Richard Brautigan, narrador lisèrgic Vicenç Pagès Jordà, ElPuntAvui (13.06.14)

Richard Brautigan, narrador lisèrgic

Vicenç Pagès Jordà

Fins ara, la recreació de l’Oest més delirant a la qual havia accedit era la pel·lícula Sukiyaki Western Django (Takashi  Miike,2007), una versió del Djano de Sergio Corbucci que barreja colts amb catanes, per qualificar la qual el crític Carlos Boyero va confessar que no havia trobat cap adjectiu prou injuriós. Dons bés, després de llegir El monstre de Hawkline, subtitulada Un western gòtic (Labreu), he de reconèixer que la imaginació de Richard Brautigan va més enllà del sushi western més desenfrenat.

L’acció se situa l’any 1902, primer a Hawai, després a San Francisco, i finalment al desert d’Oregon. Dos pistolers són contractats per posar fi a un seguit de fenòmens poltergeist: baixades dràstiques de temparetura, confusió mental dels estadants, aparició de personatges improbables… Els conflictes sorgeixen del soterrani on l’antic propietari -professor a Harvard- manipulava productes químics.

La novel·la està organitzada a partir de capítols brevíssims i xocants, obra d’un narrador omniscient dotat d’un sentit de l’humor lisèrgic. Un exemple: “L’ombra del monstre estava damunt la salsa tot fent veure que era salsa.” La combinació de western, fantasia i sexe no s’assembla a gaires productes coneguts.

Pel que fa a les comparacions, mereixen un estudi: “El camí s’acacabava com la signatura d’un home moribund en un testament de pressa i corrents”:; “Tenia una cara increïblement bonica, com un toc de campaner en una nit de lluna plena”.

Als anys seixanta i començaments dels setanta, Richard Brautigan (1935-1984) va ser una de les icones de la contracultura (de fet, és clavat a Fat Freddy el més flipat dels Fabulous Furry Freak Brothers, la tira còmica de Gilbert Shelton sobre les hippies californians). Després va venir un llarg declivi, al qual potser ara seguirà una onada de popularitat, ja que conserva un encant vintage sobre la dècada prodigiosa que s’està posant de moda. En català només s’havia traduït un llibre seu, El detectiu que somiava en Babilònia (Pòrtic,1989), que en alguns cercles va arribar a ser una obra de culte. Si ens queixem de falta d’originalitat, potser és perquè no llegim autors com Brautigan, que ens fan veure amb altres ulls els pastitxos de Robert Coover i l’humor dels germans Coen.

Us deixo amb una de les escenes finals (alerta: spoiler): “A la merda, va cridar el monstre. Era el clàssic renec d’abans d’esmicolar-se en un grapat de diamants blaus sense memòria d’una existència prèvia”.

Vicenç Pagès Jordà Cultura ElPuntAvui (13.06.14)

Brautigan ELPuntAvui

 

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter