Serguei Dovlàtov: avís i bàlsam per als creadors del món lliure a La Directa (19.03.18)

Serguei Dovlàtov: avís i bàlsam per als creadors del món lliure

Un repàs a la vida i l’obra de Serguei Dovlàtov (1941-1990), periodista i escriptor que va retratar amb humor particular l’URSS de la postguerra i les angoixes d’un periodista precari obsessionat per publicar les seves novel·les

Serguei Dovlàtov (1941-1990) va ser un escriptor i periodista soviètic. La seva atzarosa vida, pentinada poc abans del seu final pel reconeixement literari, és la de l’amic que resisteix dempeus. La vella cançó: el treball creatiu i periodístic sota una precarietat i una incertesa que malbaraten present i futur. Sense oblidar els problemes amb l’autoritat governamental. “En un sentit moral, un intent fracassat és molt més noble que un d’exitós. Perquè exclou la remuneració. O una cosa així pensava jo…”.

1. Correspondència Madrid-NYC. Katherine Dovlàtov respon:

Penses que ton pare va ser feliç a l’URSS? “N’estic convençuda. Allà tenia amics i família, i fins i tot un gos. Va conèixer la meva mare, em van tenir a mi… S’estimava Sant Petersburg. Era la seva llar. L’única font d’adversitat, i és ben clar que una de penetrant, va ser que no podia publicar el seu treball. Tenia denegat l’accés als seus lectors, i això per a un escriptor era un destí pitjor que la mort”.

Leningrad, setembre de 1941. Toc-toc! “Qui demana?”. És la Wehrmacht, les forces armades de l’Alemanya nazi. Leningrad, l’antiga i futura Sant Petersburg, es va tancar sobre ella mateixa i així s’inicià un setge que es perllongaria fins a gener de 1944. Gairebé 900 dies de supervivència extrema, foc i destrucció. I molta fam. Ni coloms, ni rates, ni quissos, ni gats. Cap d’ells va veure el final del setge. Més d’un milió de persones tampoc. Canibalisme. Per si el quadre no era prou patètic, l’agost de 1942 van arribar-hi reforços nazis: la División Azul [Nota: Espanya mai no va participar en la II Guerra Mundial].

Entre tant d’horror, un bri d’esperança. El jove matrimoni format per Donat Mechik i Nora Dovlàtova havia aconseguit formar part de l’evacuació prèvia a l’arribada de la Wehrmacht. Ell, director teatral, jueu. Ella, actriu que abandonaria la seva carrera per fer de correctora de textos, armènia. I embarassadíssima: el 3 de setembre Serguei Donàtovitx Dovlàtov, el nostre home, arriba al món. En concret, fa la seva estrena a Ufà, la capital de la República de Baixkíria, on Nora i Donat havien estat reallotjats.

“Ara estic segur que el mal i el bé són arbitraris. La mateixa gent pot mostrar la mateixa habilitat per la virtut com per la maldat. Per això, qualsevol posició moral categòrica em resulta ridícula”

Hi residiran fins al 1954, quan la família retornarà a Leningrad. Dovlàtov creix en un ambient burgès, bohemi i artístic. Tots tres adjectius, però, en una mesura que mira de no ofendre ni la pròpia misèria, ni a ningú. Els darrers anys han estat durs pel decret Zhdànov amb el seu control artístic ideològic. Els pares es divorcien. Seriozha (diminutiu de Serguei) és “un vailet gras i tímid… La pobresa. Tinc la mà trencada en xerrar, explicar coses”. Oralitat.

Mort Stalin, s’inicia un tímid “desgel”. Dovlàtov es guanya les primeres garrofes pencant en una impremta. Practica la boxa. “Cigarretes, vi i converses entre homes. Una incipient inclinació per la plebs”. Es matricula a la Universitat Estatal de Leningrad. La seva animadversió per les ciències exactes el va fer estudiar Llengües Modernes al departament de Finès de la facultat de Filologia. Però dos anys i mig després, n’és expulsat després de suspendre quatre vegades un examen d’alemany.

És en aquest punt que viu un episodi que el marcarà per sempre més: un cop perduda la condició d’estudiant, és reclutat per fer el servei militar com a guàrdia en un camp de presoners a la República de Komi, a Sibèria. Va ser allà on se li despertà la voluntat d’escriure, d’esdevenir escriptor, experiència recollida en la seva obra La zona, que aporta un gir ultra-sartrià: l’infern són els altres, sí, però també nosaltres mateixos. “Ara estic segur que el mal i el bé són arbitraris. La mateixa gent pot mostrar la mateixa habilitat per la virtut com per la maldat. Per això, qualsevol posició moral categòrica em resulta ridícula”. Vigilants? Presoners? Sobre aquesta visió, Dovlàtov construirà la particular mirada humorística, escèptica i humanista, que impregnarà la resta de la seva obra. La resta de la seva obra, val a dir, no publicada mai a l’URSS.

Dovlàtov no era un dissident polític de pedra picada. No era cap anticomunista militant, només volia publicar les seves novel·les. El fanatisme, soviètic o antisoviètic, no hi feia cap diferència.

“Es diu que el periodisme és una activitat nefasta per a un escriptor. Mai no ho vaig notar. En cada cas, funcionen diferents sectors del cervell. Fins i tot la lletra canvia, quan escric per a un periòdic”

Retorna a Leningrad i es matricula a la facultat de Periodisme. El seu cap encara és ple de la vivència com a guàrdia. “Calia treballar. En aquella època tenia la convicció que periodisme i literatura eren parents propers”. Un cop acaba els estudis, amb l’imprescindible carnet de periodista a la butxaca per poder exercir la professió, comença a pencar en diversos butlletins fabrils. “Es diu que el periodisme és una activitat nefasta per a un escriptor. Mai no ho vaig notar. En cada cas, funcionen diferents sectors del cervell. Fins i tot la lletra canvia, quan escric per a un periòdic”. La intelligentsia ha respirat durant una dècada, fins al 1968. Després de la Primavera de Praga i l’arribada dels tancs del Pacte de Varsòvia, la repressió i el control estatal hi tornen amb força.

L’any 1972 el nostre home marxa a treballar a Tallin, Estònia. “Per què em vaig traslladar a Tallin? Per què no a Moscou? Per què no a Kiev, on tinc amistats més influents? No tenia motius raonables. M’havien ofert un seient en un cotxe. Em trobava en un atzucac. Deutes, problemes familiars, una certa desesperació. Vam marxar a l’una. A la butxaca, 27 rubles, el carnet de periodista, un bolígraf. A la bossa de viatge, una muda interior”. La vida a Tallin és més relaxada que a Sant Petersburg. “El temperament d’un estonià mitjà és semblant al d’un jueu mort. Però són més polits, més naturals (no que els jueus, sinó en general)”. Dovlàtov era sensible a l’antisemitisme, ni que fos per part del pare. Assisteix a concerts de jazz, com el que va oferir Oscar Peterson a Tallin, que l’enamoren. El nostre home és un gran ésser humà: prop de dos metres d’alçada. De cabell bru i bigoti, quan no barba tancada, llueix una retirada a l’actor Omar Sharif.

A la ciutat hanseàtica s’hi va estar tres anys, com a reporter en el diari Estònia soviètica. De nou, aquesta experiència vital queda recollida en un llibre. El compromís és un recull de relats on el nostre home narra les aventures d’alguns dels reportatges en els quals hi va treballar. Verbigràcia: la vaca que havia produït més llet en un any; el funeral del director de la televisió pública; el naixement d’un nadó qualsevol (un d’etíop no, coses de la versió oficial) que feia arribar Tallin als 400.000 habitants.

2. Correspondència Madrid-NYC. Katherine Dovlàtov respon:

Quin dels llibres del teu pare és el teu favorit?Zapovednik (El parc en la traducció catalana, una mena de parc-museu dedicat a la memòria del poeta Aleksandr Puixkin, on Dovlàtov hi va pencar de guia alguns estius) és probablement el meu llibre favorit. Sota el meu parer, és el més personal. La relació dels meus pares, l’enorme pes de la immigració, i la lluita del protagonista pel seu art”.

La veu de Dovlàtov és poc més que un xiuxiueig inaudible, gairebé muda. Sense lliçons morals, transcrivint els diàlegs sense filigranes, el seu relat emmiralla l’absurd on el món periodístic s’hi veu abocat massa sovint. Heus aquí l’autèntic efecte humorístic. Un fet que només esdevenia en la vella i atrotinada URSS? Caldria demanar a periodistes actuals del “món lliure” com els prova el clickbait, les trinxeres de les xarxes socials o els viratges editorials dels amos que els paguen el sou.

“Un escriptor no pot abandonar el seu ofici. Això conduiria inevitablement a un deteriorament de la seva personalitat”

Dovlàtov, cal no oblidar-ho, és un reporter que respon al clixé més trillat: un periodista amb problemes econòmics, amic de males companyies, que escriu novel·les i vol publicar-les. En aquest punt de la seva vida, s’ha acostumat a rebre les negatives d’editorials per publicar els seus contes i relats. Més d’un centener de cartes. S’estalvia la lectura: directament, cerca el paràgraf final, les diferents fórmules, esquerpes o cordials, on s’hi resumeix la resposta negativa. El seu nom forma part de la llista negra. Tot plegat, el consumeix poc a poc. A banda del vodka, no hi troba més alternativa: “un escriptor no pot abandonar el seu ofici. Això conduiria inevitablement a un deteriorament de la seva personalitat”.

1a Matrioixca literària (d’esquitllada): Dovlàtov va ser el Bukowski de l’altra banda del teló d’acer? Tot i elements comuns (la lluita per publicar l’obra pròpia, l’afecció per la beguda, l’edificant victòria moral del perdedor…), val a dir que Dovlàtov mai no va fer gala de ser un complet misògin imbècil. “A la meva dona, que tenia raó” es llegeix a la dedicatòria de La reserva. Sabia de què parlava. Lena, la mare de Katherine i protagonista discreta de la seva obra, li fa aquest retret: “La teva perpetua borratxera, la teva… Ni tan sols tinc ganes d’esmentar-ho… No es pot ser artista vivint a expenses d’una altra persona. És infame! Parles tan sovint de la noblesa! I ets un home fred, cruel, murri…”.

“Les meves coses esteses sobre la taula de la cuina. Allò era tot el que havia acumulat en trenta-sis anys. Durant tota la meva vida en la meva pàtria. Vaig pensar: i de veritat, això és tot? I em vaig respondre: sí, ho és”

En tornar d’Estònia, Dovlàtov publica els seus relats de samizdat (l’edició clandestina al bloc soviètic). És a dir, d’amagatotis, clandestinament. Una contrabandista francesa aconsegueix treure en un microfilm, per la frontera soviètica, el llibre The invisible book, que en el futur seria part d’Ofici. A Occident, Dovlàtov guanya renom. Publica els seus relats en diverses revistes. Aquesta popularitat, però, fa que les autoritats de l’URSS l’obliguin a retornar el carnet de periodista. Sense ell, és impossible exercir la professió. El vodka ja no és l’única sortida. Toca fer La maleta i guillar. L’any 1978 Dovlàtov emigra, amb escala a Viena, cap als Estats Units, on la dona i filla han marxat abans. “Les meves coses esteses sobre la taula de la cuina. Allò era tot el que havia acumulat en trenta-sis anys. Durant tota la meva vida en la meva pàtria. Vaig pensar: i de veritat, això és tot? I em vaig respondre: sí, ho és”.

3. Correspondència Madrid-NYC. Katherine Dovlàtov respon:

No creus que el teu pare hauria escrit llibres ben divertits sobre els Estats Units de Donald Trump? “No m’agrada aventurar suposicions sobre què hagués dit o fet algú que ja no es troba amb nosaltres”. Gràcies, Katherine.

Ben probablement, Kurt Vonnegut sí que hi hauria estat d’acord. L’escriptor d’Indianàpolis, mort el 2007, li va dedicar aquestes paraules de benvinguda als Estats Units: “La teva veu és profundament autèntica i universal. Som afortunats de tenir-te amb nosaltres. Tens grans dons per oferir a aquest país boig”. La trobada: una fotografia distesa de tots dos escriptors, asseguts en el sofà de cal Vonnegut. Una altra més adient per a la història, dempeus, fitant la càmera.

2a matrioixca literària (d’esquitllada): Semblances. Vonnegut va assolir fama pel seu llibre Escorxador 5, una novel·la amb elements de ciència-ficció sobre la seva experiència com a presoner dels nazis a Dresden mentre els aliats bomb-bomb-bombardejaven fins a esmicolar-ne els fonaments. Però també és de la seva factura la joia Esmorzar de campions, on quedarà per sempre més la seva decisió: “Escriuria sobre la vida. Totes les persones serien igual d’importants que les altres. I tots els fets tindrien la mateixa transcendència. No deixaria res de banda. Que els altres posessin ordre al caos. Jo m’encarregaria de posar caos a l’ordre, cosa que crec que he aconseguit”.

Del país dels soviets al país de les oportunitats. Dovlàtov publica els seus relats al The New Yorker. Fita. També publica la seva obra novel·lística en diverses editorials. Una altra fita. Però malgrat tot, la necessitat de treballar no s’esvaeix. “Els meus amics i jo pertanyem a l’exili artístic. Som gent amb inclinacions creatives: escriptors, artistes, redactors, crítics d’art, periodistes. Vam marxar [de l’URSS] buscant llibertat de creació”. Error de càlcul: per fer diners, enceten l’aventura periodística de The New American, un diari escrit en rus adreçat a la immigració als EUA. El diari no és cap cooperativa: els socis capitalistes són Arthur Abba Goldberg, promotor immobiliari, i David Daskal, propietari d’una companyia de transports de mercaderies. El primer va acabar impulsant teràpies per curar l’homosexualitat i condemnat per frau massiu, i el segon va exigir que The New American tractés exclusivament temes jueus.

“Ens fotíem dels rusòfobs i dels antisemites. Dels falsos profetes i els màrtirs de pega. De la pomposa estupidesa i de la hipocresia viperina. Dels ateus militants i dels religiosos histèrics. I més important: de nosaltres mateixos!”

“En un any s’hi havia sumat un important grup de col·laboradors. Era gent molt diversa, en general molt simpàtica i amb talent. Se’ls hi pagava una misèria.” Sorprenentment o no, torna a trobar-hi problemes semblants als ja viscuts a l’URSS. Això sí, canviant el control estatal pel de la inversió privada. Però l’esperit de resistència continua indemne. “Ens permetíem les bromes, la ironia. I, pitjor encara, la rialla. Ens fotíem dels rusòfobs i dels antisemites. Dels falsos profetes i els màrtirs de pega. De la pomposa estupidesa i de la hipocresia viperina. Dels ateus militants i dels religiosos histèrics. I més important encara, parin atenció: de nosaltres mateixos!”. Els acusen de feixistes, d’agents de la KGB, de comunistes, de sionistes.

Deu dies abans de celebrar el seu 49è aniversari, el 24 d’agost de 1990 Serguei Dovlàtov mor en una ambulància a causa d’una insuficiència cardíaca. Les seves despulles descansen al cementiri jueu Mount Hebron de Nova York.

4. Correspondència Madrid-NYC. Katherine Dovlàtov respon:

Com recordes el teu pare? “Com la majoria de les persones, penso que el meu pare tenia moltes vessants. Tenia un fantàstic sentit de l’humor i una gran facilitat amb les paraules. Era extremadament educat, fins i tot amb els meus amics quan érem canalla. Era robust, organitzat, metòdic, exigent, reflexiu, insistent, temperamental, obert. Acostumava a dir que la disciplina és una de les principals virtuts i necessitats, si es vol aconseguir res a la vida”.

Jordi Navarro

  • nota de La Breu, en català hem publicat els següents títols de Dovlàtov en traducció de Miquel Cabal: LA ZONA, LA MALETA, EL COMPROMÍS, ELS NOSTRES, LA FILIAL, EL PARC.
  • i el proper maig publicarem L’OFICI

https://directa.cat/actualitat/serguei-dovlatov-avis-balsam-als-creadors-del-mon-lliure

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter