ressenya a l’arallegim d’EL CLÍMAX de Daniel Busquets (18.01.14)

En unes Coordendes proemials del tot lúcides, concises i erudites, l’autor ens adverteix que a aquest recull forma un díptic amb el seu llibre anterior, La trama perfecta, publicat l’any 2008 en la mateixa col·lecció Alabatre, de LaBreu Eidcions. Qui no conegui aquest primer volum però, no cal que pateixi, perquè ell mateix ens recorda que poden ser llegits com a textos autònoms.

De la mateixa manera que existeixen “novel·les de tesi”, també trobem, de vegades, “poesia de tesi”.El clímax toca de ple un tema candent del món contemporani, que potser no és nou, però que sens dubte marca indefectiblement el ritme actual de la humanitat, l’addicció, i que, a més , poua les seves arrels en un fenomen universal de la nostra condició com a espècie: el plaer. Diu Busquets que el plaer és la pàtria original de l’home. I Giogo Agamben, que el plaer constitueix la dimensció original de la història en oposició al temps puntual i continu, com a interrupció alliberadora del flux lineal. Just aquí és on entra el clímax, que “al·ludeix a cimal, a orgasme, progressió narrativa i gradació d’intensitats”.

El problema, que queda fixat amb gran perícia descriptiva en els versos, d’una alt poder d’evocació, és la cara i la creu: l’addicció és sempre una baixada a l’infern, però prèviament s’ha visitat el cel; viatges combinats, d’anada i tornada, amb bitllet integrat, però on tot acaba amb un títol esgotat. El fàrmakon grec vol dir remei i verí alhora. Però diu Busquets que les addiccions contemporànies revelen moltes coses: vies de fugida,  d’autodefensa, trampes dramàtiques. Ens volen consumidors compulsius, i alhora vigilen que no ens enganxem. Societat cínica: hedonista i puritana. La droga abans unia, era via d’alliberament i exploració transcendent de la consciència. Pepe Sales en deia la “solidaritat dels escruixits”. S’ha convertit en via d’anestèsia, de dopatge o de recreació. De banalització. Busquets ìnta un món conegut, exemplt de glamour hippy, i ja no diguem baudelairià. Tècnicmaent rodó: auster, a penes passant del pentasíl·lab, i ben poca acció verbal en primera persona. Rima, no n’hi cal.

Víctor Obiols, arallegim 18 de gener de 2014

IMG_4001

Categoria: Alabatre, Col·leccions, Diaris, Premsa  |  Etiquetes:

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter