Salvador Macip ressenya al seu bloc “Matèria primera” (24.09.13)

Ressenya: Matèria primera (+Kerouac i Burroughs)

[Començo avui una tanda de ressenyes d’alguns dels llibres que he llegit aquest estiu. Potser en trobeu algun que us crida l’atenció, a veure.]
Fa un temps em vaig declarar fan de la col·lecció Cicuta de l’editorial independent LaBreu, un viver molt interessant del nou talent català. Avui volia parlar-vos d’un llibre de La Intrusa, una altra col·lecció de la mateixa editorial que rescata autors internacionals una mica oblidats a casa nostra. Gràcies a ella vaig conèixer fa no gaire Dovlatov i Fonseca, per exemple. Aquesta vegada li ha tocat el torn a Jörg Fauser, un alemany actiu als 70 i 80, del qual no havia sentia a parlar mai, malgrat que al seu país darrerament ha adquirit una certa reputació pòstuma. El llibre que han publicat és Matèria primera, del 1984.Fauser professa explícitament la seva admiració per Burroughs i Bukowski des del principi de la novel·la (Burroughs fins i tot hi fa un cameo), i segueix fidel les seves passes (sobretot les del segon) en un recorregut per l’Alemanya marginal de finals dels 60 i principis dels 70 (més algun viatge a Istambul de regal). Hi desfilen hippies, anarquistes, criminals, drogoaddictes i noies guapes, i enmig de tots ells el protagonista intenta començar una carrera com a escriptor, un impuls que li surt de dins però que a la vegada sembla que li faci molta mandra, mentre cedeix a totes les temptacions que li passen pel costat. Va alternant feines que no li agraden, en el més pur estil Bukowski, amb accions culturals radicals, comunes idealistes i un amor desmesurat primer per l’heroïna i després per l’alcohol.

La de Fauser és una manera d’entendre la literatura molt espontània, vivencial i confessional, en la què es dilueixen les barreres entre el personatge i l’autor. És pràcticament un diari, una mica maquillat, escrit amb un cert desapassionament gairebé periodístic, que contrasta amb la intensitat emotiva de les històries que explica. No té cap ritme especial ni se li aprecia un objectiu narratiu clar, a part d’anar explicant retalls novel·lats de la seva vida. És una forma d’escrirue que van popularitzar els beats als anys 50, i des de llavors ha tingut nombrosos imitadors i hereus. A la dècada dels 70, Bukowski en va ser un dels més reeixits, i també inclouria en aquest grup als mateixos Dovlatov (salvant les distàncies temàtiques) i Fauser, com a abanderats d’aquest estil durant els 80. Si us agraden aquesta mena de llibres intensos i realistes, Matèria primera és una bona tria. Obre una finestra a un lloc i un moment que la cultura popular que ens arriba normalment no ha freqüentat gaire, per això a part del seu valor literari en té també un d’històric. Està ben escrit i a mi m’ha enganxat, malgrat que el fet que el format ja l’hem vist abans a molts altres llocs li resti una mica d’impacte.

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter