ressenya de L’Entrepà a l’arallegim (8.12.12)

Salvador Giralt serveix un entrepà narratiu

Fa gairebé vint anys que Salvador Giralt és veí de Sant Hipòlit de Voltregà, i treballa a Vic, de professor de matemàtiques, a l’Escola de Formació d’Adults Miquel Martí i Pol. Ha estat des de la capital d’Osona que ha publicat la majoria dels seus poemaris, l’últim dels quals, Romanço de l’Ambròs i el seu tros (Emboscall, 2008), va ser distingit amb el premi El Punyal de Vic. L’any 1998 va publicar el primer llibre de prosa, Ludus puerorum (Emboscall), i dos anys després la novel·la Exit (Alfaguara). A la seva pàgina web dóna notícia de mitja dotzena de projectes narratius inèdits. L’últim de la llista és L’Entrepà, que acaba d’abandonar la clandestinitat de la mà de LaBreu Edicions.
Es tracta d’una novel·la curta ambientada a Manresa, amb un protagonista masculí que explica en primera persona el dia a dia al capdavant del bar que bateja el llibre. Dividida en dues parts –igual que un entrepà– la nouvelle està marcada per una doble història d’amor: la primera està protagonitzada pel mateix narrador i la seva dona, l’Elionor, que deixa de fer de mestressa de casa seduïda per un productor cinematogràfic; la segona té a veure amb la mateixa dinàmica interna del local, amb una cambrera –la Daisy– que enamora els seus dos companys, l’Evarist i el Marià. Hi ha encara un secundari de luxe, el Pollastret, un poeta local que ajuda a batejar la carta dels que han de ser els millors entrepans de la ciutat. Fa rimar Victor Hugo amb jabugo i divendres amb alls tendres: el to popular encaixa amb la voluntat planera de la narració, que clava alguna guitza als intel·lectuals i, paral·lelament, explica amb minuciositat les seves misèries emocionals i les dels assalariats.

Capgirar la imatge d’un bar recorrent bona part de la història hi ha la imatge atractiva i perillosa de la pistola que l’Elionor regala al seu marit. En un dels capítols més hipnòtics del llibre la parella va a fer un pícnic a fora de Manresa. Després de l’àpat es decideixen a provar l’arma. El procediment de carregar-la és explicat amb pèls i senyals, de la mateixa manera que Giralt adverteix de la irracionalitat plaent de disparar. L’home controla la trajectòria de la bala; la dona, en canvi, acaba foradant el vidre d’un tot terreny que creuen abandonat. A la segona part del llibre, el propietari del bar amaga la capsa que conté la pistola al bar. Entre sermó i sermó del Pollastret –ajudat per la destresa de les rimes senzilles– capgira la imatge del bar, que passa de servir entrepans difícils d’empassar a oferir filigranes culinàries amb ingredients triats amb cura. Amb aquest petit llibre Salvador Giralt ha aconseguit servir, per primera vegada, un entrepà que es llegeix amb gana.

Jordi Nopca