ressenya a PIANOS I TÚNELS de Silvie Rothkovic a la revista Poetari

La cremor del fred Lluís Calvo

Silvie Rothkovic

Pianos i túnels

Barcelona, Labreu Edicions, 2013.

Tobolsk és una ciutat de Sibèria que evoca paisatges glacials. En les primeres pàgines del nou llibre de Silvie Rothkovic apareix una fotografia amb aquest títol. S’hi veu una casa, potser una datxa, i un entorn nevat. El llibre també inclou referències a l’Antàrtida, com a evocació d’un fred extrem. Silvie Rothkovic (Barcelona, 1981) ha emprès un viatge a través del dolor més íntim, tot travessant immensos deserts de neu, mentre s’acompanya de la música dels seus compositors favorits: Schönberg, Messiaen, Varèse, Berio, Berg, Beethoven… Pianos i túnels –un títol de què l’editorial dubtava, però que em sembla del tot reeixit– evoca una travessia física i anímica al mateix temps. D’una banda els túnels representen el trànsit a través de la negror, del buit, de la pèrdua. I de l’altra, entre aquests murs, o potser a l’exterior, hi batega una música que ens ajuda a viure. Rothkovic practica com molts pocs poetes la microcirurgia del vers, la gemma perfecta, la imatge rodona i enlluernadora. I comparteix amb alguns companys de trajecte, nascuts en la mateixa dècada –i ara penso en Albert Forns– la tasca de muntatge acurat del poema, un muntatge que esdevé paradoxalment deconstructiu, incorporant elements molt diversos i heterogenis que ens remeten de nou als territoris del fred, en aquest cas a Víktor Shklovski i el seu concepte d’ostranenie, és a dir d’estranyament o desfamiliarització. El formalisme rus ja incidí en la necessitat de superar el marc estret de les convencions lingüístiques a l’hora d’abordar la tasca poètica. I Rothkovic ho fa amb imatges sorprenents, amb enllaços sobtats, amb connexions que semblarien impossibles si no tinguéssim al davant una poeta de l’alçada d’un campanar. Pocs poetes són capaços, efectivament, de bastir un complex tan ric de referències, d’encreuaments, d’universos. Des de Hans Memling –el gran pintor flamenc d’origen alemany que era capaç d’agermanar les Verges més càndides amb els pitjors turments– a Elias Canetti, tot passant per Charles Olson. Justament Olson sosté, a Vers projectiu, que “objectisme és alliberar-se de la interferència lírica de l’individu com a ego”. I en més d’un punt Rothkovic opta per aquest objectisme aparentment distanciat. Però seria erroni pensar, i aquí arribem al moll de l’os de la qüestió, que Pianos i túnels és un llibre farcit de referències cultes i que traspua una certa fredor. Tot al contrari. Cadascuna d’aquestes referències està al servei d’una sensibilitat pregona que sap caminar entre la vida i la mort, entre el dolor i l’esperança, sempre a través d’aquests Lieder de la fragmentació i l’esmicolament. El llenguatge de Rothkovic és sorprenent, ja que ens porta a llocs que a penes intuíem i que desvetllen en el lector un Eureka! triomfal en constatar, finalment, que una determinada concreció verbal pot assolir aquelles coses que sempre romanien a la punta de la llengua i no sabíem expressar. I tot això amb un llenguatge que algun cop és culte, d’altres col·loquial, però que en conjunt basteix una sàvia amalgama entre aquests dos extrems. Perquè Rothkovic exhala una humanitat molt particular, una humanitat gairebé en blanc i negre, un xic expressionista i alhora minimal, amb un alè de carrers buits vienesos, situats entre El tercer home de Reed (amb permís de Welles) i La carta d’una desconeguda de Max Ophüls. Afegim-hi música de Schumann i una mica d’expressionisme abstracte de Motherwell i el combinat assoleix el seu punt exacte. Tot això a través d’una modernitat pletòrica, desconcertant, suggeridora.

Tanmateix, si volem concreció aquest llibre ens l’oferirà a bastament. No es tracta només d’estilemes i recursos que freguen la col·loquialitat, sinó de referències concretes en versos com “Fas coses estúpides / enlloc de seure davant la paret / amb els ulls gairebé en blanc”, “Cada dia menjo peix blau” o “Els dits tacats de boli”. Una de les gràcies de la poesia de Rothkovic és barrejar amb admirable habilitat els referents quotidians amb les reflexions o les cites cultes. D’aquesta manera després del vers abans citat, en què la poeta confessa que cada dia menja peix blau, apareixen de manera sorprenent aquests altres: “a vegades recito algun New American Poet / a la pintura de la paret / quan ja és a terra”. Aquesta intel·ligent voluntat de juxtaposició també la trobem en un dels poemes més destacats del llibre, en què s’alternen els col·loquialismes com “tipu”, les referències geogràfiques –Caucas–, els mots com tsunami o l’al·lusió a una “noia d’ulls verds”. Rothkovic fa un remix fabulós a partir d’aquests elements i els combina de manera harmònica i inquietant a la vegada. La seva poesia apunta fets i coses, mai no esgota els temes, talla i enllaça elements que semblaven predestinats a no trobar-se mai. Rothkovic és una representant modèlica de la nova poesia de l’el·lipsi. N’hi ha prou amb llegir els següents versos per apreciar els salts i els talls de les seqüències lògiques, tot creant una nova manera de dir que utilitza de manera subtil algunes seqüències habituals però que les transforma en un idiolecte propi que aconsegueix establir una connexió, emocional i lingüística, amb el lector: “No recordo res de l’hivern / l’imagino sense pobles / sense coses / sense gossos / només pàgines Canetti i pluja / geranis oberts, exultants, roses.” En aquest poema l’absència de coma entre el mot pàgines i el cognom Canetti indueix a pensar que aquest últim esdevé adjectiu, tot i que també pot funcionar com a element que resta indemne després de l’esporgada de l’el·lipsi i que es relliga amb el mot previ, amb un efecte que busca una manera diferent de completar el vers, sense buscar la reconstrucció de la sintaxi convencional. I les particularitats lingüístiques i constructives del llibre no s’aturen pas aquí. Ja s’ha remarcat anteriorment que el fred –representant de la buidor, de la solitud, de la pèrdua– és un element que atorga consistència al llibre. El llenguatge Rothkovic és fidel en aquesta constatació i ens parla d’esquimals, d’icebergs, de coníferes o d’inuits. Però també de llocs remots com Alaska, Gobi, l’estepa paleàrtica o la Puna. Espais situats a la perifèria, desolats, deshabitats. Paisatges túnel o paisatges per tocar-hi el piano en un erm inacabable. Un llibre molt musical, però també geogràfic, que grava en la pell topografies de dolor i camins d’aprenentatge vital. Igualment, sense deixar el fil del llenguatge, cal destacar la feina de l’autora a l’hora de pouar en mots poc habituals, com feofícies o distròfia. O bé en neologismes antòniafontians com totsolesa.

Al llarg del llibre hi trobem, a cops, accentuades imatges de dolor. Mein Herz ist schwer (el cor m’és feixuc), diu un dels versos, tot citant Goethe i Schubert alhora. I si la sensibilitat hauria de donar-se per suposada en qualsevol poeta, cal dir que en el cas de Rothkovic ens endinsem en versos d’una intensa emoció que es concreta en forma poètica i en argila de llenguatge. Parlar d’emoció en poesia sovint desvetlla reaccions a la defensiva, perquè és cert que durant un temps s’ha confós la sensibilitat amb el terrorisme emocional, amb la sensibleria o la imatge tronada. Per sort, Rothkovic ha vingut a capgirar les coses i a relligar-nos amb el flux poètic de l’emoció. Allí on d’altres poetes naufragarien en l’anècdota o els excessos del sentimentalisme, la poeta excel·leix en el domini de la dicció inserida en l’estructura, en la concisió i en la selecció d’elements que van directes al cor i a la ment. Sorprèn el fet de llegir poemes brevíssims, d’una senzillesa només aparent, que tenen una càrrega plàstica i emocional molt gran. Un parell d’exemples d’aquestes poemes-vers: “Aquí hi ha uns lliris vermells que potser t’agradarien” i “Tornar-te boig intentant identificar ocells”. Versos mantra, versos objecte, versos intemporals que sempre trobaran algú que aplegarà flors o que recorrerà el cel i les copes dels arbres a la recerca de l’auguri i l’ocell.

Ens trobem, així doncs, davant d’un llibre rodó que catapulta Rothkovic cap a nous cims expressius. I poques objeccions caldrà fer-li en aquesta obra. Si de cas un poema en què una òliba es converteix en “òliva” i un estany en “estanc”. O bé la inclusió del mot Herz en minúscula. Detalls de rara distracció en un llibre absolutament mil·limetrat.

A Pianos i túnels hi ha un parell de poemes que esmenten Dani Karavan, Portbou i Walter Benjamin. En tots dos la mar apareix després d’un túnel –metafòric, però també present en el memorial d’homenatge– que ens fa caure en una aigua que potser se’ns empassarà, però que també pot evocar l’esperança. Els túnels desemboquen en una mar on floten els pianos que interpreten la vida. Aquesta és la música d’un llibre que ressonarà, amb força, en la nostra literatura.

Lluís Calvo

revista Poetari nº 4

IMG_7381

 

Categoria: Alabatre, Col·leccions, Premsa, Revistes  |  Etiquetes:

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter

[sibwp_form id=1]