena efervescència creativa. En aquell espai experimental, que vist ara va ser un miracle televisiu, hi ha la major part d’arxiu d’imatges de Sales, i formen el gruix del documental sobre l’artista que va dirigir la mateixa Lulú Martorell l’any 2007: Pepe Sales: Pobres pobres que els donguin pel cul. “El procés de creació era central en la seva vida, però no tenia l’objectiu que això arribés. No li importava, no es va taxar la seva obra, ni va muntar cap exposició que l’obrís al món. La seva obra pictòrica està escampada, la major part en cases d’amics”, explica Martí Sales.

Desconegut pel gran públic

Graduat en l’underground i sense reconeixement majoritari, l’ostracisme de Pepe Sales respecte de la cultura oficial catalana no només és culpa del seu concepte d’art, efímer i subterrani. Per a Aleix Salvans, autor de Gestió del caos. Escenes de la contracultura a Catalunya 1973-1992 (Angle, 2018), els temes que tracten moltes de les seves obres, i altres particularitats, com per exemple les seves sanguines (pintures fetes amb sang pròpia), van contribuir a fer-lo “poc reconegut en vida i durant les primeres dècades després de la seva mort”. “A més, que tingués poca vinculació amb els grans col·lectius del moment, que són força més populars, tampoc no va jugar a favor seu, en aquest sentit”.

L’ecosistema de Sales, un enamorat de Nova York i Budapest, on faria diversos viatges, però també de Vallclara, un poblet d’un centenar d’habitants a vint minuts de Montblanc, és el dels noms clau de la contracultura barcelonina: Nazario, Pau Malvido, Ocaña, Casasses. Una ciutat on conviuen “moltes dissidències vitals i on s’estava esbossant la possibilitat d’una utopia llibertària que el consens de la democràcia va acabar frustrant”, recorda el crític Jordi Costa, que enquadra el poeta multidisciplinari “prop de figures com les de José Antonio Maenza o Eduardo Haro Ibars, que reunien en les seves identitats diverses formes de dissidència que l’ortodòxia de la contestació política al règim no podia ni sabia ni volia assimilar”.

Oblidat per l’acadèmia, amb una obra inassumible per la institució, addicte a l’heroïna, conillet d’índies en teràpies de desintoxicació, portador del VIH i amb una mort anònima. Tots plegats elements canònics d’un artista maleït. Ho confirma Salvans: “Totes aquestes característiques formen una combinació que el va convertir gairebé en un paradigma del que, vist amb la distància, s’acaba considerant un artista maleït. La poca difusió que va tenir la seva obra mentre era viu i el fet que s’estigui reivindicant vint-i-cinc anys després de la seva mort també hi té un paper molt important”. Sales mateix feia befa de la seva condició de maleït i, jugant amb el francès ( maudit ), es feia dir el mal dit, recorda Martorell.

La reparació i recuperació de la seva figura ha estat lenta, progressiva i sempre amb un denominador comú: la tenacitat de la seva amiga de l’ànima, la Lulú. Ella encendria l’interès d’Albert Pla per Sales. “Tenia un poemari del Pepe des de poc després que morís. L’hi vaig portar jo personalment, a ell (Pla) i al Pau Riba”. El músic de Sabadell faria seus els versos de Sales a Cançons d’amor i droga, el 2003, un espectacle i disc doble en què adaptava una trentena de poemes de Sales i en el qual també van col·laborar Quimi Portet i Judit Farrés, a part de Martorell.

La publicació i l’èxit d’aquest disc plantaria una llavor perquè la seva obra comencés a ser més coneguda i arribés a noves generacions. Un altre pas endavant per a la seva recuperació seria l’edició, sis anys més tard, de Sense re, sense remei (Labreu, 2009), un recull dels seus poemes, diaris i apunts més una anecdòtica mostra de l’obra pictòrica. Tot i això, el moment àlgid de la recuperació sembla ara, amb l’exposició, l’any passat, de La passió segons Pepe Sales al Konvent de Cal Rosal (Berguedà) i la publicació d’ Amor etern alt grup de risc (Indian Runners, 2019), el rescat de l’obra musical inèdita de Pepe Sales.

El primer disc en el moment menys esperat

“Tinc coneixement de l’existència d’unes cançons inèdites del Pepe el 2015, perquè me’n parla el Martí Sales. Fa un parell d’anys s’hi afegeix una notícia: han enregistrat unes versions fetes per la Lulú que també estan molt bé. És llavors quan ens hi posem seriosament i decidim editar-ho”. Gerard Segura, membre de la cooperativa discogràfica Indian Runners, és un dels culpables que, vint-i-cinc anys després de la seva mort, Pepe Sales debuti al mercat musical.

Amor etern alt grup de risc són gravacions que permeten escoltar per primera vegada en veu de Sales poemes que popularitzaria Albert Pla, com Cristo de les farmàcies, en un diàleg artístic amb Martorell, que s’ocupa de la veu en alguns temes. “El disc té un gran valor artístic, perquè són cançons molt bones, però també perquè forma part de l’imaginari d’una generació, la del Pau Maragall, el Jordi Pope i el Cassases”, recorda Segura

Tot i que fa pocs mesos de la publicació del primer àlbum amb el seu nom i cognom, l’obra musical de Sales comença l’any 1984 amb el projecte Bocanegra, creat amb Víctor Obiols, i del qual seria el lletrista. Publicarien un sol elapé, U (Onomaster, 1986), àlbum de culte i una de les vies d’entrada al pop cantat en català que faria fortuna anys després.

https://www.ara.cat/suplements/diumenge/poeta-mal-dit-Pepe-Sales_0_2396160362.html

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter