Simona Škrabec glossa la figura del poeta Tomaz Šalamun en ocasió de la publicació de “Balada per a Metka Kraševec” Núvol (20.09.16)

Tomaž Šalamun (1941-2014) mai ha escrit ni una línia de prosa, no ha volgut explicar la seva poètica de cap altra manera que obrint la forma poètica perquè pogués contenir la totalitat de l’experiència. La poesia per a ell és l’espai de màxima llibertat d’experimentació i de coratge. La manera més fàcil de descriure’l, d’acord amb la seva pròpia terminologia, és com el «poeta-monstre»: aquell visionari que s’ha entrenat per veure (i suportar) més que els altres perquè mai ha estat disposat a tancar els ulls. Šalamun és qui mostra també allò monstruós, però sense oblidar ni per un instant que és la recerca de la bellesa la que guia tot els seus esforços, tots els seus atreviments més agosarats. Ara LaBreu Edicions acaba de publicar Balada per a Metka Kraševec (2016).

Tomaž Šalamun va néixer circumstancialment a Zagreb, Croàcia, l’any 1941. Poc després del començament de la Segona Guerra Mundial, la família va tornar a Eslovènia. A causa de la guerra, aquest primer viatge el va fer, «portat als braços com fos una barra de pa» d’amagat pels camins del massís fronterer de Gorjanci. Va passar tota la seva infantesa i joventut a la ciutat litoral de Koper, a tocar de Trieste. El primer contacte amb la poesia el va tenir a l’Institut, quan el poeta Dane Zajc hi va venir a fer una lectura. Sempre deia que aquells poemes el van colpir com si «haguessin caigut pedres del cel».

Va estudiar Història de l’Art a la Universitat de Ljubljana i amb el seu germà, pintor Andraž Šalamun, un dels impulsors de l’art conceptual a Eslovènia. La seva activitat literària va tenir uns inicis ben accidentats. Va començar a publicar en els anys de control ideològic més intransigent i va col·laborar amb el grup dels intel·lectuals dissidents, reunits al voltant de la revista Perspektive, que patien constants intromissions polítiques. Amb Šalamun a la redacció, en canvi, la situació encara va empitjorar. Amb l’excusa d’un poema seu la revista va ser formalment clausurada el maig de 1964. El poema «Duma 64» ironitza sobre un conegut poema d’Oton Župančič que cantava les belleses de la pàtria. Šalamun, en canvi, diu que la contemplació dels paisatges li va provocar «úlcera d’estómac». Per haver publicat aquests versos va ser efectivament empresonat, encara que només per uns dies. Amb això, abans d’haver començat realment, Šalamun ja tenia una visibilitat pública que va assumir amb el màxim compromís per la resta de la seva vida.

Des del seu primer llibre Pòquer (1996), ha publicat més de quaranta poemaris. La seva vida va fer el tomb definitiu el 1970 quan va ser convidat al MOMA de Nova York com a membre del grup d’artistes iugoslaus OHO. Es va establir als Estats Units per llargs períodes. Ja molt al principi de la seva estada, va entrar en contacte amb els tallers de poesia a la Universitat d’Iowa i va consolidar lligams amb els grans poetes americans. Entre els seus traductors i editors en anglès figuren Charles Simic, Robert Hass, Christopher Merril, Bob Perlman i Joshua Beckman. Avui és considerat un dels poetes centreeuropeus més influents a escala mundial. De la seva influència destaca sobretot la passió que sempre ha despertat entre els creadors més joves arreu i a molts els ha encoratjat en les recerques poètiques més atrevides.

La Balada per a Metka Krašovec (1981) —el poemari està dedicat a la seva esposa i coneguda pintora eslovena— pivota sobre aquest «joc» poètic tan seriós que ell mai ha sabut, ni volgut, separar d’una vida viscuda a fons. Tomaž Šalamun va morir a Ljubljana el 27 de desembre de 2014.

Simona Škrabec Núvol (20.09.16)