Rebecca Beltrán entrevista a Jordi Cussà al diario.es d’Eivissa i Formentera

Jordi Cussà: “Formentera era per nosaltres una terra mítica, on probablement encara hi havia elfs, fades i unicorns”

R. Beltrán/ Jordi Cussà (Manresa, 1961) ha escrit una novel·la sobre la vida i, irremeiablement, sobre la mort, amb un títol ple de referències musicals i psicodèliques. Formentera Lady (LaBreu, 2015) és la història d’”una tropa de cavalls salvatges”, com els defineix el seu creador, que han sobreviscut a la prova de foc de les drogues i amb cinquanta anys, lluny de l’eufòria artificial i encara en la cerca de l’eufòria per l’eufòria, s’ajunten per recordar el seu passat i convertir-se ells mateixos en els narradors dels seus anys setanta i vuitanta. I en aquesta trena de més de tres vímets, Formentera es dibuixa com un escenari actiu, que va propiciar el naixement de bona part d’aquestes memòries.

A la imatge, la coberta de 'Formentera Lady', publicada per LaBreu Edicions.

Formentera Lady és un exercici literari bastit amb ofici i paciència durant més de cinc anys, però deixant les neures de banda perquè ara sé segur que el més transcendental de la vida és anar al dentista”. Al terminar de llegir aquesta novel·la, amb el rosari de derrotes que embasta la trama, estàs plenament d’acord amb el seu autor, encara que deixis per demà demanar hora a la clínica dental.

Mai has amagat la teva època d’addicte a les drogues i, més tard, la duríssima rehabilitació. Quina és la importància del component autobiogràfic a aquesta novel·la?
El que em sembla important és haver viscut el trauma en primera persona, però més que per les anècdotes narratives, pel registre de veracitat que ho ha d’impregnar tot (i amb aquests temes més, perquè de seguida se’t veu el llautó).

Com diu un personatge: “que sigui realitat o no, no té cap importància. El que compta és que aporti un bri de veritat”. I per estrany que sembli, aquesta engruna de veritat jo sovint la busco en anècdotes refregides o inventades.

Tot i les desgràcies que viuen alguns dels personatges, deixes un punt d’optimisme… O m’ho he imaginat jo?
No, no: és una de les claus de Formentera Lady. Els ex addictes valorem molt la vida, si la recuperem amb una mica de salut (en general, ningú és igual ni constant, és clar). És un premi a la batalla de deixar-ho, suposo, i en el fons fins i tot un punt d’orgull personal.Els ex addictes valorem molt la vida, si la recuperem amb una mica de salut.

És veritat que Formentera Lady és més el punt final d’allò que vares iniciar a Cavalls salvatges (Columna, 2000) i no la continuació, com diu Matthew Tree al pròleg de la novel·la?
Permet primer que defensi el Matthew, que coneix les dues novel·les “més” bé que jo. Ell es vol referir a la continuació temàtica de Cavalls salvatges, perquè no havia escrit res més en l’univers de les drogues (tot i que al principi les editorials m’ho insinuaven).

Jo crec que Formentera Lady només és una cosina de Cavalls salvatges: se n’aprofita una mica per agafar pàtina i situar els lectors, però de fet és una realitat paral·lela diferent, perquè els personatges viuen experiències semblants però “són” diferents. D’altra banda, en envellir tenen la possibilitat de deixar-ho i pensar-hi, recurs que ens porta a un plantejament psicològic més ric.

Com va néixer el títol de la novel·la? Per què la cançó de King Crimson? Per cert, el grup té un carrer a Formentera…
El títol és idea del Marc Romera de Labreu i n’estic molt content. King Crimson ens agrada molt i el disc en concret dels que més. D’altra banda, l’anècdota del Daniel quan se n’hi va amb la idea de menjar-se el primer mono, sí que és autobiogràfica, i a pesar de tot tinc molt bon record de sa illeta. Però potser el més important va ser el component líric. M’agrada pensar que la novel·la rutlla perquè aconsegueix explicar històries terriblement sòrdides amb un lirisme tendre, molt humà.

L'escriptor Jordi Cussà.

Amb el joc metaliterari, gràcies al qual el lector també es converteix en espectador del procés de creació literària, quin aspecte de l’escriptura d’una novel·la t’ha costat més reflectir?

La doble personalitat dels personatges, per descomptat. La mateixa distància mental i temporal que em separa del Jordi Cussà que era quan era addicte, l’han de reflectir tots i cadascun dels personatges. Espero haver-ho aconseguit.

D’altra banda, jo defensaria que l’argument de la novel·la és l’escriptura d’una novel·la, i per això el contingut pelat baixa més bé.

La novel·la està plena de sensibilitat, de sensacions, d’apreciacions amb moltíssima pell fetes pels mateixos personatges. És aquesta una forma millor de conèixer-los, en comptes de les habituals i tedioses descripcions?
Ben vist. Que tingui els ulls blaus o verds no ens importa si no és per fer una frase que valgui la pena.

D’altra banda, la veu omniscient és molt pesada i a vegades perd força. Si el lector s’identifica amb la veu narradora perquè li explica la seva vida, la connexió és molt més intensa.L’anècdota del Daniel quan se n’hi va amb la idea de menjar-se el primer mono, sí que és autobiogràfica, i a pesar de tot tinc molt bon record de sa illeta.

Parlant de descripcions, com definiries Formentera?
Glups. En aquella època, per a nosaltres era una terra mítica, on probablement encara hi havia elfs, fades i unicorns. Espero que encara hi siguin, ni que s’hagin d’amagar una mica més.

A altres entrevistes t’has mostrat molt crític amb els mitjans de comunicació, amb alguns d’ells, i el seu menyspreu per la literatura. Què creus que han de canviar per fer una bona feina en aquest aspecte?
No, no crec que menyspreïn la literatura sinó que la utilitzen i la volen sancionar, sobretot la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Cavalls salvatges, La serp i L’àlfil sacrificat (les tres primeres novel·les que vaig publicar) van tenir una atenció decent a l’Avui, Regió 7, El País, La Vanguardia, El Temps… Però allò que TV3 no sanciona difícilment arriba al mercat i llavors fins i tot els altres mitjans perden l’interès.

Tens previst presentar la novel·la a Formentera?
La veritat és que n’hem parlat amb els amics d’Anònim Teatre, que han vingut a llegir a totes les presentacions. Però com que cadascú s’ha de pagar “lo seu”… No crec que ho puguem lligar.

FormenteraLady gran

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter