Qui s’ha menjat la mà del capità Garfi? Josep Lambies conversa amb Jordi Nopca sobre «El talent». [Time Out]

Qui s’ha menjat la mà del capità Garfi?
Jordi Nopca publica la seva primera novel·la, ‘El talent’. En Josep Lambies el treu una estona del zoològic, perquè li toqui l’aire

 En Jordi Nopca em ve a trobar a les escales de l’església de la plaça de la Virreina. L’he citat allà perquè després de llegir El talent sospito que en qualsevol moment pot tenir ganes de tapar algun crucifix amb tovalloles. Encara no ha acabat la salutació espasmòdica –entre la reverència de gran saló vienès i el ninot de guinyol– i ja se li escapa una coça que té la mala fortuna d’anar a petar a la pilota d’un nano de tres pams d’alçada. Mare, Nopca i xavalet comencen a empaitar el baló, que amenaça de seguir la ruta per Torrijos. Voleu un consell? No tragueu mai un rèptil del seu hàbitat! Tots volem saber per quina raó ha substituït la boina per un cap de rèptil. “M’interessa el concepte de cocodril –anuncia en Nopca–.

No tinc cap relació especial amb l’animal, però m’agrada la seva estructura encarcarada, la quietud extrema, aquestes potes que se li disparen cap als costats. És un depredador dinosàuric i antediluvià. I això és molt important per al llibre”. No és que El talent tingui gaire relació amb les tècniques de caça de Michael Dundee. El Cocodril és el nom de l’editorial d’en Marco i la Júlia, dos joves que es volen fer d’or armats amb una màquina que avalua les capacitats literàries de tot escriptor. Res millor que un bitxo carnívor per representar aquest parell de pardalets.
Quan ja s’ha excusat amb el petit, l’assec en una terrassa i anem de cap a l’assumpte. “Si una cosa tenia clara és que no volia que ningú morís –explica–. Com diu Godard, a la realitat tothom mor”. El talent és la història d’un viatge extraordinari, delirant i un pèl suïcida, que comença amb un vol Barcelona-Lisboa. Aprofitant que el noi em parla del Zeus del cinema modern, li pregunto si el llibre guarda alguna relació amb Pierrot le fou. “Oh! –respon–. En aquesta pel·lícula sona una de les meves cançons preferides!”. I arrenca: “ma ligne de chance, ma ligne de chance, dis-moi chéri qu’est-ce que t’en penses?”. No sé si això és una resposta, però em sumo al cant.

Superem el moment Anna Karina i centrem-nos, o a aquest ritme acabarem anant a trencar una pinyata. I no és que el llibre no hi convidi. Hi apareixen Aristòtil, E.T. i Ramon Llull, fantasmes de llegenda, una plaga de malfactors i uns calçotets que fan homenatge a Álvaro de Campos. I sexe, esclar. “Escriure això és com fer la comunió –diu mentre aixeco una cella–. Ja saps, la catequesi pot ser infinita, però un cop t’has confessat pots triar si seguir enganxat a la paraula de Déu o no. Acabar la novel·la ha estat molt saludable. He passat massa temps somiant en l’Elevador de Santa Justa i en el detector de talent. I en bidets. Bidets que parlen, bidets mal educats, bidets provocadors”. Ara podria emetre algun judici de psicoanalista barroer. Però m’estimo més mirar-li les escates, abans de tornar-lo al terrari.

Categoria: Cicuta, Premsa, Revistes  |  Etiquetes:

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter