Ramon Boixeda ressenya «La trama perfecta» de Daniel Busquets per a Barcelona Review

LA TRAMA PERFECTA 
Daniel Busquets
laBreu edicions
Barcelona, 2011

La trama perfecta, de Daniel Busquets(en català, laBreu edicions, 2008; en castellà, Editorial Ómicron, 2010) és un poemari sorprenent, particular, enigmàtic, que aflora i es modela en un teixit consolidat a base d’anys i d’esborrar i corregir. Un llibre coral de caràcter minimalista, gairebé epigramàtic i d’aparença ultralleugera però que, per poc que s’hi poui, denota una atmosfera el·líptica i sintètica, densa, corpòria, amb una ombra que s’allarga i penetra, esquinçant, que fereix. S’hi endevina patiment de veres i un ressorgir, un nedar almenys, tragicomèdia destil·lada en un prisma de miopia clarivident que desemboca en una catarsi crua que, en funció del lector, caldrà cuinar més o menys.
El tema principal balla en una posada en escena a cavall de l’amor i el dolor (ambdós parts del vici), no l’amor romàntic i tòpic, pamfletari, que se’ns acostuma a vendre sinó experiència vital i sensible, l’existència com un acte amorós que s’enfronta constantment al desafiament de la carn, a la perversió i a la violència, naturals o no, de l’ésser humà i les seves relacions. Llum esbiaixada, calidoscòpica, que prové del fons i floreix en forma de poema. Etiquetar temàticament els poemes, però, resulta insuficient. Hi plana, també, la crítica social, l’halitosi general i aquesta manera tan nostra de fer-nos la vida impossible. Amor amant sobretot, escenes tòrrides i morboses, fetitxisme, sexualitat i onanisme per sobre de gèneres i tendències però que utilitza al servei de la metamorfosi i l’exploració, que cerca i descobreix a través del contacte i l’intercanvi, emprant escenes explícites plenes d’hostes inconcrets que no jutgen. Que habiten el conflicte, el melodrama, l’anticlímax, així com la seva resolució construïda de gemecs, desmemòria, candor, enyorança, celebració.
Alteritat de personatges, paisatges i accessoris que orbiten en l’univers del poeta. Poemes expressionistes que es despleguen damunt la tela del paper i et piquen l’ullet sense caure en el parany limitador del mostrar directament. Que es mouen a la corda fluixa. Al poeta no sembla interessar-li l’strip-tease sentimental ni punitiu ni el de magistrals verbositats, sinó més aviat anar a allò fondo, allà on s’engendren les emocions, on s’esquerda el cos i s’eixampla l’ànima, substrat magmàtic que segrega de la dermis endins per tal que cadascú se’l pugui fer seu i així recrear-se en la seva indefectible especificitat. Experiència viscuda o imaginada, forma o contingut, estètica sempre (tot és ficció), la diferència és obviar que tot paisatge poètic ens parla des d’un sol dins i fora simultanis. Menys és més, diria el poeta, sempre i quan aquest menys sigui prou ric, elaborat i concís per abastar un pam enllà del més. L’ambició poètica i literària de La trama perfecta resulta evident. Rere la singularitat estilística s’hi endevina un treball, una exigència i un rigor gairebé classista, poemes els quals rere certa aparença de quotidianitat i frescor s’hi intueix molta reescriptura, un polir d’anys (a la solapa del llibre se’ns parla d’onze anys, però és un primer llibre que acumula tota una vida viscuda) per deixar-los a tocar de la seva essència, d’una aparença amb tendència a dolç (que no cursi) però amb regust àcid, molt àcid, musica personal que defineix i muda cada poema en desglaç. Que pretén sotmetre el llenguatge a la seva particularitat i no a l’inrevés, que es condensa i explota per tramar-se en el perfecte gest, precís i bell, perfecció (la del títol) que no deixa de ser, és clar, irònica (“la trama perfecta és l’amor”, subratlla Marc Romera al pròleg en català), palimpsest final que no s’acaba sinó que s’abandona per presentar-se en forma de llibre.
La trama és complexa, ha paït i sublimat vivències per finalment condensar-ho en una fórmula que va més enllà de l’autor. Els poemes s’articulen en diferents nivells o estrats de lectura que es complementen mitjançant un joc de correspondències que cohesiona i atorga unitat al recull. Tal i com afirma Gabriel Moreno al pròleg en castellà, “en ocasiones, los códigos estan establecidos, pero los desconocemos”. Trobem xamans, arcàngels, obeliscs, vestals, argonautes. Cosmogonia personal barrejada amb diferents personatges i els seus rituals (bestiari d’amants, catàleg de minerals i vegetals, anatomia de la droga i del zenit), que avancen amb guions intrigants de ritme precís i distint (però no excloent) per a cada poema. També un nivell arquetípic i mitològic que treballa de manera subtil, subliminal. Retrats sovint inquietants i sinistres, estranyament familiars. De vegades, fins i tot amb una aparent abjecció i frivolitat provinents, però, d’aquells que se les poden permetre perquè ja contenen en si mateixos, potser en un altre pla, un elevat grau d’empatia.
Així, la depuració del poema, el constant polir i revisar, resulta la cambra hiperbàrica que fa possible la transformació. I ho fa: allunyant-se de la sonoritat catalana més gastada, buscant una diferència que intenta defugir els plans comuns (personatges com jaguars, tafurs, astronautes o acròbates; paisatges com solts torts, nit a l’inrevés, boscos vestits de camuflatge, etc), a través de la mínima repetició dels mots (escollits després de la passar una dura tria), incorporant paraules i expressions poc o gens usades en la poesia nostrada per tal de permetre l’acolliment del món concret del poeta i, a la vegada, ampliar-lo. Ho fa, com ja avança Marc Romera, “reinventant significats” i a través de la resemantització del llenguatge, incorporant unes imatges suggerents que, tanmateix, no es recreen excessivament en l’ús de la metàfora. Si que és més present l’ús de la metonímia i les expressions de caràcter el·líptic però que moltes vegades resulten ser gairebé literals, fins al punt que en una lectura poc atenta pot donar l’aparença d’abstracció. Ho fa, també, utilitzant l’enumeració i la contraposició, donant per suposat l’espai en blanc i els salts com un element més del llenguatge, disposant un ritme de subtils al·literacions que amalgamen significat i emmarquen els blaus-morats de la polpa macada per fer-ne objecte de contemplació. Disposant el lector en un estat de perplexitat que no sap ben bé on ancorar i que l’acaba conduint al fet històric, germen i puntal del poema. Poema o trama, la prima matèria s’alimenta d’un imaginari personal marca de la casa i no d’una abstracció fàcil i passada de voltes, gratuïta però que “queda bé”. Poema o faula,recreada en una veu poètica honesta que té coses a dir i s’exposa, que juga amb expressions destil·lades en la pròpia carn, d’experiències extremes cosida de desig i nostàlgia. Expressions com “barris de punys closos”, “parpelleigs de tòtems blancs”, “sàtirs i sirenes de terrissa”, “batecs d’ales rosades”, “astronautes amb torxes”.
La trama és un viatge iniciàtic i de tornada, l’aparició d’un bolet magnífic i verinós (en el bon sentit) en el past de la poesia catalana actual, que es nodreix a sota terra on arrela i ramifica complicitats, una floridura perpetrada en solitud continguda (que pot ressonar a Emily Dickinson però amb el carrer i l’altre com a material d’assaig, en un jo dissolt al pèlag per, finalment, emergir i concretar-se a través de diferents personatges), solitud que permet prendre distància dels altres però també d’un jo excessiu, que filtra la humitat dels cossos i l’asfalt entre llunes, en un aire viciat i viciós, desenfrenat de mirades nocturnes i últimes copes d’una ciutat com Barcelona. La trama perfecta és un catàleg del fet personal i poètic sintetitzat i parit en forma de maleta/llibre/fill. Que aconsegueix albirar una mirada renovada respecte el camí traçat, amb una alquímia pacient, desinteressada, de cargol. Un amalgama constituït per, en paraules de Gabriel Moreno: “desactivar la negatividad passiva, el exhibicionismo confesional, la intimidad falsificada”. És expiatòria, catàrtica i ha vingut per quedar-se. Passa comptes amb ella mateixa i s’absté de capelletes i del comú deixar-se endur pels corrents dominants.
S’hi fa palès un vast pòsit de lectures i un coneixement de la tradició que actua “de xarxa” per acabar esclatant i “harmonitzar-se en el fet històric” on gira el poema. Una tradició i una intertextualitat que resulten difícils de resseguir pel fet que el poema se les apropia i les difumina fins a fer-les seves, gairebé invisibles: hi batega Homer, hi bull Ausiàs March. Hi reverbera Orient, sobretot en Forma però també en Contingut: el Tao s’hi enyora, un pinzell Zen es fon en el pintar del bambú. Hi ha qui hi veu un treball foixià rere l’elaboració del llenguatge. En qualsevol cas, el punt de partença és excusa per arribar a un altre port llunyà, flamejant, de cera o glaç, com si del procés d’estavellar-se i prendre’n nota el poemari n’hagués brodat la seva condició. Una distància alhora suggerent i evocadora, andrògina, que és la que permet el pas del fet concret a un pla universal. La que permet revisitar-lo. I perdre-s’hi. I trobar-s’hi. I així successivament. Així, la qüestió d’entendre el poema agafa un altre caire, esdevé una vessant d’ocultació assajada, amb vocació d’amplitud que es converteix en punt de partida per al fet poètic, indestriable del fet vital, una mica a la manera dels koans. Un entendre que és apropar-se al misteri, un apropar-se que alhora el vivifica i eixampla. Un misteri que, provingui d’on provingui, només és revelat a condició de ser descobert. Perquè el misteri no s’entén, sinó que cou, persegueix, abrasa i fon per deixar cendres gravitant entre ocells i núvols, folls i il·luminats tots ells. El misteri és perfecte, també. Misteri o amor, la misericòrdia és aquí la nuesa que el poeta ofrena i comparteix per tal que el lector la pugui compartir i fer seva. Un narcisisme que es dóna; el mirall és l’altre (no és casual que hi ressoni Rimbaud). D’aquí que sovint, en poesia, la fascinació no esdevingui tant del fet d’entendre sinó de saber-se/deixar-se/voler-se reconèixer en l’entramat màgic dels espais en blanc, en l’espectre que permet un paisatge de colors i multiplicitat, en allò que les paraules callen i encapsulen.
Un llibre que atrapa, captiva, convida a tornar. Hom es podrà trobar més o menys a prop de l’estil, de l’actitud estètica, dels temes que basteixen l’obra de l’autor, però és innegable que tracta el lector amb rigor, exigència i intel·ligència des d’una veu pròpia consolidada i un saber fer poètic de primera divisió. A canvi, el premi esdevé vivència de passió sublimada en descoberta, en bellesa, en clímax. La Trama Perfecta és, com afirma Gabriel Moreno, “un guión del que todos formamos parte” i “sin lugar a dudas, una propuesta poética de futuro”. Esperem amb ganes el proper llibre. Ramon Boixeda