SÍMBOL 47 d’Anna Gual ressenyat per Jordi Valls a ForumGrama (28.09.15)

“Símbol 47”, el nou poemari de l’Anna Gual / Jordi Valls

Símbol47 gran

 

 

 

 

 

 

 

“Símbol 47” d’Anna Gual s’obre amb set cites de set poetes compromesos en l’avetura d’ entendre la poesia com una via de coneixement. La llista dels citats és: J.V. Foix, Sylvia Plath, Saint-John Perse, André Breton, Jose Ángel Valente, Jaume Pont i Màrius Sampere, els set autors tenen en comú la tendència al rupturisme formal i això ens porta, com a lectors, al davant del primer poema del llibre “Lector a la gruta” uns versos que serveixen d’advertiment sobre la comunicació entre poeta i lector es gairebé impossible “Vaig néixer cova. /Encara no m’heu entés.” Però aquest punt de partida no significa resignació, és un voler crear canals de connexió reals “Intento explicar-me millor/ però l’animal de l’endins mana.” Una de les possibilitats explorades mostra una genuïna capacitat de sorpresa, Gual, no vol repetir la fòrmul·la del poemari anterior “L’ésser solar” vol contribuir amb cops d’efecte novedosos, experiments llampants. Un bon exemple el trobem al poema “L’embut” que comença així “La dona de l’home/ de la filla de l’amant li prenia/ el pols, li feia de malla.” I versos més avall encara abisma el lector “Respira el vertigen de la daga afilada.” Per mostrar el naixement d’un nou jo creat per afirmar-se “Com si de la carn/ en sortís una branca, jo et beneixo a tu,/ fill nonat, arbre subterrani.”

Hi ha un cert conflicte entre la creació i l’autoria, Gual busca respostes als interrogants estètics, vol inaugurar una nova manera de plantejar la creació, al poema “Cordills” deixa escrit “La tinta que regalima els contorns,/ és de marbre o és l’abisme?” No és el moment encara d’obtenir els aclariments, i no sap l’autora si això passarà, perquè Gual comprèn que descriu un dinamisme que s’enfuig “Seguiré esperant que el poema respongui,/ tot i que sé que el poema no respon mai.”

La matèria de la poesia és carn fungible, Ag 47, el símbol de la Plata, i alhora, Anna Gual; símbol i ésser d’un element que s’amotlla als canvis de la natura, és des d’aquest angle que Gual se sorpren per l’evidència de dos matèries interactuant en el poema “Terme municipal d’Escorça” on deixa escrit “Les hores s’oxiden quan les carns es toquen.” i encara, al vers següent “Són tan fràgils/ que espanta.” Gual pren consciència que no hi ha res que sigui durador. Al poema “Maldestres” fa servir un exemple microscòpic “A les parets de les cèl·lules s’hi enganxa/ l’etern./ Però no hi entra.” Aquest és el límit, el límit de la permutabilitat, de la comunicació, Gual ens mostra que hi ha preguntes intangibles com fantasmes. I què busca la poesia en el fons? Trobar-se cara a cara a l’abisme d’allò inexplicable. Al poema “Sota la cascada” Gual es descarna “M’hi deixaré la pell/ i em vetllaran les vísceres.” En el poema “Bromera” anticipa possibilitats imaginades per una “Habitant de dos estats invisibles.” en conseqüència la proposta “Reencarnar-me/ en la filla fantasma/ del jo anterior/ i inundar un abdomen/ per obligar-me a renéixer.”

Els poemes de Gual de vegades esbossen, de vegades afirmen amb contundència, com un atac defensa inconclús. A mi particularment m’atrau quan dibuixa teories agosarades. Al poema “Transfusió” mostra una definició de l’escriptura assumida per l’autora “L’escriptura com a construcció del buit.” I ho remata a continuació “Com el cingle que m’escriu/ mentre em precipito.” Gual fa del cos una apropiació per transformar-lo en matèria poètica. A “La carn de la frontera” va més enllà en aquesta intuïció “Parlo, en definitiva,/ del do de fer créixer poemes/ amb els sucs corporals.” I ens ve a la ment sense fer grans esforços la imatge d’un cos en procés de putrefacció, nodrint la idea, el poema. La poesia de Gual és altament sensorial, inconformista i corpòria.

Al poema “Tridimensional” arrenca “Vaig voler tocar una alga/ per saber-ne la textura/ i és més humana del que em pensava.” L’autora tanca el llibre amb un breu poema síntesi que conclou “Símbol 47”, el poema titulat “Blat i ordi” fa així “Reconstrueix el que es trenca./ Fes néixer el que demana ser.”

Recordo haver llegit anys enrere, un dels episodis del còmic “Els quatre fantàstics” seria llarg d’explicar el com, però els superherois havien accedit a una dimensió desconeguda, la que conformava l’antimatèria. Allà, en aquell negatiu de la realitat es troben a ells mateixos, però no poden establir contacte perquè suposaria un desastre còsmic per a l’univers, Anna Gual, fa la feina de “Els quatre fantàstics” amb la mateixa delicadesa, perquè un pas en fals, faria saltar pels aires la poesia i l’antipoesia que és la matèria que sempre ens ha ofert la font de Castàlia a un costat i l’altre del mirall.

Jordi Valls, ForumGrama 28.09.15

http://forumgrama.cat/simbol47-annagual-perjordivalls/

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter