“Sebastià Bonet i la quadratura del vers” OBTENIR L’AUSTER ALBÓ a Núvol (22.02.20)

Sebastià Bonet i la quadratura del vers

En la poesia de Sebastià Bonet hi ha una motivació profunda i personal per trobar els límits.

L’editorial LaBreu Edicions, nascuda l’any 2006 amb l’empenta d’Ester Andorrà i Marc Romera, acaba de presentar en societat el seu número 100 de la col·lecció de poesia Alabatre. Tota una fita a celebrar. El títol llorejat amb tan selecte ordinal ha estat Obtenir l’auster Albó de Sebastià Bonet (Barcelona, 1943), llibre glossat, poema per poema, per Jordi Vintró (Barcelona, 1943).

Sebastià Bonet, llicenciat en Física i doctor en Filologia Catalana, no es considera poeta però sí un irredempt amant d’aquesta disciplina literària. Però el respecte i la passió que professa per la poesia el menen a endinsar-s’hi amb molta cura, tanta que la seva aportació creativa la fa amb peus de científic. No és d’estranyar, doncs, que un corrent d’experimentació artístic com va ser el grup francès OuLiPo (acrònim de «Ouvroir de littérature potentielle») encaixi perfectament en el procés creatiu de Bonet. Com és sabut, els integrants d’OuLiPo, grup creat l’any 1960, tenien com a principal objectiu unir dues disciplines força distants, com són les matemàtiques i la literatura. O cosa equivalent, aplicaven conceptes de l’art combinatòria sobre el material poètic, les paraules. Van establir originals restriccions per engendrar noves formes de creació: definien una dificultat i la intentaven superar i, de passada, s’acaraven al temut paper en blanc. La forma per sobre el contingut. Dos coneguts exemples d’aquesta tècnica són la novel·la La disparition, escrita sense utilitzar ni una sola vegada la lletra e, i el llibre d’onzenes Alfabets, ambdós de Georges Perec de qui Bonet es declara deutor.

L’anterior publicació de Sebastià Bonet, Voluntàries, va sorprendre els lectors perquè suposava un complex i virtuós exercici literari, on la subordinació a les regles matemàtiques obria una porta a nous sentits. Posava en pràctica la constricció alfabètica com a motivació creativa. Voluntàries és així un poemari escrit únicament amb onzenes, entenent aquestes com poemes o estrofes que contenen onze versos d’onze lletres cada un d’ells. Onze per onze, un quadrat perfecte. Tots els versos de cada onzena inclouen les cinc vocals, les cinc consonants més usades, que en català són L,N,R,S,i T, i el complement d’una altra restant que, en certa manera, fa de clau del poema. La paraula Voluntàries compleix la infreqüent condició de ser, alhora, un mot i un vers sencer. Una pràctica molt atrevida on es tensa el llenguatge tal com ho fan els sudokus o els mots encreuats. El poeta pretén cosir, amb perfecció mil·limètrica, forma i lírica tot mantenint el sentit.

Sebastià Bonet diu, amb una sincera modèstia que l’honora, que escriu poesia per un interès a conèixer els processos creatius i que, a més, ho fa sense reconèixer-se com a poeta, perquè «les onzenes les fa la mandra de fer cap altra cosa». Si un poeta creu, com és costum, que la paraula s’ha de cenyir al missatge, Bonet proposa que el llenguatge prengui significació quan la forma se li imposa. Una manera molt singular de confegir un corpus poètic.

Obtenir l’auster Albó segueix els mateixos paràmetres que l’anterior proposta, Voluntàries, però amb la complicitat interpretativa, en forma de binomi literari, del poeta Jordi Vintró qui, segons diu ell mateix, agafa «els poemes per l’orella i els fa tocar de peus a terra». Vintró actua com a glossador de cada una de les onzenes aportant una mirada aguda, irònica i erudita que a voltes desxifra i en altres complementa aconseguint que la lectura del conjunt suposi una experiència d’alta volada. Una relectura un xic orgiàstica on, paradoxalment, «les formes més tancades donen lloc a les interpretacions més obertes». Vintró es considera l’intèrpret d’una partitura en la qual el mateix Bonet veu paral·lelismes amb la música dodecafònica. I és que, malgrat l’inicial hermetisme dels poemes, en ells tot encaixa amb precisió de compàs. I ja posats a interpretar, bo és fer esment que el mot albó és sinònim d’asfòdel, el nom de la planta liliàcia que han fet servir tants i tants poetes, des d’Homer fins al mateix Espriu.

Els poemes de Bonet s’han de llegir com una suma de haikus i fóra bo verbalitzar la lectura més d’una vegada per descabdellar-los i obrir una nova via d’accés. Serà aleshores quan aquell primer astorament es transformarà en fertilitat, en un acte de confiança cap a allò que de bon inici se’ns escapava. Així és com la interpretació del poema la trobarem en el mateix poema tenint en compte que, com deia George Steiner, «la poesia no ha d’explicar res».

En la poesia de Sebastià Bonet hi ha una motivació profunda i personal per trobar els límits. Una onzena, un sudoku o uns mots encreuats, «et posen a prova perquè entre entendre o no entendre, entre ser o no ser, vius la tensió de la foscor», i en l’instant màgic en què trobes la resolució apareix l’epifania i, per descomptat, el gaudi. Un joc de tot o de res.

Enric Umbert-Rexach, Núvol

https://www.nuvol.com/llibres/sebastia-bonet-i-la-quadratura-del-vers-82777