“Punyeta flor, punyeta món” a la revista Caràcters nº70

Punyeta flor, punyeta món

Punyetera flor Blanca Llum Vidal

Mercè Rodoreda podria haver escrit un conte —o eren poemes en prosa?— per a «Flors de debò» que s’hagués dit «Flor punyetera», i que hagués començat d’alguna manera semblant a aquesta: «Viu als traus per on el vent s’hi fa i en surt de casalots amb molt misteri». Amb molt misteri i molta por i molt desig, perquè la flor és punyetera, molesta: com l’arena als ulls, la mar de cara i el vent desert que estreny el fons dels ofegats de «Mar endins»; o com el desig, que només el vull «si una mar m’entra pel nas / i a dins el coll la sal em cou (…) Desitjar-te si el desig fa més desig / i desitjar-te quan la mar (…) ho porti tot contra la pedra».

La flor és punyetera, i punyetera de punyeta, que ve d’un puny, amb el qual podem punyir: clivellar, fer traus, afraus, avencs i abims per on el vent s’hi fa i en surt i en els quals viu la «Flor punyetera». La flor, doncs, podria dir: «M’aveso al tall / però m’allaro», perquè aquesta flor punyeta no la vol, l’estrella al front, «si no és que amb l’ungla algú la marca». La Flor punyetera és, doncs, las flor que busca «l’ungüent que fa patir», que tenia la «Flor negra» rodorediana. En aquest conte —o era poema en prosa?—, Rodoreda sentencia: «No la deixis fugir; si aquesta pena se n’anés, tornaries a no ser ningú».

Però no: la Flor punyetera sap molt bé qui és i què vol. Vol la «sal oberta a la nafra», que diria Marçal, per «parlar per boca de ferida». I vol parlar per boca de ferida perquè sap que sí, que la boniquesa fa patir però que no es vol deixar morir de massa estimar davant la indiferència d’un univers impassible. És cert que la Flor punyetera també ho acusa tot de ser massa bonic, però sap que erradicar el patiment —el trau,       l’afrau, l’abim, l’avenc— és desfer-se, també, de la boniquesa, si bé, i sobretot, és desfer-se del gest, del moviment primer que impulsa la Vida.

Rodoreda, o ja directament Blanca Llum Vidal, podrien haver dit, de la Flor punyetera, que és «matussera, sapastre, destralera! / Cosa fina, rebonica, ballarina!», perquè la flor punyeta és així: elegant, bruta de fang. Com les «venus pel fang / del camí ral / de les carenes», com uns genolls de gitana bonics com blat o, una mica, com una flor inversa que cou i estreny i neix entre el gebre: «Du’m del cel, avenc, la flor tacada. / La més bruta, la dels cops, la que mai / serà l’essència». Que la Flor punyetera és, també, ella mateixa, Flor punyent: si te la trobes t’atenalla «en l’abraçada / i ja en la forma / d’un nus fort, / d’un nus estret, / d’un nus tan vell / com un cor quan / encara estira / el viure obert».

Si la llegeixes, t’atenalla fent un nus que és un discurs allargassat, martellejant, redundant, ensordidor: per a algú, potser ho serà un xic massa. Però ja és això: la flor és punyetera, molesta com l’arena als ulls dels ofegats. És impacient i és «l’ànsia abrivada / la falconada», la taca impertinent: és la barreja. És tots els colors, mesclats, matant el blanc i fent néixer la sang, que «va tornar roja». I roja, com la Flor punyetera. La flor que viu al trau i que xucla l’ungüent que fa patir perquè sap, per damunt de tot, que si és Vida és perquè ho és a cops de roc i a batzegades. Que si és Vida és perquè és emprenyadora i, sobretot, impura, contradictòria i, alhora, irreductible.

Com els bons poemaris. Com Punyetera flor, que va creixent com més se’l contradiu i com més es va contaminant, ell mateix, de tensions irresolubles. Al final, doncs, queda un poemari crescut potser a desgrat         d’unes 129 pàgines que no eren, sempre, imprescindibles. Però ja és això: «Per fi caure de mala manera és també un ritme», que ens diu Vidal a la solapa del llibre, i que vol dir no només l’afany de desarticulació com la consciència que la poesia —encara que a voltes ho oblidem— és ritme. La Flor punyetera és, sobretot, una flor que cal cantar-la.

Caracters_70_portada_filet

 

Maria Sevilla, revista Caràcters nº70

#alabatre

 

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter