ressenya de NOSALTRES, QUI de Mireia Calafell a l’AraLlegim (25.12.20)

‘Nosaltres, qui’: conjugar en plural per deixar de ser barbàrie

Qui som nosaltres? Som l’Europa culpable de milers de morts al Mediterrani o totes les dones assassinades que t’esperen a la porta de casa en “sororitat zombi”? Som l’illa de plàstics que aboquem al Pacífic o la ràbia del peix que se l’empassa? És una pregunta urgent que determina el món en què vivim la que proposa Mireia Calafell a Nosaltres, qui, que va merèixer el premi Mallorca de poesia 2019 i que aconsegueix interpel·lar el lector fent-lo partícip d’una responsabilitat compartida.

La poeta que va donar nom amb Poètiques del cos (Galerada, 2006) a tot un cicle estètic va més enllà dels seus llibres anteriors i s’acosta al terreny filosòfic i polític amb un estil més discursiu. Posant la poesia al servei del pensament i deixant de banda el vessant més intimista, entra en un terreny movedís que camina amb determinació per acabar tocant amb les puntes dels dits el concepte de comunitat que, com ja avisa amb la citació del filòsof Jean-Luc Nancy que obre el llibre, és possible només acceptant la seva impossibilitat: la identitat no pot ser col·lectiva perquè és immanent a l’individu i, a la vegada, el grup ens identifica inevitablement.

D’aquesta paradoxa parteix el seu diàleg entre el jo i el nosaltres que es relacionen de dues maneres que defineixen les seccions del llibre: ‘Vertical’ i ‘Horitzontal’. Un joc que explora les identitats col·lectives fragmentades per una societat individualista que exacerba les injustícies i que fa que, escrit en prepandèmia, el llibre agafi ara una nova dimensió. I és que la hipocresia i la violència també ens donen nom si no ens qüestionem els patrons adquirits com l’amor romàntic, l’opressió d’Occident i l’especisme. I és per això que, a la primera part del llibre, Calafell explora aquestes relacions jeràrquiques basades en l’autoritat i es rebel·la contra els mites que hem repetit eternament “sense posar-los en dubte, sense negar-los”. Però alçar la veu contra les identitats apreses és només el punt de partida en la recerca d’una relació més sostenible amb l’alteritat.

‘Horitzontal’ s’acompanya de Judith Butler per dir-nos que la “dependència radical” ens fa iguals entre nosaltres i que podem arribar a sentir un “terratrèmol planetari” que és en realitat “tu i el teu fill: un sisme en braços”. I aquesta comunitat només pot construir-se als marges del poder fent resistència amb “revolucions monosil·làbiques” i posant en dubte les identitats preestablertes amb “tot el fang del món per reinventar-nos”.

Carla Fajardo, AraLlegim (25.12.20)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter