Serguei Dovlàtov, entrevista amb el seu traductor al català Miquel Cabal a Bibarnabloc.cat (16.07.19)

Hi ha molts autors que m’agraden, però no gaires amb qui aniria a fer una cervesa i parlar de la vida. Si ell no fos mort, i això de quedar fos possible, un dels pocs escollits seria en Serguei Dovlàtov (Ufà, Rússia, 1941 – Nova York, 1990), tot i que em temo que ell demanaria unes rondes de vodka i acabaríem abraçats i cantant pel carrer l’equivalent rus d’El vino que tiene Asunción.

Dovlàtov em va caure bé des del primer moment que vaig obrir un llibre seu. Hi vaig connectar de seguida, no cal haver viscut a l’URSS dels anys 60 i 70, que ell descriu de manera tant precisa com hilarant, per empatitzar amb les coses de què parla: els seus embolics amb les dones, la seva dificultat en compaginar família, feina i amics, les seves frustracions professionals o els seus problemes amb l’autoritat. Encara que l’època i el país que retrata ens queden molt lluny, tan física com cronològicament, moltes de les seves experiències són universals. Com universal és l’actitud de prendre-s’ho tot a riure. Per a Dovlàtov l’ús de l’absurd i l’humor negre era una manera molt efectiva de superar les experiències traumàtiques, i escriure llibres humorístics durant l’era Khrusxov, després de les purgues de Stalin, era quelcom essencial per a no perdre el seny. Seguir llegint-lo avui en dia també ho hauria de ser per a la nostra pròpia salut mental col·lectiva.

M’hauria agradat poder entrevistar a Serguei Dovlàtov però no tenia cap mèdium a mà, així que vaig decidir entrevistar a en Miquel Cabal (Barcelona, 1977), llicenciat en filologia eslava i traductor de tots els llibres de Dovlàtov al català per tal que ens expliqués més coses sobre ell.

Primer de tot et volia preguntar quan i com vas descobrir en Dovlàtov? Què és el que et va atreure d’ell? 

Vaig descobrir Dovlàtov al darrer any de Filologia Eslava. Era un autor de qui Ricard San Vicente [professor, assagista i traductor de Literatura Russa] parlava molt bé i que, a més a més, havia traduït ell al castellà. Em sembla que en aquella època el que més em va atraure de Dovlàtov va ser l’humor àcid i mordaç. De fet, diria que de primeres deu ser el factor que contribueix més ràpidament a captar-ne nous lectors.
El meu llibre favorit de Dovlàtov segurament sigui El Parc. Quin és el teu favorit d’ell i per què?

Ara no és per captar la benevolència de l’entrevistador, però molt em temo que també és el El parc. Aviam, em costa molt triar-ne un de sol i a tots hi trobo coses bones i elements a destacar per damunt dels altres, però sí que és cert que aquest llibre en concret em sembla una síntesi esplèndida de Dovlàtov: qui és, què diu i com ho diu. Potser no és la millor obra per enfilar l’autor, això és veritat, però sens dubte és una obra que ens dóna claus per entendre una bona part del que explica en els altres llibres. A banda que aborda un dels fets que més el va marcar com a persona i com a escriptor: el gran trasbals que li va suposar acceptar que havia de marxar de l’URSS.
Gràcies al diari digital de cultura Núvol ja sabem quina és la història darrera l’edició de tots els seus llibres per part de LaBreu. Alguna cosa em diu, però, que tu no et vas limitar a ser només el traductor. Quin paper has jugat tu en la descoberta de Dovlàtov per part dels lectors catalans?

La veritat és que l’impuls inicial va ser de l’editorial i d’en Miquel Adam, que en aquell moment formava part de LaBreu i que tenia una dèria irrefrenable per Dovlàtov. Ara bé, amb el temps hem desenvolupat una dinàmica que m’ha situat en un paper de consultor, si ho vols dir així. Opino sobre la idoneïtat d’una obra abans o després d’una altra, de la possibilitat de fer reculls fins ara inèdits enlloc del món, etc. Entre això i la quantitat considerable de presentacions de l’autor que fem amb els companys de LaBreu en llibreries i biblioteques d’arreu de Catalunya, podríem dir que he acabat sent traductor i divulgador de Dovlàtov en llengua catalana.

Es fa difícil d’explicar que un autor rus com Dovlàtov hagi venut sis mil llibres en llengua catalana, un volum força important. De fet, quan explico el cas a Rússia no s’ho acaben de creure, ens prenen per bojos

Per què creus que es parla d’una “troballa editorial”? Què creus que ha atret als lectors catalans de Dovlàtov?

Això és una pregunta que et respondrien millor els editors i els crítics, em sembla. Jo diria que s’ha donat un cúmul de circumstàncies que han propiciat l’èxit de l’autor. Un èxit relatiu, petit, sempre modestíssim, és clar, com no pot ser d’altra manera en la literatura en català. Però un èxit, al capdavall. Perquè es fa difícil d’explicar que un autor rus com Dovlàtov hagi venut sis mil llibres en llengua catalana, un volum força important. De fet, quan explico el cas a Rússia no s’ho acaben de creure, ens prenen per bojos. Com et deia, sospito que les circumstàncies de l’exitet de Dovlàtov tenen a veure amb factors diversos. El primer és el fet que LaBreu iniciés la publicació de ficció traduïda amb La zona, de Dovlàtov, quan ja era una editorial coneguda per la feinada que havia fet en l’àmbit poètic. El segon és la militància del tàndem entre l’editorial i jo mateix. La tenacitat, la perseverança i la seguretat que això era un projecte que valia la pena tirar endavant. I el tercer i més important de tots és, sens dubte, la meravellosa prosa de l’autor, que és capaç de seduir-nos amb aquesta inconfusible barreja d’humor, mala llet, absurd i quotidianitat.
Com va ser traduir-lo? És el seu rus tan “intraduïble” com deia el mateix Dovlàtov? Alguna anècdota curiosa o cosa que et costés més de traduir?

Tot sovint els autors es tenen a ells mateixos per intraduïbles. Com si això els conferís una autoritat literària especial en la seva llengua i el seu àmbit literari. El cas és que Dovlàtov va reflexionar molt sobre la possibilitat i la factibilitat que li traduïssin relats a l’anglès. En moltes cartes al·ludeix a aquesta inquietud i, de fet, a L’ofici en parla obertament. Explica per què li sembla que no és possible traslladar la seva prosa a una altra llengua. A l’anglès, en aquest cas. Però també explica la sorpresa que té en trobar una traductora capaç de fer exactament això i de fer-ho, a més a més, esplèndidament bé. Diu que un amic li havia deixat anar que el seu èxit més gran com a escriptor era haver trobat una bona traductora a l’anglès. I no dubto que sigui cert. Sense la projecció internacional que donen les traduccions a l’anglès, potser ara no estaríem parlant d’ell. Ni aquí ni enlloc, em temo. Potser a Rússia no en parlarien tant, tampoc. Sí que hi ha elements d’aparença intraduïble, però justament la feina dels traductors és vehicular tots aquests elements i que acabin traspuant d’una manera o altra en el text final. En el cas de La zona, per exemple, vaig trobar-me amb l’obstacle del vocabulari de presons i de la delinqüència. Una llengua paral·lela que sembla rus però que resulta del tot incomprensible a la immensa majoria de parlants i lectors de rus. En aquell moment, a Internet encara no hi havia diccionaris d’aquest argot. O sigui que a l’hora de lliurar el text en tenia una bona part marcada amb vermell. A última hora vaig descobrir un fòrum (que és una cosa que existia a la Internet dels vells com nosaltres) on antics presidiaris russos discutien temes de caràcter lingüístic. Em van ajudar enormement a aclarir alguns termes que no havia estat capaç d’interpretar.

Dovlàtov diu a El parc que no vol marxar de l’URSS perquè li fa por haver de parlar en una llengua que no sigui el rus. I ho diu justament perquè, segons ell, quan parlem en una llengua que no és la nostra primera llengua «perdem el vuitanta per cent de la nostra personalitat. Perdem la capacitat de fer broma, d’ironitzar»

Dovlàtov és del pocs autors que em fa riure de veritat. No només dels russos, en general. Em fa pixar de riure. Suposo que, tenint en compte que no sé rus, tu en tens bastant de mèrit. Et feia riure a tu també mentre el traduïes? Com es fa per traduir del rus i que segueixi fent riure?

Em pixo de riure quan el llegeixo i, sobretot, quan el tradueixo. Quan detecto un d’aquests passatges que veus que t’acabarà fent petar de riure, l’abordo amb una atenció i una tensió especials. No cal dir que llegeixo en veu alta tot el que escric i que comprovo més d’una vegada si el ritme, la cadència, la fonètica i el vocabulari escollits acaben tenint l’efecte buscat. És difícil, però és apassionant. L’humor és difícil. Dovlàtov diu a El parc que no vol marxar de l’URSS perquè li fa por haver de parlar en una llengua que no sigui el rus. I ho diu justament perquè, segons ell, quan parlem en una llengua que no és la nostra primera llengua «perdem el vuitanta per cent de la nostra personalitat. Perdem la capacitat de fer broma, d’ironitzar». Ell amb prou feines va aprendre un anglès rudimentari, als Estats Units. I va continuar escrivint en rus, cosa que li va permetre mantenir la capacitat de fer broma i d’ironitzar. Potser l’única condició perquè un traductor pugui traslladar l’humor de l’obra original és que tingui ell mateix sentit de l’humor. Un sentit de l’humor que, en el meu cas, és força proper al de Dovlàtov.
A mi, després de llegir a Dovlàtov em costa molt entendre com encara hi ha nostàlgics de la Unió Soviètica. Vull dir que fins i tot deixant de banda totes les atrocitats, purgues i holodomors passats, el que quedava tampoc hi havia per on agafar-ho. És tot tan absurd i patètic i opressiu que costa molt imaginar com algú pot trobar-ho a faltar, fins i tot sabent dels horrors i injustícies que es deriven del capitalisme, sistema que impera a Rússia actualment. Crec que l’única postura possible és riure-se’n de tot, com feia en Dovlàtov. Què en penses tu, que coneixes tan bé Rússia? Què creus que pensaria en Dovlàtov de la Rússia d’avui en dia?

La nostàlgia és una malaltia que s’apodera de la immensa majoria dels éssers humans quan envelleixen. Comptat i debatut, però, no és que el passat fos millor, és que érem joves. De nostàlgics, n’hi ha de totes les cordes. Fins i tot hi ha persones que senten nostàlgia de coses que no han viscut. És una contradicció en els termes, és clar, però hi ha gent per a tot. Espanya està plena de nostàlgics del franquisme que van néixer després de 1975. No són nostàlgics de res, són fatxes i prou, però ho dissimulen amb aquest vernís romàntic de la nostàlgia. A Rússia passa una mica el mateix, amb alguns joves. Ara bé, encara hi ha un bon gruix de la població que sí que va viure i, en molts casos, patir el règim soviètic. Alguns d’aquests, sobretot les generacions més grans i les persones que havien tingut posicions socials altes i intermèdies a l’URSS, senten nostàlgia de l’aparent estabilitat de la Unió Soviètica. Una estabilitat que identifiquen amb qualsevol autoritat forta i de la qual, per tant, entenen que Putin és el garant. Si Dovlàtov hagués escrit a la Rússia dels anys 2000, probablement hauria retratat l’absurditat i la fragilitat de la societat russa d’una manera força semblant a la imatge que la seva obra transmet de la societat soviètica. Si hagués escrit a la Rússia dels anys 2010, em temo que l’ombra allargada de Putin, el procés obert de stalinwashing i la plutocràcia assilvestrada del moment l’haurien empès a fer una fotografia de la realitat d’una manera un xic més grotesca.
Als seus llibres queda bastant clar que ell no era un dissident polític per vocació sinó perquè senzillament la seva visió de la vida contrastava fortament amb l’status quo soviètic. Quina imatge en tenen els russos d’avui en dia sobre ell?

Dovlàtov és un escriptor molt respectat pels lectors russos. Com a cronista de les capes invisibles de la societat soviètica s’ha guanyat un lloc a pols en les llibreries de tot el país. És un autor de qui se citen frases senceres, fragments llargs, rèpliques de converses, etc. L’estil aforístic de Dovlàtov hi ajuda molt, és clar. Ara, no sé si la prèdica que l’autor va tenir entre aquells que llegien molt entre 1990 i 2005 és la mateixa que té entre els que llegeixen des de llavors fins ara. Això ho hauré d’investigar…

Dovlàtov és el cronista de les capes invisibles de la societat soviètica. La literatura concentracionària generalment posa el focus en els fets més execrables i en els personatges més rellevants d’un moment concret. Dovlàtov opta per retratar la quotidianitat d’un camp de presos comuns i per oferir-nos la panoràmica d’un seguit de personatges un punt estereotipats que podien repetir-se en tots els camps de presos comuns de la Unió Soviètica.

Ara et faré una pregunta una mica Ana Rosa Quintana. A mi el fet que a La Zona Dovlàtov no entri en gaires detalls sanguinaris o monstruosos de la vida als camps per decisió pròpia, perquè deia que de Soljenitsin ja n’hi havia un, em crea una curiosa dicotomia: per una part ho agraeixo i ho trobo una postura admirable i per l’altra em fa voler saber-ne més. Què en penses tu? No et pica una mica la curiositat?

Quan Dovlàtov teatralitza tota aquesta postura i fa servir Soljenitsin per treure’s la responsabilitat de sobre, en definitiva el que fa és exposar el seu plantejament estètic. Un plantejament que, en general, aplica al gruix de la seva obra. Com deia abans, Dovlàtov és el cronista de les capes invisibles de la societat soviètica. La literatura concentracionària generalment posa el focus en els fets més execrables i en els personatges més rellevants d’un moment concret. Dovlàtov opta per retratar la quotidianitat d’un camp de presos comuns (que és on li va tocar fer el servei militar) i per oferir-nos la panoràmica d’un seguit de personatges un punt estereotipats que podien repetir-se en tots els camps de presos comuns de la Unió Soviètica. Ara, si una curiositat malsana t’empeny a explorar els horrors dels camps de presoners soviètics, corre a la biblioteca i comença a llegir els Relats de Kolimà, de Varlam Xalàmov. I ànims.

Seguint amb el tema de la pregunta anterior: al contrari que amb en Soljenitsin, que deixant de banda el que pogués arribar a patir, cau i queia bastant malament, amb en Dovlàtov l’efecte és el contrari: llegir-lo és com escoltar a un amic rus especialment inspirat explicar-te els seus petits drames quotidians amb un característic humor negre que et fa empatitzar totalment amb ell. Creus que això ho fa la seva característica manera d’expressar-se, molt propera a l’oralitat, o creus que hi ha alguna cosa més?

Doncs diria que tot plegat hi ajuda. La manca de victimisme i el retrat de la quotidianitat, la naturalitat de l’antiheroi i la versemblança de les experiències, l’estil concret, el rebuig frontal a l’ampul·lositat, l’artificiositat, l’excés, etc. Tot això són elements que converteixen obra i autor en referents que podem sentir com a pròxims, gairebé com a propis.
Personalment penso que Dovlàtov té una veu semblant a la de Vonnegut però sense marcians (o hauria de dir tralfamadorians?): l’humor negre, una certa manera d’expressar reflexions intel·ligents i idees elevades a través de llenguatge molt senzill i planer, una espècie de rebuig a semblar massa transcendent, com deies tu mateix a l’entrevista de Nuvol, o pedant o no se sap molt bé el què. Què creus que va atraure tant a Vonnegut de Dovlàtov com per tirar-li tantes floretes? Concretament va dir: “La teva veu és profundament autèntica i universal. Tenim sort de tenir-te amb nosaltres. Tens grans dons per oferir a aquest boig país”.

En aquesta mateixa carta que cites, Vonnegut recrimina amb sorna a Dovlàtov que un immigrant com ell hagi aconseguit publicar al New Yorker abans que un escriptor nord-americà com Déu mana. Després, ja més seriosament, el felicita per això mateix. Li diu que les publicacions del New Yorker habitualment fan referència a les alegries i les tristeses de la classe mitjana-alta. Que el seu relat és el primer que parla d’una gent que no són els lectors de la revista. Entenc que Vonnegut valora de Dovlàtov això mateix que en valorem nosaltres. A banda de veure-hi un torracollons capaç de fotre’s una mica de tot, cosa que també el devia seduir força, sospito.

El catàleg de Dovlàtov en català presenta dues particularitats: en primer lloc, aviat igualarà l’italià i, d’aquesta manera, passarà a ocupar el primer lloc mundial ex aequo en nombre de títols traduïts. En segon lloc, és l’únic que no té el nom de l’autor ben escrit. De fet, trobo que fa força per a ell

Tema polèmic: la transcripció del nom en anglès (Sergei Dovlatov) en comptes d’en català (Serguei Dovlàtov) a la portada de les edicions en català. Quin és el motiu? Suposo que has tingut contactes amb la Katherine, la filla de Dovlàtov, la qual va traduir El Parc a l’anglès. No la veu poder convèncer?

Els drets de Dovlàtov els ostenta la seva vídua, l’Elena Dovlatova. No hi poso l’accent perquè, si l’entrevista caigués mai a les seves mans, encara tindríem problemes. En el moment de publicar La Zona, l’editorial va enviar-li la prova de coberta, com era preceptiu segons el contracte de drets que havien signat les dues parts. Va respondre que la foto molt bé, però que si us plau, escrivíssim el nom del seu marit a l’anglesa. Amb l’ajuda d’en Ricard San Vicente, que en algun moment havia estat en contacte amb ella i el seu cercle, vam intentar convèncer-la que la mesura no tenia ni cap ni peus, que el nom del seu marit apareixia sempre transcrit a la llengua de destí. Vam aportar imatges de cobertes en italià, castellà, alemany, neerlandès, francès, etc. Però la Dovlàtova no va cedir. Així, doncs, el catàleg de Dovlàtov en català presenta dues particularitats: en primer lloc, aviat igualarà l’italià i, d’aquesta manera, passarà a ocupar el primer lloc mundial ex aequo en nombre de títols traduïts. En segon lloc, és l’únic que no té el nom de l’autor ben escrit. De fet, trobo que fa força per a ell.
Has vist la pel·lícula homònima sobre Dovlàtov de l’any passat dirigida per Aleksei German? Què et va semblar? 

Em sap molt de greu, però encara no l’he vista. Tinc una mena de maledicció, amb això. Primer, la van fer una setmana al cinema i no ho vaig ni saber. Segon, en un vol cap a Moscou vaig descobrir que Aeroflot l’oferia al catàleg de pel·lícules, però que havies de tenir una aplicació instal·lada que, òbviament, no tenia. Tercer, l’han tornada a fer al Zumzeig, amb la mala llet que totes les sessions de projecció m’han coincidit amb compromisos laborals o familiars inexcusables. Volia evitar de totes totes veure-la a la tele de casa o a l’ordinador, però molt em temo que no em quedarà més remei.
A L’ofici en Dovlàtov està bastant obsessionat amb els joves negres amb radiocassets gegants. Què creus que en pensaria Dovlàtov dels xavals d’avui en dia amb altaveus bluetooth?

Doncs em sembla que li farien tanta gràcia o més que els negres de Nova York dels anys vuitanta que, de fet, i anticipant la pregunta que em faràs a continuació, a L’estrangera també hi surten força. Em fa l’efecte que qualsevol element de distorsió de la quotidianitat, qualsevol pinzellada de color en la monotonia grisa, era susceptible de captivar Dovlàtov. En aquest sentit, segur que n’hauria tret un bon profit literari.
Què ens pots avançar de L’estrangera, l’últim llibre de Dovlàtov que acabes de traduir i que publicarà pròximament LaBreu Editors, com tots els altres?  

Com La filial i El parc, L’estrangera torna a ser una novel·la curta, més que no pas un recull de relats. Explota la comunitat russa de Forest Hills un altre cop. Però l’aborda des d’un altre prisma: la irrupció d’un llatinoamericà en la comunitat i el desgavell que hi suposa. Potser és una obra més pausada que les anteriors, però conté uns quants moments delirants i unes converses magistrals que la fan tan Dovlàtov com totes les altres. A tu segur que t’agradarà!

Uri Amat, Bibarnabloc.cat

http://bibarnabloc.cat/2019/07/16/serguei-dovlatov-entrevista-amb-el-seu-traductor-al-catala-miquel-cabal/