“Sempre hi ha una espècie invasora” entrevista a Adrià Pujol sobre LA VASTITUD, SurtDeCasa Terres de l’Ebre (25.02.20)

Adrià Pujol: “Sempre hi ha una espècie invasora”

Conjuntament amb Albert Pijuan i Lucia Pietrelli, presenta ‘La Vastitud’, el llibre de relats sorgits de la seva estada al Mas de Bernis
Adrià Pujol
“Entre arrossals insistents i cels rosa d’albarà”, com diu el poeta Andreu Subirats al pròleg de ‘La Vastitud’ (LaBreu Edicions, 2020), tres autors han repetit l’experiència de passar una setmana al Mas de Bernis, a l’Aldea, per deixar-se inspirar pels paisatges del Delta de l’Ebre i escriure els relats que componen aquest nou recull de la col•lecció La Cicuta del Bernis. Albert Pijuan, Lucia Pietrelli i Adrià Pujol han estat els encarregats de viure durant una setmana el temps i l’espai que la proposta els atorga per a la creació. Parlem amb Adrià Pujol (Begur, 1974), antropòleg i escriptor, de la seva estada en la tercera edició d’aquest laboratori creatiu.
“Si hagués anat a fer-ne un estudi antropològic, la meva visió n’hauria quedat al marge. L’antropòleg refreda les impressions ordinàries i mira d’inserir-les en algun corrent teòric. En canvi, l’escriptor desfà aquest camí o el fa a la inversa”

-Una setmana al Mas de Bernis convivint amb dos escriptors més per escriure un relat. La inspiració t’ha d’agafar treballant però el paisatge que l’emmarca també és important?
El que t’ha d’agafar treballant és l’ambició. Amb un paisatge diguem-ne bucòlic fent de marc, és probable que l’ambició tingui més calma per córrer que, posem per cas, en un banc públic a la Gran Via de les Corts Catalanes en hora punta. Però el paisatge no escriu. Escriu l’escriptor. L’Albert Pijuan -un dels escriptors amb qui vaig compartir l’estada- va ambientar el seu relat a la lluna… A mi el que em va anar bé és tenir cinc dies sencers per pensar, menjar i vagarejar.

– Era la primera vegada que participaves en una proposta d’aquest tipus?
Era la segona vegada. Un any enrere, l’editorial Apostroph ens va tancar un cap de setmana en un castell de Torrebesses, a Lleida. Quatre escriptors. Aquell cop en vaig treure converses divertidíssimes. Aquesta vegada n’he tret més o menys el mateix. I una recança gegant a tornar al ritme ordinari de la vida. Pel que fa a les rutines, al Bernis no en teníem de marcades, i tanmateix es van instaurar. Esmorzàvem, dinàvem i sopàvem plegats. Entremig, tothom feia la seva, més o menys enclaustrat o passejaire. Les converses amb Lucia Pietrelli i Albert Pijuan em van agradar molt. Va bé saber què pensen els altres, com treballen els altres, què han llegit.

-Més enllà de donar a conèixer el Delta a través de diferents relats, tot i que en aquest cas tampoc n’és la intenció principal, què aporta a escriptors i lectors experiències d’aquest tipus?
No sé si és l’experiència més important, però tenir temps per enraonar del nostre ofici entre nosaltres és molt agradable. Suposo que en altres confraries passa el mateix. Els escriptors necessitem parlar de lo nostro. No pas tant per pedanteria, sinó per mantenir el focus, l’atenció en aquest ofici tan estrany. Tenir temps i congèneres d’ofici a prop et legitima, dona sentit a la teva feina, t’ajuda a creure que no t’has equivocat de vocació i fins i tot t’ajuda a validar que existeixi, això de les vocacions.

-Vas arribar-hi amb un projecte previst o el tema sobre el que vas escriure se’t va acudir un cop instal·lat al Delta?
Ni una cosa ni l’altra. Em vaig endur feina de la meva. Jo no puc aturar-me de cop, deixar enrere els articles, les traduccions… Allí vaig treballar, però no en el meu relat. Però és que en el meu cas, i crec que és així en tots els altres, hi ha un continu. Hi fa l’eina amb la qual treballes, com ara l’ordinador, i la tessitura de la feina. D’acabar un article passes a traduir tres pàgines i després prens apunts sobre el que escriuràs en el futur. Allí ni vaig prendre notes. Vaig acumular sensacions. Sense projecte previ i amb només cinc dies de prendre el pols no en tinc ni per començar, a prendre notes.

-El projecte de Mas de Bernis reivindica el relat breu. El mal anomenat “germà petit de la novel·la” està trobant el seu lloc en l’època de la immediatesa i de la manca de temps, també per a llegir?
La novel·la, i també el conte, reflecteix el ritme del moment en el qual s’escriu. Però el ritme de tot, eh? De les idees, de la vida en societat, etcètera. I reflecteix, però no forçosament recrea. Dit això, no crec que ara sigui un moment, per atabalat, més propici per al conte o relat curt, i menys propici per al patracol. Si mires els premis grossos, els guanyen totxanes. El relat breu, com a gènere, no sé què vol dir. Un text té la llargària que necessita per saciar l’objectiu de l’autor. El projecte Mas de Bernis ajuda en un altre sentit. És un encàrrec i un regal, i això és el que compta. Ajuda a treballar en bones condicions.

-“Aquest gran sud, inhòspit i moll, boca i ventre de totes les invasions, intractable, calent i mut”. És la percepció de la Sílvia, en Hans i en Dèxter, o la que vas tenir tu durant l’estada al Mas de Bernis? Andreu Subirats ja anunci al pròleg que són trets comuns en les narracions d’enguany…
És una deformació del que vaig sentir. De vegades, escriure és mistificar. Està bé, això. Però recordem que d’allò d’allí tots tres en vam fer literatura, no pas una guia de viatges. Els meus personatges queden aclaparats pel paisatge i pels oriünds. Jo, no. També és veritat que els trets comuns que tan bé assenyala l’Andreu Subirats tenen a veure amb la caricatura que ens vam muntar els tres estadants. I aquí, caricatura vol dir homenatge.


Albert Pijuan, Lucia Pietrelli i Adrià Pujol

-De fet, ets antropòleg. La teva visió de la gent del Delta no podia quedar exclosa en el teu relat… Deformació professional?
Si hagués anat a fer-ne un estudi antropològic, la meva visió n’hauria quedat al marge. L’antropòleg refreda les impressions ordinàries i mira d’inserir-les en algun corrent teòric. En canvi, l’escriptor desfà aquest camí o el fa a la inversa. Allí jo era escriptor. Una altra cosa és l’interès viu que em desperta la gent, i quan aquest interès em ve de gust posar-lo en paper, aleshores sí, tot el meu bagatge es posa al servei de l’objectiu.

-El teu relat es titula ‘L’espècie invasora’. Tres  personatges arriben al Delta per mirar d’exterminar la plaga del cargol poma per un encàrrec del Departament d’Agricultura. Però la definició d’espècie invasora del títol, en aquest cas, va més enllà. Paradoxa de les problemàtiques de comarques: no ens abandoneu però deixeu-nos fer les coses a la nostra manera?
Totalment. De la gent de comarques i de tot arreu. A Barcelona sents discursos semblants, dels ciutadans en relació amb el turisme desbocat. L’espècie invasora és un trop. Sempre hi ha una espècie invasora. I la diguem-ne espècie local es significa per oposició. Malament aniríem, sense espècies invasores, siguin quines siguin. Desapareixeríem.

-És una sensació similar a la que pots tenir tu en ser de l’Empordà amb les problemàtiques de territori?
Sí, sí. Passa que jo no malvisc d’esllomar-me en un arrossar a canvi de quatre rals, del menyspreu de l’administració i de coses com aquestes. A l’Empordà la queixa és més de caire jardinívol. Catalunya vol un Empordà d’herba segada, de flors ornamentals i d’un romànic paella sempre a punt. Mentrestant, la precarietat laboral, les comunicacions i els serveis fan plorar.

-L’escriptor Joan Todó de la Sénia va participar en la primera estada al Mas de Bernis al 2015 i és autor de la ‘Guia sentimental del Delta de l’Ebre’ (Pòrtic Edicions, 2018). Tu vas escriure la ‘Guia Sentimental de l’Empordanet’ (Pòrtic Edicions, 2016) i ara t’has unit a l’experiència del Mas de Bernis. Mateixos projectes amb resultats diversos. Més que el punt de vista, el punt d’origen és el que propicia aquests resultats?
Joan Todó té més por que jo de convertir-se en l’escriptor professional d’una terra concreta. N’ha fugit més, de ser un ‘escriptor de les Terres de l’Ebre’, que jo de ser un ‘escriptor empordanès’. No té res a veure amb ser de la Sénia o de Begur. De fet, ser de no vol dir res. Passa que el made in és llaminer, a l’hora de vendre el peix. Jo sí que crec que tant en Todó com jo estimem la terra i la gent de la terra.

-I com a antropòleg i escriptor, hi ha alguns aspectes a tenir en compte a l’hora d’escriure llibres d’aquest tipus, que intenten mostrar un territori i la seva gent, com també vas fer per exemple a ‘Els barcelonins’ (Llibres de l’Avenç, 2018)?
Veus? A ‘Els Barcelonins’ sí, que hi havia l’objectiu, entre d’altres, de dissecar un lloc i una gent. Però en el cas de ‘La vastitud’, no! Que a tots tres relats hi treguin el nas l’aigua o les planúries o la sordidesa de la solitud no vol pas dir que ens conjuréssim per “retratar” un territori i una gent. Per això m’agrada parlar d’homenatge. El Delta ens va inspirar però no ens va dictar res. Homenatgem per ofici interposat.

-Com a observador, t’hi  pots reconèixer com a part observada en alguns casos?
Sempre. L’escriptor és part observada per l’escriptor. Sempre. Encara que es projecti en el primer, i de moment improbable, habitant de la Lluna.

Judit Monclús , Surtdecasa Terres de l’Ebre (25.02.20)

https://surtdecasa.cat/ebre/llibres/entrevista-adria-pujol-vastitud

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter