ressenya al Quadern de Pere Guixà a “Matèria primera” (26.09.13)

Les mosques del toll de cervesa

Cap llibre de l’alemany Jörg Fauser (1944-1987) s’havia traduït fins ara al català. Periodista i autor de thrillers, Fauser va escriure també novel·les autobiogràfiques.Harry Gleb, un jove de 25 anys, és el seu alter ego, i a Matèria primera el veiem d’entrada a Turquia, com un ionqui que trafica amb passaports falsos i roba els turistes, fet que contrasta amb el seu retorn a Alemanya, en què la vida s’alenteix: comença a treballar en feines ínfimes, a tenir relacions ocasionals amb dones i a viure en cases ocupades i pisos de lloguer protegit, acompanyat d’estudiants polititzats o drogaadictes místics i artistes de tota mena. Gelb, que vol ser escriptor, s’anirà distanciant de la joventut. I, mentre això passa, ens anirà parlant de l’underground i del proletariat alemany dels anys setanta.

El que vol Gelb és arribar a la matèria primera, a aquella veritat que el conduirà a ser un bon escriptor i, potser de passada, a una persona que va fent. I per això ha de passar per feines absurdes que ell afronta amb una desídia, però també alegria, perquè només quan fica un dit del peu dins de la societat és quan Gelb se sent prou fort per escriure. És aquest un detall literari òptim: Gelb acaba sent algú molt real, perquè no és ben bé un outsider, tot i que la seva veu sigui radical.

La novel·la, de 1984, soscava els cercles d’estudiants polititzats del tombant dels anys seixanta i setanta. Gelb s’adona que les comunes i els centres autogestionats alemanys es porten amb el mateix rigor amb què els pares i avis havien entrat a Polònia.I pel que a fa a la contracultura, sap que la indústria hi ha ficat mà de seguida i és un negoci més , o el lloc on van els guillats o els pèsims. El junkiesound de Lou Reed arriba ja a tots els poblets allunyats de Frankfurt i Munic, i aquest és l’expedient cultural que cal seguir. Lúcid, àcid, eixerit, Gelb acabarà constatant-ho en un viatge que fa a un poblet remot, on els educadors volen mostrar quin és l’exemple que els joves no han de seguir, tot i que mai no sobra una mica de poesia salvatge.

Gelb ens diu que escriurà amb el despullament i cert lirime de Chandler i Greene, i oblidarà els textualismes i els cut-ups. Però la seva revelació arriba amb Bukowski, la seva gran influència. Alguns lectors vam pensar que Bukowski era un autor que sobretot havia triomfat gràcies a un individualisme tan meridional com atroç  i a una conjuntura històrica que als vuitanta bandejava la teoria política. Però Bukowski també va triomfar a Alemanya i va fer amistat amb Fauser.

La vida als bars i els tipus que hi habiten, el sexe gimnàstic i l’antiretoricisme, fumar-se un puro i gastar-se els darrers marcs en segells per enviar una novel·la a alguna editorial, els tolls de cervesa que s’acumulen a la barra del bar, la marginalitat psicològica flirtejant amb la social… Aquesta és la matèria primera que troba Gelb, puntuada amb un humor que és una guia vital.

Una cultura normal sempre dóna autors tan extrems i divertits com Fauser, que és una màquina de narrar i no cansa de llegir. No és un estilista, només parla del que té a mà, i el seu lirisme és contingut i encertat.Cal valorar també la bona traducció d’Ignasi Pàmies, que deu haver hagut de fer autèntics equilibris per construir un registre de llengua que ha de ser col·loquial, però no pot ser d’argot, perquè en català no hi és; que ha de ser fresca i dúctil, però ha de crear el sentit. El resultat és molt recomanable.

Pere Guixà Quadern d’El Pais (26.09.13)