El rigor i qualitat d’«Alabatre» compleix una dècada de bona literatura, Nació Digital (14.04.16)

Han passat deu anys des que LaBreu va decidir crear “Alabatre”, una col·lecció de poesia en català que volia ser l’altaveu d’autors de màxima qualitat que, per diversos motius de la “indústria literària”, havien quedat als marges, o bé silenciats. Malgrat el risc, una dècada després del naixement són el catàleg de referència del sector. Ester Andorrà i Marc Romera, els dos editors fundacionals, confessen que el fet “satisfà una aspiració” tot i constatar-ho amb certa incredulitat. “Quan vam començar, si volíem emular alguna cosa era Llibres del Mall”, també la feina de Proa dels inicis o els Llibres de l’Escorpí. “I teníem molt clar –afegeixen– que no volíem que se’ns comparés a la col·lecció Crema de Columna”.

Una declaració d’intencions que marca la trajectòria d’un segell seriós de poesia, que sempre ha de moure’s per criteris de qualitat i rigor. Aquests criteris han acabat sent el pal de paller d’una editorial amb personalitat pròpia, que publica només obres valuoses i autors que tenen coses interessants a oferir. “Quan vam començar, l’expectativa, en premsa i en llibreries, era que no duraríem ni un any”, recorden. “De fet, encara hi ha diaris que no ens han ressenyat mai ni un sol llibre!”. La feina i la insistència els ha fet prosperar fins a tenir un catàleg que fa patxoca, el mostrari de tota una generació i de la poesia que es fa a casa nostra.

“Quan vam aparèixer, la diferència entre nosaltres i algunes de les altres editorials petites que existien és que ells no feien la gestió i el seguiment del llibre”, que ha acabat esdevenint un punt clau de l’èxit: acompanyar l’autor, posar-lo en l’òrbita d’una xarxa de llibreries entusiastes i que volen programar activitats, acostar-lo al lector i no deixar-lo sol en una selva d’agents i de promocions insubstancials. “El secret és publicar els llibres en què creus. De vegades ens hem equivocat, com és obvi, però sí que tenim clar que no volem publicar per publicar”. En aquest sentit, es senten “molt propers a editorials com Cafè central, Lleonard Muntaner, Terrícola o Adia, entre d’altres que fan molt bé la feina”.

Inicis d’autor i posterior consolidació

“Al principi teníem una marca molt específica, molt d’autor, perquè coneixíem poetes que tenien coses molt interessants al calaix i que no treien llibre”, recorden. “Amb el temps, però, hem publicat veus que es poden agrupar en diferents línies: els més textualistes, els més populars, els de poètica pura, etc.”. La guspira dels primers “Alabatre” va néixer amb autors com Jordi Vintró, un clàssic que ara ja ocupa un lloc central a la poètica catalana i del qual ja han publicat quatre llibres. “I també Sito Subirats o Josep Pedrals”, els dos noms que van completar el trio que ho va començar tot.

Com a editors de poesia, els agrada “treure coses que aparentment no casen, com poden ser Pepe Sales i Philip Larkin, per exemple” i eviten treure dos o tres llibres consecutius d’una línia similar: “les barreges estranyes són un element més del joc”. Un altre dels fets que doten de valor la tasca feta és que els autors no són tractats com una anècdota, sinó ben al contrari: “la voluntat és que, si els poetes volen, hi hagi continuïtat: anar publicant el que treguin, convertir-nos en la seva editorial”. En aquest sentit, hi ha autors que consideren “de la casa”. “Els casos de Daniel Busquets, Silvie Rothkovic, Anna Gual, Joan Todó, Felip Costaglioli o el mateix Jordi Vintró, el nostre autor de capçalera, en són un bon exemple”. Però, què passa si un autor és infidel als editors? “Si algú altre aposta per un autor nostre, acaba reforçant la nostra aposta”, conclouen, convençuts.

Francesc Garriga, padrí editorial

Un dels punts d’inflexió de la col·lecció “Alabatre” és, sens dubte, la publicació deRagtime, de Francesc Garriga. “Però la relació amb ell i LaBreu és molt anterior, perquè va ser el nostre padrí”, expliquen. “Vam quedar amb en Garriga per ensenyar-li els tres primers llibres, abans que sortissin al mercat”. Evidentment, ell li va trobar pegues. “Per celebrar-ho, vam fer un sopar de benedicció”. El propi Francesc Garriga hagués publicat molt abans amb ells, “però els diners d’Edicions 62 ens el van robar”, diuen, amb un somriure per sota el nas. Anys més tard, encara entre confidències, pegues i amistat incondicional, van publicar Swing, el poemari pòstum del padrí, mort pocs dies abans. “I ara estem preparant la sevaObra Completa“, a cura de Marc Masdeu i Marc Romera.

“Un altre punt d’inflexió per a la col·lecció van ser les traduccions”. Philip Larkin, elMinotaure, TS Eliot, el Verlaine que va fer el Jordi Llovet, els llibres del Celan… “Era una cosa que ens feia molt de respecte, però que vèiem necessària per la credibilitat del catàleg”. Evidentment, es van tornar a llençar al buit. El triple salt mortal, però, va tornar a ser un encert. Vist amb la perspectiva del temps, el camí emprès els ha conduit a establir-se en la centralitat del món poètico-literari de la llengua catalana, com un far que ha estat guia i horitzó per a molts autors i lectors. “Vam notar que passàvem a ser part del sistema a partir dels sis anys, quan ja ens van començar a considerar una editorial consolidada”.

Tòpics, llibreries i el canvi de paradigma

El camí recorregut aquests deu anys s’ha fet de la mà de molts companys de viatge i ha servit per desmuntar alguns tòpics. Un d’ells, “el mite que la poesia no es ven –exclamen–. Això és mentida. Hi ha poemaris que s’han venut molt més que les novel·les que hem publicat!”. Entre les claus del trajecte, cal assenyalar la relació establerta amb les llibreries. “Des que vam començar, els espais de venda i presentació han canviat. Abans anàvem més a bars, ara més a noves llibreries”. De la mateixa manera que ha passat amb les noves editorials, també s’ha generat un fenomen de petits establiments al voltant d’aquestes. “Ara venem més a llibreries perquè han aparegut una altra mena de locals, que, a banda de vendre llibres, també fan de centre cívic, lúdic i cultural”.

Espais que salten el protocol de l’empresa i que, com expliquen Romera i Andorrà, “són els nostres paral·lels, fins i tot pel que fa al caràcter”. Asseguren que els compradors i els lectors segueixen sent els mateixos que tenien al principi, però els punts de venda “s’han multiplicat”. Potser algú, en un futur no gaire llunyà, haurà d’explicar aquest fenomen en la construcció del nou paradigma editorial català, amb LaBreu com a un dels agents fonamentals, potser el més necessari per entendre el canvi pel que fa a relació entre lector, llibreria i editorial. Pioners, consolidats, i gens suïcides, amb la raó del pas del temps. I encara hi ha corda, autors i poesia per estona, tal com demostraran el proper dimecres 27 d’abril a l’Horiginal, en una festa d’aniversari on tots els assistents tindran obsequi.

Els quatre nous “Alabatre” explicats pels editors

La mandra no és un ocell, Francesc Gelonch Hem hagut d’esperar, però haurà valgut la pena. “El llibre del Gelonch havia de ser el número quatre de l’editorial. Hem esperat molts anys i, de fet, l’editorial va començar amb el projecte de traducció de poesia romanesa del Gelonch a l’horitzó”, que, si tot hagués anat sobre calendari, s’hagués convertit en la primera traducció publicada a Alabatre. “Quan ens va enviar l’original no ens ho acabàvem de creure! Fins que no l’hem tingut a les mans no ens n’hem fet a la idea”, confessen els editors, amb il·lusió. “És un llibre molt pensat, amb poemes breus nous, que són aforismes sobre la identitat. Els poemes més llargs són els seus poemes naturals, els que havien de ser part d’aquell llibre promès. Els altres són l’angoixa del procés creatiu, una angoixa que li ha fet crear poemes nous”. Afollada, Laia Martínez López Afollada és el nou poemari de Laia Martínez López, una poeta bregada en el directe, en els recitals i que ha crescut molt com a autora des que és la veu del grup d’electroverse Jansky, “en el poema es nota, i molt, aquesta confluència entre poesia i música electrònica”. “Al principi, quan va començar a fer recitals, la Laia Martínez feia una poesia molt vistosa, molt sonora, amb unes referències molt marcades i explícites”, expliquen. “Amb el temps ha anat paint el seu propi estil i ara ja té una veu personal, amb una confluència de llenguatges i un alt grau de maduresa”. Un llibre “que esperàvem”, confessen. Pop Fiction, Toni Gol Una de les sorpreses d’aquest Sant Jordi. “És el Rei del rock and roll, un autor que teníem en ment des de molt al principi”, asseguren. “Sempre hem sabut que l’havíem d’editar”. El camí de l’edició, però, no ha estat gens fàcil, perquè “feia molts anys que en Toni no escrivia poesia a l’ús”. “Ell és un ésser multipolifacètic: estudiant del carlisme, anarquista, de fe consagrada i mística, treballador de sanitat, sindical i immers en el compromís poètic d’autodestrucció, similar al què van viure Panero, Vinyoli o Ferrater. També és un amant del muntanyisme. Un, dia, agafem les seves llibretes i en fem un llibre per llençar-lo al món actual de la poesia”. Poesia pop, diuen. “Perquè volem recuperar el mite de Toni Gol”. Neu negra, Marc Romera Un dels pares de LaBreu i poeta de referència de l’actualitat. Ha fet un llibre punyent, commovedor, precís. “Neu negra es un sepulcre. És un obituari, un llibre que no parla de la vida de qui s’ha mort, sinó que materialitza el dolor de l’agonia, de la mort i de la postmort”. Un llibre que parteix del descobriment de la poesia de les dones del segle XX, “que no tenia res a veure amb els testosterònics. En aquest sentit, la dona fa el que Virgina Woolf deia que s’havia de fer: saltar les convencions de la poesia feta pels homes. És, en si, la gran aportació que van intentar fer les avantguardes”. El poemari també té la influència de Celan i Valente. Una lectura obsessiva, amb la depuració, la destil·lació i la presència constant de la mort. “En el fons, és La nosa, però filtrada, destil·lada i purificada. Aquella, però, era exuberant, i Neu negrano. Parlo del buit que deixa la mort de l’altre. Faig un monument funerari”.

Esteve Plantada, NacióDigital (14.04.16)