Singular, lúcida i incòmoda: l’obra completa de Francesc Garriga DiariAra

Singular, lúcida i incòmoda: l’obra completa de Francesc Garriga

LaBreu publica ‘Cosmonauta’, que inclou els 14 llibres publicats en vida del poeta i l’inèdit ‘Llàtzer’

El poeta Francesc Garriga l’any 2012.           El poeta Francesc Garriga l’any 2012. / PERE VIRGILI CÈLIA ATSET

“Entens el sentit de l’expressió?”, deia Francesc Garriga Barata (1932-2015) amb la sornegueria que l’acompanyava gairebé sempre. Garriga et mirava fixament amb el seu parell d’ulls blaus -curiosos i alhora inquisitius- mentre esperava la teva resposta. Des d’ara, la pregunta retòrica del poeta és el colofó de la seva obra completa, un fastuós volum en tapa dura de color blau elèctric de 854 pàgines publicat per LaBreu Edicions. Quan s’obre el llibre, el primer que apareix és una foto seva en què se’l veu mirant el lector de cara, a punt de llançar una de les seves sorprenents, feridores i lúcides invectives.

“Hem estat dotze anys fent llibres per poder assumir un projecte com aquest Cosmonauta ”, diu l’editora de LaBreu Ester Andorrà abans de donar pas als dos responsables del projecte, Marc Masdeu i Marc Romera. “Des de fa molt de temps, l’un i l’altre passàvem moltes estones amb en Francesc, tant a l’estudi del carrer Mallorca com a la casa de Bellaterra -expliquen-. Parlàvem una mica de tot, sense cap pauta ni sistematisme, i de tant en tant treia la carpeta on portava els poemes en què estava treballant i en llegia algun”. En el millor dels casos, Garriga acostumava a trobar alguna paraula que sobrava i es decidia a eliminar-la. De vegades era més inclement: “Es distanciava del poema enfotent-se’n”. Garriga va debutar el 1959 amb Entre el neguit i el somni, però abans d’això havia escrit “composicions estrictament religioses signades amb el nom de fra Joan Maria de Sabadell” quan formava part de l’orde dels franciscans caputxins -havia passat una llarga temporada fent de missioner a la selva colombiana.

Cap al camí personal

“Els místics el van influir a l’hora d’escriure lloes a la Mare de Déu, encara amb pseudònim, però quan va deixar l’orde va decidir fer una poesia més personal i signar-la amb el seu nom -comenten Masdeu i Romera-. Garriga escrivia perquè tenia coses a dir”. La seva primera etapa creativa, que segons els editors inclou, a més d’ Entre el neguit i el somni, Foc nostre, somni… (1960), Paraules (1962) i Paraules cap al tard (1973), va ser revisada pel poeta durant els últims anys de la seva vida, i les versions incloses aCosmonauta han passat per les tisores de l’autor, fet que els acosta a la producció posterior. “La seva obra és una denúncia de la gran mentida -expliquen els editors-. Fins i tot quan era jove es preguntava què se n’havia fet, dels seus anys de joventut. Deia: «Torneu-me les paraules que no he pogut dir»”. Masdeu i Romera enumeren alguns dels temes recurrents en els poemes de Garriga: “Hi ha l’amor, que està molt lligat al desig -i a la frustració de no veure’l realitzat-, però també la por, el pas del temps i l’engany de la veritat i la mentida”.

La segona etapa de la seva obra arrenca amb l’inèdit Llàtzer -escrit a la dècada dels 80- i inclou llibres com Els colors de la nit (1990) i Setembre (1992). Són les dècades que va dedicar a la docència com a professor de batxillerat a l’escola Sant Gregori del barri barceloní de Sant Gervasi. Va ser a partir de la seva jubilació que arrencaria la part més fèrtil, madura i valorada de la seva trajectòria, que comença amb Ombres (2000) i inclou llibres imprescindibles com La nit dels peixos (2005), Ragtime(2011) i Tornar és lluny (2013), amb el qual va guanyar el premi Carles Riba. “En Francesc desconcertava gairebé tothom perquè mai va estar adscrit a cap tendència majoritària i, en conseqüència, no se sabia quina etiqueta posar-li -diuen Masdeu i Romera-. A més d’estar influït per la mística, li va interessar la generació del 27 (sobretot Jorge Guillén), la tradició germànica (i en especial Georg Trakl) i els clàssics grecs i llatins”. A la introducció del volum, els editors situen Garriga enmig d’una sèrie d’illes singulars de la poesia catalana de les últimes dècades, on hi ha Màrius Sampere, Feliu Formosa, Zoraida Burgos, Gerard Vergés i Miquel Àngel Riera. “Encara hi podríem afegir Margarita Ballester -adverteixen-. Pertanyen a una mateixa generació que ve després del gran boom de la poesia catalana, la que creix després de Ferrater i Vinyoli i de l’antologia de Castellet i Molas”.

Una sola lletra majúscula

La poesia de Garriga és sòbria i desencantada. En tota la seva obra hi apareix una sola lletra majúscula, a Ragtime : “Només el nom de Déu em desafia”. El llenguatge que fa servir és d’un “col·loquialisme gens vulgar, on de tant en tant apareixen cultismes”. Hi ha “una unitat tant en la forma com en el fons”. Abunden els poemes en què reflexiona i passa comptes amb alguns temes que el preocupaven -la llibertat, el cinisme, l’amistat-, però ho fa “sense anècdotes biogràfiques, lluny de la poesia de l’experiència”. “Tota la vida va lluitar per aconseguir una solitud que fos suportable -afegeixen-. Les nocions que li havien infiltrat de jove i el moment històric que li va tocar viure no li van permetre fer tot el que volia”. D’aquest anhel no culminat i dels retrets que se’n derivaven va néixer una obra singular, lúcida i incòmoda que a partir d’ara es pot llegir en un únic volum.

Jordi Nopca, diari Ara (16.03.17)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter