“Pepe Sales, retrobaments amb el poeta del subsòl català” ElTemps (27.01.20)

Pepe Sales, retrobaments amb el poeta del subsòl català
El darrer any, s’han publicat fins a tres referències sobre un dels artistes més oblidats del panorama literari català. Recorrem el seu llegat artístic de dues algunes persones que s’han encarregat de recuperar-lo i ordenar-lo per fer-lo accessible a tothom.

Alguns encara no fèiem ús de la raó quan, el 1994, la sida li va passar pel damunt. També érem massa tendres perquè anés a parar a les nostres mans el Sense re, sense remei (La Breu, 2009), que agrupava els textos dispersos d’un dels subterranis de la lírica nostrada. Al Pepe Sales el coneixíem, sense saber-ho, de les tardes descarregant cançons de l’Albert Pla al disc Cançons d’amor i droga (BMG, 2003). Sense romanticismes, entre MP3 amb una qualitat de mínims i virus que ens omplien els ordinadors de pop-ups. El vam emparaular més tard, ara sí, amb una mica de mística. Va ser a la universitat, quan un amic feia circular el llibre recull, aleshores ja introbable a les llibreries. Peça preuada.

Un magnetisme estrany ens va deixar clavat al cervell el nom d’aquell que deien que era el nebot del Joan Sales d’Incerta Glòria. Potser era la raresa de l’exemplar, potser la irreverència dels poemes, potser els diaris que ens transportaven a realitats insospitades per a nosaltres. Que havíem vist a les referències americanes i que el poeta ens les presentava encarnades i en la llengua dels nostres pares.

La jove escriptora Irene Solà plasmava en un article a La Llança el que molts vam pensar —cadascú al nostre torn— en conèixer-lo: “encara avui no entenc com pot ser que ningú no me n’hagués parlat abans”.

/Albert Brassó

Com ella, vam quedar seduïts per la història d’algú que aconseguia traspuar la bellesa de l’art en els seus viatges pels mons de la presó, d’entomar el menyspreu a l’homosexualitat i conjugar-lo amb la sida, o de l’heroïna i el mono. Lluny de judicis morals i estereotips criminalitzadors. “Soc com un gos, / que et borda un blus”, diu al poema “Gos Blus”, i s’autoretrata com tantes vegades havia fet també amb el pinzell. La pintura per als dies més enèrgics, pletòrics d’opiacis. La ploma per als dies de plany i plor, de patiment i feblesa. Així ho expliquen els seus.

Quelcom se’ns va remoure quan, l’abril del 2019, l’anunci de la publicació de La Passió segons Pepe Sales (La Breu) —una edició ampliada del Sense re, sense remei— ens permetia retrobar-nos amb ell. Un reencontre que aniria més enllà amb la publicació del disc Amor etern alt grup de risc (Indian Runners, 2019), on es poden escoltar els poemes cantats pel mateix Sales, així com versions per a la seva amiga i principal responsable de recuperar-ne el llegat musical, literari i pictòric, Lulú Martorell.

No són, però, les dues úniques noves referències de l’univers Sales que ens ha deixat aquest 2019. Després de passar per l’exposició de l’obra gràfica del poeta —i que ara s’incorpora dins el llibre de La Passió segons Pepe Sales— del Konvent de Cal Rosal (Berguedà), on com tants altres artistes hi feien una residència, Núria Borrell i Bru Ferri van concebre el disc Llibretes de Pepe Sales (Coopula, 2019).

Tres peces, doncs, que demostren la vigència d’un autor amb certs  aires de poeta maleït i constatacions d’artista oblidat. “Alguns dels poemes sembla que s’entenguin millor ara de com de lluny que anava. Cada frase que diu té molt sentit”, rebla Lulú Martorell. És aquesta connexió amb el públic actual el que ha estat també una empenta per recuperar la seva obra. Així ho explica el nebot del poeta, Martí Sales, que s’ha encarregat d’editar La Passió segons Pepe Sales conjuntament amb Martorell: “una de les coses que passa amb en Pepe és que la gent es fa seva la seva obra. Nosaltres ho hem acabat fent perquè hem vist que la gent tenia ganes de més”.

Ha esdevingut, per dir-ho d’alguna manera, un artista de culte dels marges de la poètica catalana. “Underground és millor per definir-lo que contracultural o tot això. Ell pensava que estava fent el que li venia de gust i era la seva aportació a la cultura. Sí que se sentia un marginat i buscava altres vies. La via d’anar soterrat, del metro, era el camí on se li permetia ser el que volia ser perquè no surts a la llum. Allà vas fent feina perquè no te la poden impedir”, argumenta Martorell.

Potser, els seus textos mantenen vigor, perquè també són verí per als estereotips i l’odi en un moment de repunt reaccionari a escala global i discurs maniqueu a les xarxes. Preguntada per això, Martorell exposa que a Sales “li va tocar lluitar contra aquests prejudicis. Ell està a la presó quan arrenca a escriure. Sabia que les seves tendències sexuals li complicarien l’estada”. A la presó, explica Martorell, Sales va trobar un llenguatge que “li serveix per explicar lo seu. És el llenguatge taleguero, amb coses del caló o el xicano, que li permet explicar molt més del que li hagués permès explicar el català o l’anglès. Troba la veu i comença a escriure demanant fugir de la Model perquè no són ells els culpables”. “Són sis picos en cadena / que ens vigilen a la trena / per què no marxem / si som innocents”, diu el poeta a “Era Perkins”.

Arqueologia

Només cal mirar al procés de construcció de La Passió segons Pepe Sales i d’Amor etern alt grup de risc per seguir adobant el deix clandestí dels seus versos i pinzellades.

“Ja ha sortit de les llibretes i ara pinta sobre tota mena de cartells, cartrons, cartolines, banderoles, carpetes, sobres, fustetes o finestres velles, el que sigui: no importa, el missatge i l’impuls van per davant”, recull Martorell al pròleg del nou llibre. Aquesta promiscuïtat a l’hora de pintar ha dificultat, en gran manera, arreplegar-ho tot. Ho explica, també, com diu Martí Sales, el fet que “en Pepe no tenia una voluntat expressa de fer carrera artística. Sí de crear. Però, no feia el que fan normalment els artistes de la documentació. Ell mateix ho deia, era l’himne dels penjats”. Explica que, tot i que part de l’obra pictòrica estava emmarcada en cases de familiars, les altres “estaven en piles per aquesta despreocupació seva pel futur”.

A l’hora d’escriure, si fa no fa, la cosa anava per allà mateix. “Els poemes els escrivia en allò que tenia a l’abast. No acabava de preocupar-se per ser escriptor i tenia molt mala lletra. Hi ha hagut de fer un procés de desencriptació i ha estat molt difícil desxifrar els jeroglífics de la seva lletra. Tot estava molt disseminat, en capses. Buscar-ho, destriar-ho, entendre-ho… Vam trigar una estona i ens ho vam passar molt bé”, detalla Sales, en fer memòria dels principis del procés de recopilar l’obra del seu oncle.

Un camí diferent ha seguit el procés d’editar el disc, que duu per títol un dels versos de Tres acords contra la sida: “Fuig de tots los bons records / de tot lo que mos vàrem dir / i al cap del temps no s’ha acomplert / Amor etern, alt grup de risc / Fet pols descol·locat / Al·lot cicatritzat / Corre, vola, dorm / Soc feble i soc himne dels penjats”.

L’obra comparteix cançons recuperades de gravacions diverses amb la veu de Pepe Sales cantant i versions de Lulú Martorell. Potser, com a responsable de tot plegat, cal trobar-hi la poeta Núria Martínez Vernis. Ella és qui, cap al 2013, va animar Martorell a enregistrar les cançons de Sales que cantava al piano durant les reunions d’amics. Van quedar en un calaix fins que Martí Sales va ensenyar-les a Gerard Segura de Pèsol Feréstec i l’Associació Cultural Indian Runners —atenció a aquest segell que amb el disc de Sales tanquen l’any que van obrir amb una altra perla, l’Ora pro Nobis de les Tarta Relena.

La idea que finalment es va plasmar, era un disc de dues parts. La segona, ja enregistrada, eren les versions de Lulú Martorell. Per a la primera, calia tornar a fer arqueologia. “Les cançons del Pepe estaven gravades en vídeos, alguna només en àudio en un intent de gravar-les bé, altres s’havien gravat per la tele… Llavors s’hi va ficar la Judit Farrés per cuidar-ho i fer que la veu sortís més. Una feina de rescat molt ben feta”, recorda Martorell. Farrés, discjòquei i actriu, ja va participar en el disc que va fer Pla l’any 2003 i ara ha acompanyat tot el procés de postproducció.

El resultat: peces senzilles, en brut, casolanes, agrestes, que emanen underground per tots els cantons. “No hi havia massa finals. Normalment eren provatures molt domèstiques”, recorda la cantant i conclou que les peces “del Pepe són molt simples, de tan simples, són essència gairebé. Mai hem vist la possibilitat de fer molta producció que les compliqués. Com més senzillament les interpretis, millor funcionen. Per a nosaltres era molt important que no es perdés aquest esperit originari tan cutre, tan senzill, tan minimal”. Recorden que Sales deia que les seves cançons eren tan mínimes que ni tan sols eren cançó.

/Albert Brassó

Aquí rau el que fa especial un dels grans mites del subterrani català. Una senzillesa plena de complexitat i de veritat personal que desborden i amaren a qui si acosta, com feia ja en vida. Així ho recorda Martorell, qui reconeix que “sempre que estava amb el Pepe estava tranquil·la, estava convençuda que estava al millor lloc del món. Era un bruixot, ens tenia sempre hipnotitzats. Era impressionant. Molt culte, cultíssim. Ho sabia tot i ho utilitzava amb imaginació. Al matí, se n’anava molt d’hora, llegia el diari amb un cafè amb llet i després me l’explicava refet i pensat per ell. Era molt brillant”.

La llum d’un poeta que va abaixar la persiana als 40 anys. Massa d’hora. Tanmateix va deixar un llegat amagat entre racons, perquè, després de la feinada dels seus, puguem, ara, retrobar-lo.

Per Xavier Puig i Sedano, El Temps (27.01.20)

 

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter