Ressenya de «L’enunciat», de Josep-Ramon Bach, al número de setembre de la revista Serra d’Or

Josep-Ramon Bach

L’enunciat

Labreu edicions, Barcelona, 2011.

«L’estalvi de mitjans és una bona manera perquè el poema afini la punteria. Amb el mínim de paraules expressar el màxim de sentiments.» Amb aquestes paraules Josep-Ramon Bach explica prou bé la poètica pròpia: si la seva obra té un punt indiscutible en comú, aquest és la tendència a la síntesi, tant si es tracta de poesia pròpiament dita —des de les primeres obres editades a Llibres del Mall els anys setanta— com de teatre —«teatre de mirall», com ell en diu. També les versions que ens ha anat oferint de poesia oral africana —Ploma blanca, 1999— o de Li Bo —Viatge al cor de Li Bo, 1997—, com les Versions profanes, més recents, parteixen d’un gust per la síntesi quasi minimalista. I, de fet, quan ha practicat altres gèneres ho ha fet en un terreny fronterer amb la poesia, tal com passa en el cas ja esmentat del teatre o amb els «contes mínims en clau de poema» continguts a L’ocell imperfecte, de 1996. Per això, ara que publica el que sembla un recull d’aforismes, en diu també «llibre de poemes d’un sol vers», alhora que «un dietari personal i un dietari universal». Confluència de gèneres, doncs, però que troba en la poesia, en tant que art de la síntesi, el terreny comú amb l’obra anterior. Per això no és estrany que pràcticament tot el llibre parli de poesia.

L’enunciat consta de sis-cents seixanta-sis aforismes, «poemes d’un sol vers» o parts d’un dietari, «un ideari de vida», «una poètica sense pretensions» o «un receptari de menges i propostes morals» entre altres possibilitats. L’autor també s’hi refereix com «el triomf d’un lector apassionat», perquè molts d’aquests textos fan referència a la poesia pròpia però també a l’obra d’autors admirats en diferents camps artístics, des de Sartre o Camus fins a Friedrich, Kafka, Wilde, Dreyer o Pessoa entre tants d’altres. Primer de tot, però, aquest conjunt de reflexions, entre líriques i iròniques, ens ofereix un cert autoretrat, si bé sempre amb una finestra oberta a la suggestió, perquè «que el poeta hagi d’explicar el que ha escrit és la demostració palpable que el poema li ha quedat coix». Llibre suggestiu i que trenca les fronteres entre els gèneres, L’enunciat és, doncs, l’última mostra d’una manera d’entendre la poesia alhora lúcida, reflexiva i enjogassada i, per damunt de tot, coherent i enormement personal.

Categoria: Alabatre, Revistes  |  Etiquetes:

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter