PUNYETERA FLOR de Blanca Llum Vidal al Culturas (08.01.15)

Poesia ‘Punyetera flor’ és un dels millors llibres de poemes del 2014 i confirma l’autora com una de les veus més sòlides entre els autors menors de trenta anys.

Un enamorament dolorós

Nohi ha barana
per evitar l’abisme

Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986) ha publicat en les darreres setmanes del 2014 Punyetera flor, un dels millors llibres de poemes de l’any, el cinquè des del 2009. En aquest temps, a més, ha editat Les dues Catalunyes, l’assaig visionari d’Àngel Carmona ihaescrit un pròleg de molt gruix per a la poesia d’Àngel Guimerà. Ara mateix treballa
amb discapacitats psíquics en un pis tutelat i això li dóna –diu– una perspectiva sobre altres realitats i altres llenguatges. Mentrestant, enllesteix les darreres assignatures de Filologia Catalana.

Hem quedat a la casa Orlandai de Sarrià que va ser una casa de senyors i ara és un centre cívic. Al costat del bar, la sala fa un racó, hi ha dues butaques baixes d’escai blanc i dues tauletes d’Ikea. La Blanca Llum arriba molt puntual i al cap d’un minut ja té un tallat al davant. Porta un discurs molt articulat que et deixa anar tot d’una: Punyetera flor explora un registre molt diferent dels altres llibres. Està escrit en paral·lel a Dones i ocells que Club Editor va publicar fa un parell d’anys. Però aquell era més vitalista, mentre que el llibre d’ara reflecteix un conflicte. Els versos de quatre síl·labes obliguen a un ritme sincopat, la sintaxi pateix, els períodes són discontinus i esqueixats. Li faig veure que, en la nota final, quan parla de les cites que apareixen com a encapçalament dels poemes, diu que han estat amputades.
Em sorprèn, perquè els textos se citen, es reprodueixen, es reinterpreten, i en aquesta reproducció i reinterpretació ella hi veu escapçament i violència. Només l’he vista una vegada que va acompanyar a una exposició la mare d’Enric Casasses, que era una senyora molt gran, i em va semblar una noia jovial (li fa gràcia aquesta paraula una mica antiquada). Se’m fa estrany això de l’amputació.

Parlem dels referents dels seus poemes. Fonamentalment Marina Tsvetàieva i Mercè Rodoreda que han reflexionat sobre l’amor i les relacions amb els homes. El diàleg amb la literatura és una de les raons per les quals va començar a escriure. Amb els llibres que llegeix, em diu, s’hi dóna la mà o s’hi baralla(sempre la idea de confrontació i de xoc). En la Carta a l’Amaçona de Tsvetàieva reconeix una manera d’estimar des de la llibertat absoluta. De Mercè Rodoreda –Viatges i flors, La mort i la primavera– li agrada la senzillesa que dialoga amb la brutalitat. Darrere de Punyetera flor hi ha una història forta que no goso preguntar però que es pot reconstruir: un enamorament dolorós, un diàleg conflictiu. Hi apareixen contínuament avencs, estrips i traus, i fan el mateix efecte transcendent de quan parla de cites amputades. “Però l’amor no és només l’essencialitat, també hi ha molta tonteria, hi ha juguera. Hi ha un punt de diàleg intern, des
del cacau i el garbuix en un mateix, que fa que els poemes s’entortolliguin i s’ofeguin”. Un dels temes del llibre és la maternitat, viscudacom una experiència traumàtica. Em parla de la Rodoreda que va tenir aquella relació
tan estranya amb el fill i de la Tsvetàieva que se li va morir un nen.

pf 001

M’imagino els poemes escanyats pel cordó umbilical que els uneix a la mare. La seva mare és mallorquina i el pare de l’Eixample. Quan tenia sis anys van anar a viure al Berguedà. D’aquí una llengua i una manera de dir les coses molt singular i molt natural, quan parla del bracet de sargantana i de la llengüeta de llangardaix, de la flor dels cops (com l’ase dels cops o de la gorra de cop) o de les parets d’una cova que s’escrostonen i que representen un mal que no es cura. En el text que ha escrit sense signar a la solapa, Arnau Pons diu que els poemes de la Blanca Llum són els més nous i els més atrevits de la poesia trobadoresca actual. Em fa gràcia l’expressió i li dic. Em respon que quan ha de llegir aquests poemes en públic se sent incomodíssima,que per anar bé els hauria de llegir encauada, amagada en la fosca i en canvi surt a dir-los i és com si s’estés mostrant. “Són molt fràgils aquests poemes, i entre que els dius i que arriben a la gent es podrien trencar”.

He apuntat paraules, que li vaig dient, i la primera és groc. Respon de seguida: follia intel·ligent, no la follia que t’ho fa perdre tot, sinó allò que et permet alliberar-te d’un seguit de jous, d’imposicions i autoimposicions.És un color de llibertat guapa. Homuncle: hi ha un diàlegamb un poema de Maria- Mercè Marçal, que permet introduir la reflexió sobre la identitat. Un dels textos que més m’agraden descriu l’acte de clavar una puntade ganivet al cul de la nou, petar-la en dues parts perfectes i adonar-te que la llavor té forma de cervell. Li dic que els seus poemes neixen d’una tensió constant entre el cor i el cap. “I el cos!”. És clar. Però potser el que més atrau de Blanca Llum Vidal és la intel·ligència que permet objectivar el dolor, quan parla de l’esgarrinxada que serà més o menys important segons sigui fonda la ferida o, en el poema que es reprodueix en aquesta pàgina, quan parla de cosir-se des del’os. “Si cal –remarca–, perquè potser no cal que tot cicatritzi, hi ha ferides que són interessants”. Sortim a fora. La Blanca Llum fa un cigarret d’aquests primíssims que es fuma en un moment i pren el tren camí de Vallvidrera.

pf 003

Julià Guillamon, Culturas de La Vanguardia (07.01.15)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter