“Quan la mort es fa poesia”. Crònica de Valèria Gaillard sobre la publicació de «De llindar en llindar», de Paul Celan [El Punt Avui]

LaBreu Edicions engega la traducció de l’obra completa de Paul Celan amb De llindar en llindar, a càrrec d’Arnau Pons.

«En el moment que ens podria transportar

I embriagar

Ens diu: vés

Amb compte»

Poeta hermètic i incomprès, però no per això menys citat en tots els contextos —i sovint equivocadament, sense anar més lluny en la recent inaugurada escultrua d’homenatge als castellers d’Antoni Llena—, Paul Celan s’alça com un dels poetes més enigmàtics del segle XX, subversiu i torturat —va acabar llançant-se al Sena el 1970—, amic i enemic de Heidegger, pedra a la sabata d’Adorno —i tants altres—, intel·lectual jueu que va patir l’Holocaust en carn pròpia —el seu poema Todesfuge és segurament un dels més colpidors sobre els camps—, Paul Celan, en definitiva, ha marcat un abans i un després, i la seva poesia desperta grans interrogants avui.

Doncs bé. Fins ara aquest autor amb prou feines s’havia traduït al català. El 1966 va aparèixer A la paret escrit amb guix. Poesia alemanya de combat, de Feliu Formosa i Artur Quintana; el 1976 Antoni Pons va publicar 23 poemes, i el 1996 va sortir Cristall d’alè, d’Arnau Pons, a banda de les traduccions esparces d’Andreu Vidal i Karen Andrea Muller recollides a Poemes (Edicions 62, 2000) i a Obra poètica i altres escrits (El Salobre, 2008).

LaBreu Edicions engega ara la publicació de l’obra completa de Celan a un ritme d’un volum cada dos anys, amb De llindar en llindar (1955) traduït pel poeta i assagista Arnau Pons (Felanitx, 1965), estudiós de l’obra de Celan i estret col·laborador del filòleg francés Jean Bollack, un dels seus màxims intèrprets.

«És un poeta que impressiona, t’interpel·la, no et deixa indiferent», afirmava Pons durant la presentación del volum, dijous al vespre a la Llibreria Laie. El traductor considera que Celan escriu amb la «llengua de la mort», la dels grans himnes i odes, però alhora «la llengua de matar, de l’extermini». «Fa servir un llenguatge d’un gran virtuosisme, però en el moment que ens podría transportar i embriagar ens diu: vés amb compte.»

Més enllà dels tòpics que circulen sobre Celan, i el fet d’haver estat «vampiritzat» per totes les bandes, Pons crida a una lectura responsable. Davant el seu hermetisme diu: «Celan sobretot burxa i busca fer pessigolles del costat de la intel·ligència.» I adverteix: «Si l’escoltes bé, segurament no t’agradarà el que diu».