ressenya a El Matí Digital de “Matèria primera”

Matèria Primera – Jörg Fauser

 Labreu Edicions. Traducció d’Ignasi Pàmies

“La revolució era un laberint, i si al final no trobaves la sortida, almenys podies dir que havies estirat una mica les cames”. Sembla que les conseqüències del 68 francès van fer que tota l’anomenada contracultura passés uns anyets passejant pel laberint. Ho explica Jörg Fauser a Matèria Primera, la novel·la autobiogràfica d’un escriptor que va morir als 43 anys en una autopista atropellat per un camió quan tornava, en un estat lamentable, de celebrar el seu aniversari. Òbviament, ningú enlloc trobà la sortida del laberint, però Harry Gleb narra la intensa experiència de perdre-s’hi acompanyat d’speed, heroïna i molt d’alcohol: escriure, com un acte instintiu i primari, era l’única manera d’intentar sortir. Matèria Primera és entrar en un núvol d’opi, enganxar-te als somnis d’un paio que volia arribar dalt de tot a través dels pitjors soterranis.

La recerca del no-res comença a Istanbul, amb la joventut encesa i moltes ganes de menjar-se el món. Concretament comença dalt d’un terrat, on el company d’en Harry abocava benzina a terra i l’encenia mentre ell provava de trobar-se una vena quan les flames oferien una mica d’escalfor. Amb l’addició apareixen les ganes d’escriure, i amb els diners que roba estafant turistes que busquen l’orient, viatja a Berlín per publicar la seva novel·la. Per a un jove de l’underground, Berlín l’any 69 no era qualsevol cosa. Mogut per les ganes d’allistar-se amb els nous profetes, en Harry s’instal·la en una comuna a l’oest de la ciutat, on el més revolucionari és intentar mantenir-se viu entre la brutícia. A la comuna hi troba l’amor de la Sarah per salvar-lo, però els que proclamen el karma, el togetherness i el love&peace li roben la nòvia – “tots volien fotre un clau ràpid, especialment aquells que es passaven el dia parlant de la consciència” – i allà descobreix les facilitats de lluitar quan a final de mes paguen els pares. Després de rodar per feines immundes i haver enviat cartes a totes les editorials del país, en Harry es queda sol.

Desencantat i cansat, marxa a Frankfurt i coneix les revistes contraculturals, dormir de dia i el ritme frenètic de les festes alternatives. Recorreguts els locals més sòrdids de la ciutat, s’adona de “quants de nosaltres estàvem enganxats a l’agulla, quants de nosaltres que havíem cregut que podríem cremar eternament estàvem gairebé del tot cremats”. Però no hi ha alternativa a aquest món obscur quan el vincle és tan profund, i trobarà refugi en una casa ocupa on anarquistes, comunistes, italians del Lotta Continua i rockers comparteixen sostre per la noble causa. “Escoltant-te’ls, feia la impressió que acabàvem d’assaltar el palau d’hivern, com el 1917 a Sant Petersburg. Bé, potser sí que era del mateix nivell. La història no es repeteix, i una vida se’t pot fer refotudament llarga, si només recordes les derrotes”. En Harry veu que ser trotskista serveix d’excusa per anar al llit amb unes quantes innocents i així camufla els fracassos i s’oblida d’escriure. Més revolució que no arriba, 25 anys a l’esquena adolorida i les butxaques buides. Però els Stones i haver canviat l’agulla per l’alcoholisme el fan resistir i estar sempre disposat a caure dempeus. “Nou vegades seguides I Can’t Get No Satisfaction fins que caigui el guix de les parets. I quan ja havien begut l’últim glop, fumat l’últim porro, i estavellat l’última ampolla contra la paret i escopit l’últim clixé: el camí de tornada sota el cel indiferent”. Al capdavall, tots intueixen que freedom’s just another word for nothing left to lose.

Quan en Harry desperta del somni i veu que res no canvia ni té intenció de fer-ho, el precedeix un passat massa fosc per ser esborrat i moltes cicatrius als braços. A més, “totes les noies dòcils ja estaven adjudicades als líders de les joventuts conservadores”. Crua i intensa, sense filtres, com la Matèria Primera, la novel·la de Fauser és un rèquiem a una vida dedicada atrapar alguna cosa que mai no arriba, la trista història d’un fracàs enèrgic i ple d’il·lusions. Però segurament, si Gleb i Fauser poguessin, tornarien a fracassar, perquè es veu de lluny que són uns ionquis addictes a les voltes del laberint de la revolució. I de fons, a les ciutats més modernes del vell continent, anava sonant: “You say you want a revolution. Weeell, you know… we all want to change the world!”

Marina Porras

El Matí Digital (maig 2013)