LA PLENITUD DE LA SRTA.BRODIE de Muriel Spark al bloc The Daily Avalanche (06.07.16)

Amor i pedagogia

Una fita admirable i no sempre degudament reconeguda en literatura és la creació d’un personatge memorable. Tant Alonso Quijano, com Bartleby o Emma Bovary, ho foren en el seu temps; però el segle XX, després que James Joyce hagués inventat Leopold i Molly Bloom, havia quedat una mica curt d’ambicions. Sortosament, (i a déu les gràcies siguin donades), podem exhibir la senyoreta Jean Brodie com a contra-rèplica d’invenció literària filla del segle passat. Miss Brodie és una confecció de la novel·lista escocesa Muriel Spark (1918 – 2006), de vida igualment intrigant, tot i que conversions al catolicisme, fills abandonats i lesbianisme inconfés són encara temes tabú quan es tracta de patums. Coneixereu el personatge a través de la novel·la «The Prime of Miss Jean Brodie» (1961) [o «La plenitud de la senyoreta Brodie», traduïda amb la competència habitual per Ferran Ràfols Gesa a La Breu, tot i que algú li hauria de dir al traductor que els bolígrafs són cosa de la postguerra i no dels anys 30].

Fou aquest llibre el que bastí la reputació de Spark i la convertí en un clàssic indiscutible de les lletres britàniques del segle XX i el que, a més, proporcionà a Maggie Smith el seu únic Oscar com a actriu principal en l’adaptació filmada que Ronald Neame dirigí. Adaptació on hi figuraven també Robert Stephens (el Sherlock de Billy Wilder) i Gordon Jackson (o el majordom Mr. Hudson de «Arriba y abajo»).

No s’ha de suposar que la senyoreta Brodie era un cas únic en aquell punt de la seva plenitud, ni que (perquè aquestes coses són sempre relatives) havia perdut el cap d’alguna manera. En l’únic que estava sola era en el fet d’ensenyar en una escola com Marcia Blaine. N’hi havia legions, de dones com ella, als anys trenta, dones de trenta anys o més que omplien la solteria que la guerra els havia infligit amb viatges a la descoberta d’idees noves i de pràctiques vigoroses en el camp de l’art o del benestar social, l’educació o la religió. Les solteres progressistes d’Edimburg no feien classe en cap escola, i encara menys en escoles de caire tradicional  com l’escola femenina Marcia Blaine. Era en aquest sentit que la senyoreta Brodie estava, per dir-ho amb les altres solteres del personal, un xic fora de lloc. Però no estava fora de lloc entre la seva gent, les filles vigoroses de comerciants morts o decrèpits, de ministres religiosos, professors universitaris, metges, amos de grans magatzems pretèrits o propietaris de flota pesquera que els havien donat un enginy esmolat, unes galtes ben acolorides, un vigor de cavall, una educació lògica, un humor cordial i bons mitjans de subsistència.

«La plenitud de la senyoreta Brodie», novel·la on es repeteix més del necessari la paraula «plenitud», presenta la figura de la senyoreta Brodie, mestra de primària d’idees poc convencionals, a una molt convencional escola a l’Edimburg d’entreguerres. La mestra ha escollit un grup de sis nenes de la seva classe per inculcar les seves el·litistes idees, on es barreja la devoció per les formes més altes de la cultura amb un menyspreu per les consideracions d’ordre pràctic i una perillosa admiració pel vertigen feixista. Amb argúcies picaresques Miss Brodie se les apanya per fer la viu-viu fora de programa, porta les seves escollides al teatre, al ballet i a exposicions, i de passada les fa confidents de la seva agitada vida amorosa.

Les nenes, amb prou feines pre-adolescents, actuen en certa manera com el cor que narra la història i que va descobrint a través de les insinuacions de la seva professora els misteris d’una sexualitat que tot just comença a insinuar-se. El llibre, profundament tragicòmic, narra l’ascendència i caiguda de la protagonista, a través de freqüents salts cap al futur que anuncien el destí final dels seus personatges. Intel·ligent i cruel, Spark dibuixa el retrat d’una figura complexa i arrelada a una època concreta amb pols magistral. Contra el que es podria esperar, «La plenitud de la senyoreta Brodie» acaba esdevenint una elegia pòstuma. Llibre magnífic i sense contraindicacions estivals. O sigui que pot ser llegit a la platja o sota una conífera pirinenca durant aquest mes o el que ve.

Categoria: Blogs, Col·leccions, La intrusa, Premsa  |  Etiquetes:

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter