“Si les gàbies deixessin de ser gàbies…” Roger Costa-Pau parla de «Conill de gàbia», d’Anna Ballbona, a El Punt Avui

Observada des de la distància d’uns anys llargs des de l’aparició del seu primer llibre –La mare que et renyava era un robot (2009)–, la projecció poètica d’Anna Ballbona (Montmeló, 1980) ha fet un pas endavant important. En molts aspectes: per l’hàlit i les respiracions, per la construcció mateixa dels poemes i del llibre en conjunt i per la temperatura alta d’una veu ja situada en el camí volgut. Doncs sí: les composicions que conformen Conill de gàbia són petits –o no tan petits– dards que es van projectant de manera sempre diferent contra aquesta carcassa dura de pelar que pot arribar a ser la vida pròpia. Amb revelacions i confusions; amb llum, imaginaris i foscúries. Amb totes les aproximacions a unes possibles certeses i, sobretot, amb tots els dubtes a les mans. Posem-hi la mostra d’aquest poema titulat “Versos de Larkin” i que és el penúltim del volum: “Dringa la por quan poses el teu primer peu, / com qui tasta la temperatura de l’aigua, / en el passadís del divendres, i t’assetja / còrpora armada, una primera idea / de finitud: s’ha acabat pensar-se invencible. / Esmorteeixes com pots aquest dringar amb d’altres.”… En efecte, cadascú deu saber si vol o no vol preguntar-se quines són les parts de la persona, o del cos, o del seu fur intern que té engabiades. L’intern conviu amb l’extern, per més que ho volguéssim evitar, i també tots sabem que aquest cadascú singular que som és l’agent més directe i més apte per dibuixar els perfils d’unes actituds que no deixen de ser intransferibles. La mirada que tenim sobre el món i sobre les coses és multiforme i canviant. I ho és perquè, en realitat, aquesta mirada feta de mirades és una construcció constant en la mesura que es cultiva i s’alimenta. Afegim-hi que la literatura, l’art i la cultura en general són la matèria primera de la construcció humana, i no cal dir que la poesia té en aquest territori un paper de primer ordre.

Despullar-se amb parsimònia, lentament, per no perdre’s el menor detall en la comesa és el primer pas per al sanejament. Això passa en la secció segona del volum, titulada Vigília. Aquí s’ha desplegat un mirall, el mirall en què progressen les dues parts següents: Cambra de disseccions i Excuses i fraus. Hi apareixen aquests dards o sagetes que ataquen o abrusen l’objectiu; de vegades més contundents, altres cops més indirectes. Són més abruptes o més suavitzants en funció del que perceben els ulls o del que palpen les mans: “Tu vés assajant amb les màscares, / fes de dèspota o d’asceta, / arnès, closca de tradicions / o esteta de la cosa escèptica. / Vés prenent mides i distàncies / com si el foc mai t’encalcés / o mai t’haguessis d’enfangar. […].” No pas en va, el llibre es tanca amb unes explosions engrunades que es despleguen “en acrobàcia fins a la cova per coronar el cim”.

(El Punt Avui, suplement de Cultura, 8-11-2012)

Categoria: Alabatre, Diaris, Premsa  |  Etiquetes:

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter